Arxius

Archive for Setembre de 2014

Sobre la legitimitat de la sobirania

Qui decideix qui és sobirà?

cropped-iStock_000017452286XSmall

En primer lloc, m’agradaria deixar clara la meva opinió sobre la clau d’aquesta qüestió: la democràcia. Aquest estendard que amb tanta freqüència s’enarbora com a únic i irrevocable principi universal. M’agradaria començar matisant-lo per no caure en la trampa de la demagògia. Una llei democràtica, és a dir, escollida per la majoria d’aquells a qui afecta, no ha de ser necessàriament justa. Vull deixar clar que tot i semblar propaganda del 3er Reich, en la meva opinió l’autoritarisme tampoc ha de ser necessàriament just, al contrari, estic convençut de que una llei imposada per una minoria té encara menys probabilitats de ser justa. És normal que quan s’escull la norma entre una majoria, correspongui més adequadament al benefici comú, cosa que converteix la democràcia en el sistema probablement més just. Però tot i això, no és garantia de justícia.

Com va dir Benjamin Franklin : “La democràcia consisteix en 2 llops i un xai votant què menjar per sopar”. O per entendre’ns millor, si els típics 4 “abusons” del col·legi que s’aprofiten contínuament de l’esquifit de la classe decideixen resoldre el seu conflicte democràticament, segurament el pobre repudiat acabarà novament sense esmorzar, amb els calçotets per fora, i amb 3 puntades de peu gratuïtes. És justa aquesta decisió democràtica?

Així doncs, si la democràcia és el millor sistema per escollir una norma justa, però sense garantia de que realment ho sigui, pot realment la democràcia legitimar la sobirania dels pobles?

Tot i que la majoria d’estats han estat forjats amb la sang i el ferro dels conflictes bèl·lics, i les fronteres han estat traçades amb el dret d’invasió dels vencedors, no podem oblidar que els pobles, països i regions segueixen essent petites peces d’una gran obra arquitectònica que conforma la humanitat. I les persones, per sobre de tot, han estat sempre l’element fonamental, el maó bàsic d’aquesta construcció. En aquest gran edifici podem marcar línies per dividir portes, parets, finestres o habitacions, però en cap moment hem d’oblidar que som persones que, cooperant entre nosaltres d’una o altre manera aconseguim aixecar aquest fabulós pilar.

El que vull dir amb això, és que la idea de sobirania legítima dels pobles és un concepte irracional, que no té sentit quan s’intenta justificar la necessària cooperació a què tots estem subjectes, i que per tant no existeix cap mètode just per designar a un poble amo i senyor sobre ell mateix. La justícia és universal, igual per tothom, no existeixen lleis aplicables per uns i per altres no. De fet, la paraula justícia perd el seu sentit quan no s’aplica de forma transversal. Per aquest motiu no comparteixo l’existència de diferents nacions, ni diferents legalitats. Tots hauríem de ser mesurats amb la mateixa regla.

No obstant, davant d’una mala situació, sí que reconec que, a vegades, quan dues peces no encaixen, potser cal provar de col·locar-les d’una altre manera.

Sóc conscient de que el món real dista moltíssim de la meva utopia, i que costa encaixar-hi les meves percepcions. Per això intentaré explicar una mica millor el perquè la sobirania no pot ser mai legítima, apuntant justament a les fal·làcies sobre les que s’argumenta cada cas.

Segons la teoria d’estats de Montesquieu, és necessària la sobirania per a constituir un estat propi. Per tant, a banda de la llengua, cultura i el territori, també és necessari ser sobirà, i que la resta d’estats sobirans t’hi reconeguin com a tal. Les fórmules per les quals es pot obtenir l’estat, i per tant la sobirania, són o bé per la força militar, o bé la proclamació popular d’una majoria democràtica. En el primer cas, és evident que imposar per mitjà de la violenta és una forma injusta i il·legítima. En el segon cas però, la qüestió és, a qui li pertany decidir democràticament? Quina és la fórmula democràtica més justa per legitimar la sobirania?

És just que si la majoria de catalans escull democràticament la secessió, se’ls hi reconegui la seva pròpia sobirania? O és just que si el conjunt de l’estat espanyol escull democràticament que Catalunya no pot ser sobirana, aquesta no ho pugui ser, per damunt de la seva pròpia voluntat democràtica a ser-ho?

Evidentment en una qüestió tant complicada com aquesta cada prisma polític té la seva pròpia interpretació de justícia. Però si retirem els prismes, què és realment més just?

Si l’elecció democràtica de la major majoria és la forma més justa per definir la sobirania d’un poble (tal com sosté el govern de l’estat espanyol), llavors qualsevol altre majoria superior, com per exemple el poble d’Etiòpia, podria decidir que la sobirania del poble espanyol ja no recau en els espanyols, sinó en els etíops, i per tant els legitima a convertir Espanya en una regió de Etiòpia, encara que la majoria d’espanyols expressessin democràticament la seva voluntat en contra. Segurament el reconeixement internacional, i els interessos econòmics, converteixen aquesta hipòtesis en quelcom bastant improbable, però els que recolzen aquesta norma per Catalunya, haurien de ser conscients que si és aplicable per Espanya, també ho és per un altre poble. És just que Pakistan envaeixi Espanya i voti que aquesta no pot seguir essent sobirana? És just que els 2 llops escullin el xai per sopar?

Per altre banda, si la forma més justa defineix que la sobirania recau únicament en l’elecció d’aquells a qui afecta (com defensa el govern de Catalunya), jo mateix em podria declarar sobirà de mi mateix, de forma democràtica i sense necessitat de que ningú em reconegués, i per tant deixar d’estar subjecte a les lleis de qualsevol estat. I així, per extensió, totes les demés persones podrien fer el mateix, i viure tots en una anarquia sense autoritat, on cada persona decideix quina és la legalitat que més el beneficia individualment. Aquesta segurament és la fórmula més justa, ja que no hi ha cap imposició per la força, però tal com he plantejat, l’aplicació de la norma es pot estendre a una hipotètica situació on tothom és sobirà únicament sobre sí mateix, amb la qual cosa, la sobirania deixa de tenir sentit o simplement d’existir. Quina és la quantitat mínima de individus sobre els quals resideix el dret a la autodeterminació? És just que existeixi una quantitat mínima?

Per tant, la meva conclusió és que no existeix cap forma justa per legitimar la sobirania, ja que al cap i a la fi, la sobirania és un concepte parcial impossible d’assignar per un mètode just ni democràtic. Mai cap estat ha esdevingut sobirà de forma justa, i per tant ni la sobirania espanyola ni la sobirania catalana es poden justificar de forma legítima.

No obstant, i per aclarir a tots els qui em puguin recriminar la meva postura política sobre el conflicte català, vull acabar explicant que en l’escenari actual, posat a escollir algun dels 2 models injusts se m’ofereixen, com ja he explicat altres cops, i per la indignitat històrica amb que Felip V va usurpar el dret de les constitucions catalanes, considero menys immerescudes les sobiranies catalana i castellana per separat, que no pas la única espanyola.

Categories:Uncategorized
Enfilant el camí

Visualitzant el present per construir el futur

El Noguer

Visualitzant el present per construir el futur

Visualitzant el present per construir el futur