Arxius

Archive for the ‘Internet’ Category

La connexió a la xarxa

Si hi ha una cosa que ha revolucionat el món en la nostra època, com ja he remarcat moltes vegades, aquesta és Internet. Equiparable al canvi que va experimentar la humanitat amb la industrialització, internet ha obert la porta a una nova era de possibilitats que mai abans ningú havia estat capaç ni tant sols d’imaginar.

No és d’estranyar doncs que constantment sorgeixin noves idees dins d’aquest enorme univers d’innumerables recursos, però a banda de la part conceptual, cal no oblidares tampoc de la importància que suposa gestionar la seva implementació física, el suport, la infraestructura, i en definitiva tot allò que fa possible la seva existència i la posa a l’abast de l’usuari final. Per descomptat estic parlant del negoci de les operadores (o ISPs), el qual consisteix en implementar la frontera que uneix la realitat del món físic amb l’univers digital, i que en molts casos condiciona les possibilitats de tot allò que podem fer.

El ISP és, per entendre’ns, la primera persona que hi ha darrera del cable que arriba a casa nostra, i per tant, per la qual passa tot allò que rebem o enviem. Queda doncs de manifest la importància que pot tenir aquest quan es tracten qüestions tant fonamentals com la restricció de contingut, la assignació de IP, o la denegació del servei.

No vull entrar a criticar els nombrosos abusos que es cometen per la part comercial en aquest negoci, ja que crec que hi ha una qüestió encara més important a retreure sobre la forma en que funcionen aquestes operadores : l’obsolescència del model de negoci que s’utilitza actualment al afrontar la necessitat de connexió que suposa l’ús a nivell personal de múltiples dispositius. Analitzant el model, penso que existeix un notable desfasament entre l’evolució que ha tingut l’ús que s’en fa de la xarxa i la manera com es gestiona l’oferta del servei de connexió, per la qual cosa m’agradaria plantejar una alternativa que penso que segurament s’adaptaria millor a les necessitats actuals.

Però per entendre-ho bé, repassem des de l’inici la trajectòria del negoci.

En els seus orígens – que es remunten a fa 15/20 anys – la necessitat del usuari domèstic estàndard consistia bàsicament en connectar a la xarxa l’únic dispositiu del que es disposava, i que generalment sempre resultava ser una caixa de 12 kg aposentada al fons d’un escriptori (o altrament dit, el PC de sobre taula de tota la vida). En aquells temps, era un privilegi per la família de classe mitja poder disposar d’un ordinador a casa seva, i si a més el podien connectar a la xarxa, llavors el luxe que representava ja sí que es podia comptar entre el dels més afortunats. No obstant, com bé sabem tots, des d’aleshores ha plogut i molt.

20 anys després, a dia d’avui pocs usuaris es plantegen la seva vida sense disposar mínim d’un terminal connectat a la xarxa, i en principi allò que abans era una extravagansa reservada a 4 “frikis”, ara és condició indispensable per portar un mode de vida modern, tal com l’aspiradora o el microones o l’aigua corrent en el seu moment. Necessitem estar connectats constantment, ara ja no val esperar per consultar el e-mail / whatsupp / twitter / facebook, el volem rebre al instant, no ens podem permetre perdre aquest preciós temps, tenim una clara tendència a cobrir al màxim la nostre presència virtual, i tots aquests requeriments ens han portat a utilitzar varis terminals diàriament, acompanyats a més de la proliferació d’una nova generació de gadgets (era post PC) imprescindibles ja per l’usuari avantguardista, i adaptats específicament per les noves necessitats de connexió. Ja no ens conformem en tenir únicament un PC a l’escriptori de casa (aquella antiga caixa de 12 kg), a més necessitem un portàtil, un netbook, un smartphone, un tablet, una smartTv, un GPS, etc etc…

Tot ha canviat. Qualsevol dels que hem vist amb els nostres propis ulls aquesta evolució tecnològica podem donar fe que les necessitats de l’usuari han canviat molt, i en la majoria de casos totes les empreses dedicades a donar-hi suport s’hi han sabut adaptar (més o menys). La excepció però, tal com assenyalava al inici, penso que han estat el servei de les operadores, ja que tot i oferir nous canals de connectivitat (tals com el 3G), la seva obsessió per la guerra comercial velocitat/preu les ha desviat del veritable camí de la innovació. No han sabut (o volgut) adaptar el seu producte a allò que l’usuari realment necessita, i un clar exemple local podria ser el servei de SMS (missatges de text simple), el qual des de fa molt de temps ha estat fins i tot considerat una estafa, ja que la relació preu / dades supera en una magnitud desorbitada qualsevol altre servei de transferència (0,15€ per enviar 160 caràcters… ¿?). És possible que durant un temps l’usuari, en la seva infinita ignorància, caigui en la trampa i accepti l’abús, però com diu la cita, sempre es pot enganyar a alguns, a tots durant algun temps, però no es pot enganyar a tothom tot el temps, així que com a resposta inherent i totalment previsible, el client ha anat desplaçant el seu us cap a altres altres alternatives com WhatsUpp o GoogleTalk, i ara els SMS ja són un servei en una evident i clara tendència a l’extinció.

Però a banda dels canals, el principal problema que considero que caldria replantejar en el model de negoci dels ISPs és la forma de connexió que s’ofereix a l’usuari. Intentant pensar en el mode de consum, penso que caldria redefinir la forma com s’ofereix aquest servei, per exemple a través d’una connexió desvinculada del suport físic i vinculada a l’autenticació d’un usuari personal.

És a dir, perquè ens entenguem, ara mateix totes les connexions que es contracten es vinculen a nivell d’un terminal físic (ja sigui el router de casa, la targeta del smartphone o qualsevol altre), cosa que en molts casos ens limita a poder fer-ne ús en totes les ocasions o dispositius que ens agradaria, havent de contractar varies connexions (una pel telèfon, una altre per l’oficina, una altre pel PC domèstic, etc…). Donat que la infraestructura ja està suficientment optimitzada per aprofitar tots els recursos al màxim, segurament per l’usuari final seria molt més senzill fer transparent totes aquestes preocupacions, i limitar el servei a simplement oferir connexió, sigui on sigui, des d’on sigui. Amb això es pot aprofitar un únic contracte per donar servei directament a l’usuari, i no al terminal. Però per explicar-ho millor potser exposar un exemple pràctic :

Imaginem que en un territori especific es dona servei des de varies operadores. Tota la infraestructura que s’utilitza en aquest territori (cablejat, antenes, nodes) es manté i comparteix per a totes les operadores (recursos d’accés públic), de manera que en qualsevol punt on hi arribi un cable o una senyal es pot oferir connexió.
Ara imaginem que l’usuari X, que disposa de 3 terminals (un PC, un netbook i un smartphone) contracta una connexió a internet amb alguna d’aquestes operadores. En el model antic, l’usuari podria contractar una línia domèstica de ADSL o cable que arribi fins a casa seva, instal·lar un router per muntar una LAN local i oferir connectivitat als seus 3 dispositius (via wifi per exemple). Però quan l’usuari surt de casa, i per tant s’allunya de la seva wifi, el seu smartphone i el seu netbook deixen de tenir connexió. Això es pot solucionar contractant, en comptes d’una línia física de ADSL o cable, una connexió 3G per el smartphone, i utilitzant aquest com a router per donar connexió als demés dispositius, però imaginem que, per exemple, s’acaba la bateria del smartphone, o es vol tenir algun dels terminals connectat fora del rang de la wifi, podria ser un inconvenient (per no parlar del diferencial qualitatiu entre un 3G i un cable). Així doncs, per gaudir d’un òptim funcionament, no hi ha més opció que contractar varies línies amb la operadora, com acaba passant en molts casos de forma pràctica, i explica l’interès de les operadores a no canviar el model (a més connexions, més contractes, i per tant més ingressos).
Ara imaginem que la operadora Y, de forma incomprensible entre en raó i actualitza el seu model de negoci per donar un servei vinculat a l’usuari X. Això significa que la operadora, per un contracte acordat (preu, limit horari, transferència de dades, ample de banda, connexions simultànies, etc…) garanteix a l’usuari X que es podrà connectar a la xarxa des de qualsevol punt de la infraestructura física, independentment del terminal que utilitzi, inclús si aquest no és seu. És a dir, podria utilitzar el netbook del seu company per treballar durant unes hores, però en comptes de consumir la seva connexió, autenticant-se amb el seu usuari, i per tant tarificar des de la seva compte amb la operadora.

Segurament una mesura d’aquest tipus ajudaria molt a integrar la connectivitat de forma real tal com el dret universal que és, incentivant a les operadores a invertir per oferir connexió al màxim, cobrint tot l’àmbit públic amb una connexió de més qualitat (wifis obertes, en comptes de 3G, per exemple).

No obstant, sóc conscient dels problemes d’implementació que pot suposar tal canvi, tot i que no seria una excusa per no portar-ho a la pràctica ja que no requereix inventar res de nou, sinó adaptar els sistemes ja existents. L’altre inconvenient que es podria assenyalar és la privacitat, ja que s’estaria proporcionant a la operadora informació sobre des de quina geoposició ens connectem, però no crec que això suposi una violació dels drets fonamentals dels usuaris major de la que actualment ja patim. L’usuari que vulgui conservar el seu anonimat a l’hora de peticionar segons quines dades, podria seguir utilitzant xarxes d’ofuscació com Tor per garantir la seva opacitat.

Per últim, una petita reflexió que m’agradaria fer sobre aquest model. Segurament la major tasca que caldria desenvolupar seria la implementació del sistema d’autenticació dels usuaris, però en el supòsit de que la connexió a la xarxa fos un servei públic universal garantit per totes les persones i subvencionat per l’estat, ni tant sols caldria un sistema d’autenticació, ja que tothom podria utilitzar la seva connexió des de qualsevol node, resultant en una idea molt més senzilla d’implementar i amb uns beneficis realment molt pràctics per l’usuari (imaginem que la connexió a internet és tant senzilla i gratuïta com sintonitzar una freqüència de radio FM qualsevol). Però sent realista, i sabent que això és pràcticament impossible (serveis gratuïts en un món privatitzat ?), veig l’autenticació per usuari com un element pràcticament indispensable si algun dia s’implementa aquest model.

En resum, una idea que em sembla molt interessant, i de la que en algun futur conservo l’esperança de poder veure, si més no, almenys com a contrapartida a la bipolarització actual que demostra la contraoferta comercial en vers a serveis com el guifi.net.

http://www.yorokobu.es/en-el-ojo-ajeno-2017-confirmado-en-enero-sera-obligatoria-la-ip-personal/

http://www.cookingideas.es/%C2%BFrenunciarias-a-internet-durante-el-resto-de-tu-vida-por-un-millon-de-dolares-20110803.html

Anuncis
Categories:Comunicacions, Internet

Sistema de compartició de dades invulnerable

El tancament del servei Megaupload ha suposat un autèntic referent mediàtic a nivell mundial, únicament equiparable al cas del – llegendari – Napster, amb el que es va iniciar aquesta àrdua i absurda guerra entre distribuïdors i consumidors. És una pena però, que calgui una acció d’aquesta magnitud perquè la societat prengui consciencia de la importància que suposa el gran problema de la suposada “propietat intel·lectual”, i dic suposada perquè com ja he apuntat en algun altre post, jo no crec en la seva existència.

No vull entrar en el debat dels motius del tancament d’aquest servei, ja que com molt bé sintetitza en David Bravo amb una excel·lent frase (quan un nen tapa amb el dit un forat d’un colador, només ell creu que es filtra menys aigua), és absurd intentar resoldre el problema d’aquesta manera. És una guerra inútil, on ja fa temps que està decidit qui serà el perdedor, l’única aspiració a que es pot recórrer és postergar-ne el seu final, i això és precisament el que es dona a entendre que s’intenta amb mesures com el tancament de Megaupload, o les lleis de censura de la xarxa. Però de forma efímera tard o d’hora allò inevitable acabarà succeint.

El que m’agradaria exposar avui però, i en relació a aquest debat, és un sistema que fa temps em ronda pel cap per compartir dades de tot tipus entre usuaris a través de la xarxa, i que ofereix un blindatge total a aquelles organitzacions governamentals o d’on vulgui que vinguin que aspirin a vulnerar-lo o censurar-lo. Cal dir que no existeix cap sistema que pugui garantir al 100% aquesta seguretat, ja que en un cas extrem sempre es pot restringir l’accés total a la xarxa, censurant-la en la seva totalitat, aixecant de nou l’estat policial de la dictadura latent en que vivim, i de pas fent retrocedir la societat 50 anys enrere en el temps. Però donada la importància socioeconòmica, i les necessitats creades arran de la xarxa, per no assenyalar l’enorme quantitat de diners que s’hi generen, és de considerar molt poc probable que la industria aconseguís arribar a aquest extrem (si més no, mai tampoc descartable).

La idea consisteix en una xarxa xifrada basada en la confiança de cadascun dels seus usuaris amb els seus contactes (esquema F2F). És a dir, tal com una darknet, a cadascun dels usuaris únicament se’ls permet accedir al contingut de la xarxa a través dels seus contactes, que prèviament han hagut d’autenticar, mitjançant per exemple l’intercanvi de les seves credencials (claus públiques firmades), i amb els quals es garanteix una relació de confiança i responsabilitat, essent doncs aquest l’element clau que fa que la xarxa conservi la protecció davant d’aquells que la volen censurar. Utilitzar un tràfic xifrat garanteix l’opacitat del que es comparteix a la vista dels qui no formen part de la nostra llista d’usuaris de confiança, de manera que únicament aquells a qui cadascú dona autorització són vàlids per compartir dades. Així doncs, queda a responsabilitat de cada usuari determinar si els seus contactes son persones de confiança amb qui pot es compartir arxius sense perill de ser denunciats o restringits del servei.

Però per entendre-ho més fàcilment, que millor que un exemple pràctic :

Imaginem que l’usuari A té una llista de fitxers N, i la vol compartir amb els seus companys, els usuaris B, C i D. L’usuari A accepta com a contactes de confiança els usuaris B, C, i D verificant-ne les seves credencials. Ell sap que pot compartir la llista d’arxius N perquè es coneixen, son amics de tota la vida, i sap que no el denunciaran (o almenys això creu).

De fet, compartir la llista N amb els seus contactes, significa que tot i ser ell qui físicament guarda aquest contingut, realment tota la llista pertany també als usuaris B, C i D. Així, quan per exemple l’usuari E, que no és un contacte de A, però sí de B, està interessat en accedir a algun contingut de la llista N, pot fer-ho, però sempre a través de l’usuari B. És a dir, la restricció no afecta a la propietat de les dades, sinó només a la persona a través de qui es comparteix.

Ara imaginem que l’usuari E, en realitat no és un company de l’usuari B, sinó que l’ha enganyat i realment es tracta d’una entitat reguladora que vol verificar si s’estan infringint drets d’autor. Com que la compartició la fa l’usuari B, encara que l’arxiu originalment prové de l’usuari A, la responsabilitat recau a l’usuari B, que és qui ha acceptat la confiança de l’usuari E, i per tant l’usuari A en queda totalment al marge.

Certament aquest esquema té una complexitat i limitació major que els existents, ja que no incorpora la idea de poder compartir lliurament amb tothom, restringint l’accés en funció dels usuaris amb qui confies, però tot i això, aquesta particularitat no hauria de ser un problema en una xarxa suficientment extensa, obtenint a la pràctica el mateix resultat final.

Segurament hi ha moltes maneres d’implementar un servei d’aquestes característiques (tals com una distribució P2P, o un disc virtual distribuït amb permisos), i cadascuna de les quals pot aportar les seves carències o beneficis, però si s’apliquen els principis de restricció per usuari de confiança, el sistema és invulnerable davant de qualsevol intent de fer-lo caure en el seu conjunt. Sí que és possible aconseguir inhabilitar alguns pocs nodes o usuaris, en el moment en que aquests no son prou conservadors com per acceptar la confiança de qui no toca, però com que això no compromet a la resta, el sistema seguiria funcionant sense gairebé cap afectació.

No obstant, i ja exposada la teoria, concloc amb la auto-lapidant afirmació de que no m’agradaria veure la idea en funcionament. Seria realment molt trist haver d’arribar a aquest extrem, doncs penso que és molt més senzill compartir de forma oberta. Però vist lo vist, res es pot descartar.

Crec però, que la importància de divulgar idees senzilles com aquestes recau més aviat en posar de manifest com d’estúpida és l’amenaça amb que la industria de distribució de continguts audiovisuals intenta increpar als consumidors per la via de l’autoritat, en una fútil obsessió a malgastar els seus recursos tallant els caps d’una hidra a la que cada cop n’hi neixen més. El blindatge és tant simple com acabar recorrent a una xarxa d’aquest tipus, contra la qual no s’hi pot fer res de res, al igual que posar portes al camp. Una idea basada en un concepte tant simple i arcaic com podia ser l’intercanvi de cintes de casset que tots havíem practicat quan érem uns marrecs al col·legi, quelcom tant trivial amb que queda demostrat que la guerra per justificar la “propietat intel·lectual” (i de pas lucrar-se en l’intent) és si no més que absurda, totalment inútil.

Les idees no poden tenir mai propietari (que no vol dir autor), son elements abstractes que tant sols existeixen en l’èter incontenible de la nostre consciencia. Les podem amagar, quantificar, mesurar, i inclús gravar en un CD, però no es poden etiquetar i vendre, pertanyen a un domini on aquest concepte no té sentit.

Categories:Comunicacions, Internet

No a la SOPA ni la PIPA

18/01/2012 2 comentaris

No m’agrada utiltizar el blog per reivindicar, però la notícia que en els últims temps córre per la xarxa, i avui està més que en portada, fa referència a un tema que ha fet saltar totes les alarmes i del qual no puc estar de fer-ne referència.

La llei SOPA que es pretén aprovar en breu al congrés dels EEUU suposa un control de tal calibre sobre la xarxa que literalment podria fer-la desaparèixer tal i com avui dia la coneixem. Per això, i després de moltes lectures, des del meu humil racó d’aquest magnífic lloc que és internet, en faig ressò per manifestar la meva rotunda oposició en l’acatament d’aquesta llei, i invito a tothom a seguir l’exemple de tants en un dia d’especial protesta com és avui :

http://fightforthefuture.org/pipa/

http://americancensorship.org/

http://es.wikipedia.org/wiki/Wikipedia:Protesta_contra_SOPA

http://www.nacionred.com/gobernanza-de-internet/que-es-sopa-infografico-para-dummies

http://www.nacionred.com/legislacion-pi/sopa-que-es-de-donde-sale-y-que-hace

http://www.kriptopolis.org/sopa-pipa

http://www.genbeta.com/actualidad/wikipedia-cerrara-todos-sus-portales-el-18-de-enero-para-protestar-contra-la-sopa

http://alt1040.com/2012/01/mit-media-lab-contra-sopa-crear-innovar-y-anticiparnos-al-futuro-seria-mas-dificil

http://www.muylinux.com/2012/01/18/apagon-de-protesta-ante-la-sopa-por-parte-de-la-free-software-foundation/

http://www.gizmodo.es/2012/01/17/sinde-sopa-pipa-o-como-los-gobiernos-quieren-acabar-con-la-red.html

http://www.enriquedans.com/2012/01/redefiniendo-el-problema-de-las-paginas-de-descarga.html

http://www.microsiervos.com/archivo/internet/por-que-deben-importar-sopa-pipa-fuera-estados-unidos.html

http://www.gizmodo.es/2012/01/18/google-tambien-se-apunta-a-la-protesta-contra-sopa.html

http://www.mimesacojea.com/2012/01/sopa-de-brujas.html

http://www.xatakandroid.com/productividad-herramientas/boycott-sopa-un-lector-de-codigo-de-barras-para-saber-que-empresas-apoyan-la-ley-antipirateria

http://alt1040.com/2012/01/wordpress-contra-sopa-las-leyes-no-son-lineas-de-php-que-pueden-revertirse

http://www.elandroidelibre.com/2012/01/boycott-sopa-reblate-en-las-redes-con-tu-android.html

http://www.vanguardia.com.mx/sopa%C2%BFadiosalinternetqueconocemos?-1191614.html

http://www.fayerwayer.com/2011/11/ley-sopa-un-peligro-para-la-libertad-de-expresion-en-internet/

http://www.muycomputerpro.com/2011/11/18/todos-contra-sopa-censura-mundial-internet/

Categories:Internet, Política

Internet

L’altre dia uns companys es preguntaven sobre l’addicció a internet. Perplex, la meva exasperant resposta no va poder diluir el to d’indignació, tal com a qui se li exigeix contestació a una pregunta mal formulada. Addicció a internet ? acàs es pot ser addicte a elements tan fonamentals com respirar, pensar o relacionar-se ?

Com ja he manifestat en algunes altres entrades, penso que Internet és un dels avanços evolutius més grans que ha experimentat la raça humana. De fet, m’atreveixo a aventurar que els canvis transcendits fins ara tant sols són el principi, doncs el concepte de “veïnatge universal” (altrament conegut com aldea global) és l’inici d’un nou model social, o consciència global, que avarca unes dimensions completament inimaginables per els que estem acostumats a veure el món tal com és avui en dia. Si el cervell humà de per si ja és una eina increïble, interconnectar a temps real els 7.000 milions de cervells que funcionen actualment arreu del món per fer-los treballar de forma conjunta, movent, generant i processant tot l’enorme volum d’informació de que són capaços, és una fita que no té precedent comparatiu en la història de la humanitat, un èxit equiparable a la invenció del llenguatge o el descobriment del foc. De ben segur, que quan els nostres futurs progenitors obrin els seus llibres d’història (o el seu corresponent anàleg cronològic, que no seria d’estranyar que fos la Wikipedia), veuran marcat amb un contundent abans i després la paraula INTERNET.

Sóc conscient de que les meves paraules a vegades poden resultar difícils de digerir, si més no amb un regust d’escepticisme, però cal tenir en compte que normalment la transcendalitat d’aquells esdeveniments més importants no es fa visible fins que no s’observen des d’una perspectiva més distanciada, fent que moltes vegades no ens adonem de la importància d’aquelles coses més immediates que tenim entre les mans, fins que amb el pas del temps prenem consciencia de la seva veritable rellevància. De ben segur però, que no cal que m’exemplifiqui per justificar la magnitud del canvi social que internet representa.

Aprofundint una mica més sobre la qüestió però, podem preguntar-nos : què és internet ? quines capacitats ens aporta ?

La veritat és que podria estar anys definint o enumerant que és o què conté internet. No crec que valgui la pena. Segurament tots hem sentit a parlar sobre els seus orígens militars (tot i que la història és una mica més complexa), però tampoc m’agradaria centrar la qüestió en fets, sinó en el concepte, que penso que avui en dia està més que consensuat, i les capacitats, que a més de destacar per la seva magnificència, desborden per la seva quantia.

En definitiva, internet és l’eina que permet comunicar a les persones de la manera més eficient que mai s’ha inventat, d’una forma quasi instantània, i amb una reciprocitat infinita. Per poder aprofitar aquesta enorme capacitat però, aquest demà del ahir, és necessari intercalar-hi un avui en forma de transició no violenta, doncs assimilar tal canvi no és possible d’un dia per l’altre. D’aquí neix doncs, tota la maranya de sistemes que s’hi han anat cultivant al llarg d’aquests anys per començar a aplanar el camí, tals com correu electrònic, blogs, xarxes socials, o qualsevol eina que en definitiva aporti un benefici final a l’usuari. Aquest és únicament el recorregut amb que hem iniciat el trajecte dins d’aquesta enorme epopeia. L’eclosió d’aquest ecosistema ja és una realitat més que palpable, i la seva expansió, tot i que a alguns no els hi agradi, és inevitable. Així doncs, com deia Darwin, ara només ens queda una opció, adaptar-nos o morir.

Tot i la meva insistent reiteració, no voldria acabar sense reconèixer que m’és impossible descriure amb la suficient connotació la importància amb que considero aquest fenomen. Però tornant a la qüestió inicial, sí que puc assegurar sense miraments, que internet no és un producte passatger que ha vingut en forma de moda per atrapar uns quants insensats, tal com si d’una droga o estafa es tractés. Addicció no és un terme atribuïble a internet, és tan simple com inqüestionable, com l’absurd d’aquell qui creu que relacionar-se és un hàbit addictiu, o la lectura una pràctica regulable. L’home és un animal social, necessita comunicar-se, és part de la seva intrínseca naturalesa. Internet és, simplement, el màxim exponent amb que resoldre aquesta necessitat.

Categories:Internet

Sincronització de xarxes socials

És difícil discutir que les xarxes socials són el gran cavall de batalla del present que ens ocupa en quan a internet refereix (i potser també en altres àmbits).

En aquestes ultimes setmanes la guerra de les xarxes socials s’ha intensificat notablement, ja que l’ecosistema dels grans titans com facebook i twitter s’ha vist alterat per l’arribada de l’altre gran gegant de la xarxa, google+. Així doncs, durant els últims mesos sembla que tots fan mans i mànigues per estar a l’altura del que la innovació requereix per tal de no ser devorats pels seus competidors. Google+ ja ha sortit de la seva beta, i ara està obert sense invitació prèvia, ha alliberat una petita part de la seva API (de forma molt tímida), Twitter ha afegit els tweets promocionals, i facebook, a la vista de la seva F8 iniciada tant sols fa 3 dies, sembla que vol redissenyar tot el seu interface amb un timeline, a més de les llistes automàtiques, la geolocalització, i molts altres canvis. En fi, que no estem avorrits en quan a novetats.

Tampoc ens hem d’oblidar però, que a banda d’aquestes 3 grans, també existeix un enorme ecosistema d’altres xarxes socials on conviuen LinkedIn, Tuenti, Qzone, MySpace, Hi5, Flickr, Tumbrl i un gran etzetra, que tot i no ser de caràcter general i especialitzar-se més en alguna funcionalitat concreta, tampoc es poden subestimar. Així doncs un dels grans problemes que es troba l’usuari quan utilitza varis d’aquests serveis alhora, és que perd la noció de “amb qui està compartint què”, i com ha de procedir adequadament per tal de gestionar correctament els continguts de tots els seus comptes.

Una de les solucions que més m’agraden és la de sincronitzar els continguts a totes les seves comptes, arribant així al màxim de difusió possible (evidentment parlo en el cas de compartir de forma pública). Per tal però de no haver de repetir la mateixa acció de compartir a cada xarxa, existeixen formes per automatitzar aquesta tasca, i facilitar moltíssim la vida als usuaris. En el meu cas, de moment només he optat per sincronitzar les meves 3 comptes de facebook, google+ i twitter (amb les que de moment ja en tinc prou), i sobre l’entrellat que n’he acabat treient uns puc dir que :

Sincronitzar facebook i twitter és fàcil. Sempre i quan sigui només de twitter cap a facebook, és a dir, fer que els tweets (o piulades) que publiques a twitter apareixin automàticament també al teu perfil de facebook. Per fer-ho, tant sols cal instal·lar a facebook l’aplicació twitter (que la mateixa gent de twitter ha creat per l’ús), donar-li permisos, i llestos. Fer-ho a l’inrrevés (de facebook cap a twitter) penso que no té gaire sentit (tot i que és possible), ja que la gràcia de twitter son els missatges curts de 140 caràcters màxim, i compartir-hi continguts extenos de facebook no seria gaire indicat. L’únic problema que no he aconseguit resoldre encara aquí, és com sincronitzar també els re-tweets.

Sincronitzar google+ i facebook, ja és una altre cosa. És cert que google+ té molt poc temps de vida, però tot i això les eines que ja hi ha disponibles al respecte son prou interessants. Jo particularment havia utilitzat inicialment un plugin anomenat SGPlus, que permet seleccionar a quines altres xarxes vull compartir també el contingut quan l’afegeixo a google+. La veritat és que hi ha molts plugins per google+, inclús per accedir a facebook des de la mateixa pàgina (afegint una pestanya per consultar els continguts), però no sempre és possible (o recomenable) instal·lar plugins al navegador. Tot i així, també hi ha altres solucions.

Dit tot lo anterior, però, ara toca explicar la veritable solució definitiva. I és que totes les anteriors son parcials, i només permeten sincronització unidireccional des d’un orígen, així que per simplificar les coses, i no haver de dependre de “n” plugins, bots o aplicacions per cada cas, la que crec que és la millor és utilitzar el plugin Publish sync for google+ & facebook. Amb aquest, des de qualsevol de les 3 xarxes es permet seleccionar amb quines més es vol sincronitzar el contingut que anem a publicar, de manera agrupa la funcionalitat de totes les anteriors, i cobreix totes les possibles necessitats del problema d’una sola atacada. Simplement genial !

No obstant, sempre hi ha algun inconvenient que fa divergir-ho tot de la perfecció. I és que a diferència dels missatges de text (actualitzacions d’estat, urls, dm…), la sincronització de contingut multimèdia no resulta tant trivial, ja que cada xarxa disposa de diferents solucions per gestionar-lo. En el cas de twitter no hi ha cap problema, doncs la xarxa de microbloging es basa únicament en missatges de text, i per tant, tot el que es pot compartir aquí es tradueix com a actualitzacions d’estat a facebook i google+. Però tant facebook com google+ tenen una aplicació pròpia per gestionar les imatges i vídeos que s’hi comparteixen (i en breu sembla que també la música), i per tant, quan des d’una xarxa es comparteix una imatge o un vídeo a través del plugin, dins de la mateixa xarxa el contingut queda adequadament gestionat per l’eina corresponent, però en les demés xarxes on es sincronitza automàticament, no s’ubica correctament on pertoca, sinó que es comparteix com una actualització d’estat amb contingut adicional vinculat. És cert que existeixen algunes solucions per traspassar contingut d’una xarxa a l’altre, però donades les divergències actuals entre la forma de gestionar-los entre aquestes dues xarxes, penso que a data d’avui encara no és possible ni exigible trobar un mètode suficientment pràctic, de manera que de moment, ens haurem de conformar amb el que hi ha.

Categories:Internet

Google+

10/07/2011 1 comentari

Ara fa uns dies vaig parlar breument sobre el llançament del nou servei Google+. Tal com vaig prometre, i després de provar-lo durant un parell de setmanes, penso que ja estic en condicions de donar unes primeres impressions.

En primer lloc haig de dir que mai m’ha agradat catalogar-me com a fan-boy de cap corporació, però últimament Google s’està guanyant molts punts per passar a convertir-se en ídol sota adoració incondicional per al que a la meva opinió respecte, i no només per la qualitat dels serveis que ofereix, sinó per la filosofia amb què ho fa. I és que darrera aquell inicial cercador, avui podem trobar grans ítems com Google Earth, Android, Chrome, Youtube, Bloguer, Google Docs, i a partir d’ara, suposo que a aquesta llista també podrem afegir-hi Google+.

És sabut per la majoria d’internautes mínimament documentats que des de fa un temps la xarxa és un camp de batalla on els dos grans titans (Google i Facebook) es disputen un dels tresors més preuats del moment : les xarxes socials. Parlo de xarxa social per definir-ho d’alguna manera, ja que a diferència dels altres amb un enfocament més especialitzat (com twitter), el que s’ofereix en aquest cas traspassa la línia del concepte de xarxa social, per englobar un conjunt de serveis de tot tipus que convergeixen en el denominador comú d’interconnectar les persones i les seves dades a través de la xarxa.

 

Desprès de les primeres proves i indagacions sobre el servei, crec que google ha fet la feina molt ben feta. A diferència de Wave i Buzz (que no dic que siguin dolents), Google + s’ha orientat a donar exactament allò que els usuaris reclamen : un servei que funcioni de la mateixa manera que Facebook (perdre temps a adquirir nous conceptes sempre és incòmode per la majoria), senzill d’utilitzar, elegant, intuïtiu, i a ser possible, que funcioni millor. En aquest aspecte, l’han encertat segur, ja que Google + és un servei totalment idèntic a Facebook (amb alguns matisos), però amb petits detalls afegits que milloren l’experiència d’usuari i aporten un valor afegit. En definitiva, si saps utilitzar Facebook, no et costarà ni 10 minuts aprendre a utilitzar Google+.

El servei es basa en una xarxa d’usuaris enllaçats mitjançant les seves amistats o coneguts, a través de la qual es pot publicar informació amb la finalitat de compartir-la de forma oberta (o fins al grau de privacitat que es desitgi), comunicar-se, crear debat, i en definitiva mantenir una estructura social (el concepte bàsic de xarxa social 2.0). Com a element afegit, destacar que l’eina s’integra perfectament amb totes les demés serveis que google té a disposició (mail, latitude, maps, calendar), cosa que suma un gran potencial, i es converteix en un element que pot donar una raó de pes per almenys donar-li una oportunitat.

Algun dels detalls diferenciadors que m’ha agradat molt és el concepte dels cercles de contactes. Tot i que amb facebook també es poden crear grups d’amistats (tals com llistes de correus als mails), google+ des d’un inici t’invita a utilitzar els cercles (tal com anomenen els grups de contactes) per ordenar de forma senzilla i còmode tots els teus contactes. Val a dir que l’interface d’aquesta eina és excel·lent; fàcil, clara, entenedora i a més implementada sota unes elegants animacions html5 que fan que utilitzar-la sigui senzill, ràpid i inclús divertit, lluny del faixugós i avorrit procediment en que sol convertir-se aquest tipus de tasques (si t’agrada ordenar agendes i calendaris, o treballes a hisenda, o molt possiblement tinguis un seriós problema sobre la definició del concepte “divertit”). Aquest aspecte crec que té un pes bastant rellevant, ja que mantenir segons quin nombre de contactes pot convertir-se en un veritable repte (he vist coses realment exagerades), i un dels elements més importants a l’hora de compartir informació, és tenir molt clar amb qui ho fas. A això li podem sumar una gran maniobrabilitat amb tot el tema de permisos, una bona gestió de la privacitat, i el que per mi sol ser un dels grans pilars de la filosofia de google : les dades són de l’usuari, és a dir, si te les vols endur, te les oferim sense cap mena d’impediment. En aquest aspecte, facebook no pot fanfarronejar de poder-s’hi medir per igual, doncs el seu servei és un pou sense fons on tot el que hi fiques no sabràs mai si ho podràs recuperar, o de quina manera s’utilitzarà per part de tercers.

Per altre banda, sobre les eines de edició del perfil personal, val a dir que no hi ha grans novetats (poques coses es poden reinventar aquí). El que sí que m’agradaria destacar és la gestió de les fotografies, un altre dels elements claus de les xarxes socials. És de carrer que una de les activitats més útils (i en les que més temps inverteixen els usuaris) d’aquestes xarxes és la compartició de fotos, amb un immens ventall d’opcions per ampliar les possibilitats, tals com l’etiquetatge o els comentaris, i el sempre element morbós afegit de xafardejar les fotos d’altres persones. Google+ no s’ha quedat curt en aquest aspecte. Ofereix un sistema d’àlbums de fotos, on es pot etiquetar, comentar, compartir i visualitzar de forma còmode i senzilla. De fet, tot i que facebook ha invertit molt en aquesta eina, penso que google ho ha superat, implementant el mateix concepte, però aportant (com sempre) un conjunt de detalls que sempre faciliten més les coses, tals com el drag & drop des del pc per pujar els arxius (o deu, gràcies per escoltar les meves pregàries), l’autorreconeixament de cares per recomanar etiquetatges d’usuaris, les múltiples eines d’edició i retoc d’imatges online, i altres com el instant upload, amb el que directament es poden guardar les fotos que fas amb el telèfon a la teva compte d’usuari per publicar-les posteriorment (si vols, es clar). Així doncs, puc corroborar que la gestió de fotografies està en la excel·lent línia de qualitat dels productes de google. Per el que fa a altres elements que es poden compartir, evidentment s’integren també els vídeos i enllaços, i la ubicació personal, un nou element que penso que pot donar molt de joc en el futur de la geolocalització, i que tot i no ser actualment molt popular, penso que cada dia anirà guanyant més terreny. Destacar també la possibilitat de reeditar les entrades ja publicades (a facebook no es pot, només es permet eliminar-les), de manera que es fa molt més fàcil i dinàmica la compartició de continguts.

En quant a l’equivalència dels “like” de facebook, com era d’esperar, google+ integra els ja coneguts “+1”, concepte que amplia la possibilitat dels likes de facebook a tots els elements de la xarxa. Cal posar especial atenció en aquest element, doncs sol ser una forma de compartir informació a vegades poc intuïtiva, i que amaga un potencial espectacular al seu darrera. Mai un gest tant simple havia dit tant (almenys a la xarxa) : et marco la publicació amb un “like” o un “+1” és una forma fàcil de comunicar que no hi tens res a dir, però que ho has vist, vols que se sàpiga que ho has vist, i secundes amb una possible intencionalitat el missatge. És increïble veure com evolucionen les formes de comunicació de la societat.

Per el que respecte a l’aplicació per android, tot i ser senzilla i poc espectacular, ja m’agrada més que la de facebook. És més fàcil d’utilitzar, i em dona una seguretat superior. A més, també cal destacar l’eina Huddle (llàstima que només estigui disponible en la versió mòbil), un client de xat amb el que s’ofereix una integració total amb google talk i la versió html de google+ (que en definitiva, són una mateixa cosa). En això, tot i que google ja tenia elements sobre la taula, cal dir que ha llançat un sistema de comunicació per xat d’alta gamma, totalment a l’altura de competir amb el famós whats app, i amb elements que per alguns avui dia poden semblar inclús de luxe, com el vídeo xat i trucada de veu, cosa que facebook fins fa 1 setmana, i a tota presa, no tenia.

Com a nota negativa, el principal element que he trobat en falta ha estat la api per desenvolupar aplicacions externes, element clau perquè la cosa funcioni, tot i que no cal patir perquè com molt bé han anunciat, la tenen casi llesta al forn. Veien el producte funcionant tant bé, a vegades un s’oblida que està utilitzant una beta, però no està de menys pressionar i reclamar coses tant importants com aquesta. Alguns altres detalls senzills que també he trobat a faltar, són per exemple, un enllaç directe al perfil dels altres usuaris per enviar-li un e-mail directament, o publicar alguna cosa al seu perfil (les publicacions cal fer-les sempre des del tauler d’activitats). Imagino que google, com sempre ha fet, anirà polint aquests aspectes funcionals amb el temps. Jo com a usuari però, ja he complert el meu deure i els hi he reportat totes aquestes cosetes que he anat veient (a més d’algun altre bug).

En resum, i com a conclusió, el servei és excel·lent i tècnicament superior al seu principal competidor, facebook. Té tot i més del que em dona facebook, un disseny elegant, un interface totalment adequat, i funciona més que correctament. Ara bé, tal com hem après del passat, la qualitat d’un producte no assegura el seu èxit, i menys quant ens referim a aquest tipus de serveis, ja que el que veritablement busca la gent, més enllà de l’ús, és la comunitat d’usuaris, i si google+ no aconsegueix absorbir el suficient volum de persones, pot acabar-se convertint en un fracàs (cosa que valentament dubto). Caldrà veure doncs si aconsegueix crear el factor “fenomen mediàtic” com van fer altres en el seu dia. En la meva opinió, i vistes les primeres reaccions dels meus companys, crec que la cosa va per bon camí.

Per últim us deixo alguns enllaços on trobar informació més detallada sobre el seu funcionament :

http://cu4tro4.com/2011/07/googleplus-vs-facebook/lang/es/

http://oscuento.wordpress.com/2011/07/02/el-proyecto-google-compartir-en-internet-como-en-la-vida-real/

Categories:Internet

Google+ : la xarxa social definitiva ?

Com era evident, la gran G estava preparant des de feia temps una ofensiva contra la gran F (tot i ser minúscula), en motiu de la gran guerra dels titans de la xarxa. Així doncs, aquesta setmana definitivament s’ha presentat el nou projecte : Google+

Tot i que es troba en fase beta, el rebombori que ha aixecat ha estat impressionant. La veritat és que la cosa promet i molt, però davant dels grans fracassos precedits, jo prefereixo conservar l’escepticisme. No obstant, crec que definitivament google ha entès no només quin és el tipus de servei que necessita la gent, sinó de quina manera cal oferir-lo : fàcil i senzill d’utilitzar. I em remeto especialment als seus grans predecessors, Wave i Buzz, que tot i ser molt bons serveis, van fracassar, en la meva opinió perquè són massa complicats d’utilitzar per un usuari mig. Sembla que aquesta vegada a Mountain View han après que als usuaris els atrau allò senzill, fàcil, que es pugui utilitzar immediatament i sense haver de pensar.

No he tingut ocasió encara de provar-ho, ja que el projecte està en fase beta i només s’hi pot accedir via invitació (n’estic buscant com un desesperat). Quan ho faci prometo escriure una crítica completa, però de moment l’únic que puc oferir és un bon vídeo on s’analitza el servei, i un resum dels posts més destacats que he llegit al respecte :

 

http://alt1040.com/2011/06/google-la-red-social-de-google

http://alt1040.com/2011/06/google-ha-aprendido-google-de-sus-errores

http://www.microsiervos.com/archivo/internet/llega-google-enesimo-intento-google-redes-sociales.html

http://4ndroid.com/analisis-en-video-de-google-plus/

http://www.elandroidelibre.com/2011/06/analisis-a-fondo-de-la-red-social-google-y-google-huddle-para-android-bonus.html

http://www.gizmodo.es/2011/06/29/google-viene-pisando-fuerte.html

http://es.engadget.com/2011/06/28/google-intenta-nuevamente-eso-de-las-redes-sociales-con-google

http://barrapunto.com/article.pl?sid=11/06/28/2250259

Categories:Internet
Enfilant el camí

Visualitzant el present per construir el futur

El Noguer

Visualitzant el present per construir el futur

Visualitzant el present per construir el futur