Archive

Archive for febrer de 2013

La retribució de l’art

21/02/2013 1 comentari

Tot i que tothom té un idea sobre què és l’art, jo encara no n’he trobat una definició formal. De fet, ni els experts en la matèria son capaços de posar-se d’acord. No obstant, sí que és empíricament evident l’existència d’una indústria lucrativa, de beneficis generosament quantificables, sustentada sobre aquest producte/servei. Però, com es transforma quelcom tant relatiu com la música, la pintura, el cinema o la literatura en determinables dòlars, euros o iuans ? Vet-ho aquí un gran problema.

14983_mecenazgo

Vull remarcar des d’un principi que la meva crítica no es dirigeix a l’art com a tal, sinó al model que s’utilitza per capitalitzar-ne els seus beneficis. Mai gosaria cometre semblant temeritat. L’art, per se, és un element intrínsec en la naturalesa humana, no pot desaparèixer o desvincular-se’n, forma part imprescindible de la vida i el coneixement humà, qual peça indispensable per a la nostra existència, i per tant, és totalment absurd parlar d’un bé a extingir o un recurs limitat. Mentre existeixi vida intel·ligent, sempre hi haurà art.

Paris_-_Musee_dOrsay_Vincent_Van_Goghs_Portrait_de_lartiste

Segurament sí que existeix alguna una definició determinista d’art, però la principal qüestió – heretada des de temps immemorables – consisteix més aviat en discernir el valor real d’una obra per tal de que aquells qui la gaudeixen puguin retribuir-la adequadament als qui la fan possible. O dit d’una altra manera : determinar com cal compensar els artistes per la seva tasca.

Aquest no és un problema trivial, i existeixen opinions de tot tipus. Un exemple de quant complex o injust pot arribar a ser el model, és el cas de l’entrenyable ratolí Mickey Mouse, que segueix generant quantioses fortunes inclús després de la mort el seu autor. O per altre banda, la història de Vincent Van Gogh, qui mai va veure recompensada la seva obra en vida, reconeixent-se la seva qualitat a posteriori.

Però per entendre bé el problema, millor començar amb una retrospectiva de la situació :

Des de l’antiguitat l’art fou capitalitzat de forma residual. El romanticisme amb què els artistes preferien relegar la seva compensació material al reconeixement simbòlic de la firma, fou sempre una gran oportunitat per aquells capitalistes dotats en rendibilitzar el binomi valor/preu, quelcom tant relatiu dins d’aquesta matèria. Normalment, la dedicació de tota una vida a l’amor per la bellesa i la creació artística havia propiciat un sistema de valors on no primava el materialisme i la ostentació. L’artista, en general, sempre ha anhelat altres fites més idealistes, com el reconeixement i la cerca de la perfecció en la seva obra.

Fou segurament aquesta complicitat d’interessos la que va donar lloc al mètode tradicional del mecenatge, que consisteix en una espècie d’acord, on algú amb suficients recursos econòmics “apadrina” l’artista i es fa càrrec de les seves necessitats, mentre aquest es dedica íntegrament al desenvolupament de la seva obra, que a efectes materials queda sota el benefici i propietat del “mecenes”. Un model força sostenible, doncs permet a cadascú ocupar el seu millor paper : l’artista crea, el capitalista ven, i tots contents.

Però l’art, com a element vinculat a la societat, també evoluciona alhora que la ciència i la tecnologia ens premien amb millors condicions. D’aquesta manera, amb l’arribada de l’impremta, el gramòfon i la ràdio – o qualsevol d’aquelles eines que ens permeten amplificar l’abast d’una mateixa obra – el model es va veure obligat a canviar. El fet de poder capturar una història, una cançó, una imatge o un sentiment, replicar-lo, empaquetar-lo, distribuir-lo i vendre’l, va suposar un punt d’inflexió en la història de l’art. Sens dubte, una de les més grans benediccions amb que la ciència i la tecnologia han recompensat la humanitat. I com era d’esperar, aquells oportunistes prou espavilats com per aprofitar-se’n, van trobar ràpidament la manera d’explotar aquesta nova conjectura en el seu benefici, descobrint una veritable mina d’or, de suficient envergadura com per aixecar un nou imperi industrial basat en la distribució massiva del producte. La mal anomenada indústria de l’entreteniment.

cassetteBlueray_pg1bsony-reproductor-mp3-fm-nwz-b173-4-gb-negro

D’aquesta manera, durant alguns anys una minoria que no pertany al col·lectiu artístic (doncs el seu ofici no és crear art), s’ha lucrat amb els exuberants beneficis que pot reportar una obra d’abast mundial. Amb marges de beneficis sobre els autors de menys d’un 10%, es va crear un model basat en l’intermediari entre productor i consumidor, que aprofitant el decalatge del diferencial, recapta quantitats inversemblants, a través de la capitalització d’un producte que en el fons, no existeix. I dic que no existeix perquè quan l’obra deixa de tenir una forma física i passa a ser quelcom únicament abstracte, deixa d’existir el producte. En realitat, el que comercialitza l’artista és el servei de gaudir de la seva obra, ja sigui una història (en forma de llibre), una imatge (en forma de quadre) o un tast (en forma de recepta culinària). Una evidència incòmode que, en el paradís dels intermediaris, calia amagar per seguir utilitzant el suport com a excusa.

No obstant, amb el pas dels anys, la implantació de la tecnologia digital ha provocat que la distribució de l’art entri en un nou paradigma on el “recipient” des d’on se serveix el suposat producte perd el seu valor com a tal, i el suport físic evoluciona cap a un medi distribuït, accessible per tothom, quan sigui, on sigui, i com sigui. Estem parlant de la internet, aquesta magnífica eina de la qual encara no som conscients de com ha canviat la nostre existència. En un veïnatge universal, on tots estem interconnectats amb tots de forma constant i instantània, la informació representa un bé carent de propietat, un recurs sense restricció, a través del qual podem reproduir i fer extensiva qualsevol obre de forma universal. Una nova benedicció de la tecnologia en forma de regal a la humanitat.

Propiedad_intelectual

Aquest nou escenari, tot i brindar-nos incomptables beneficis, emmarca un conflicte d’interessos amb la “indústria de l’entreteniment”, que posa en evidència la irrellevància del continent sobre el contingut, i relega el model de negoci basat en la rèplica, a un nou canal més eficient. Així, tal com van arrufar el nas els fabricants de botons quan es va inventar el velcro i les cremalleres, aquesta gran indústria arremet ara tot el seu poder a intentar ancorar la tecnologia en el passat, i prolongar el model caducat a una situació on ja no hi encaixa. Una actitud, al meu entendre, d’inqualificable adjectiu.

copyright lock

I així fou, fruit d’aquesta mentalitat retrògrada, quan per sobreviure dins la nova conjectura, el gran lobby de l’entreteniment inventà una de les majors fal·làcies del segle XX : la propietat intel·lectual, que no només empara obres artístiques, sinó que inclou tot el coneixement de la humanitat.

Com he manifestat altres vegades, és absurd intentar dotar la informació de propietat. Si de per sí el concepte ja és qüestionable, quan fa referència a quelcom que no existeix físicament es converteix en una idea tant descabellada que per molt que vulgui m’és impossible trobar-li justificació. La informació no pot tenir propietari, només autor. Una persona pot disposar d’una informació i fer-la extensiva a altres, però en cap cas es pot traspassar el seu usdefruit, doncs transmetre-la sense deixar rastre implica oblidar, una pràctica extinta en la nostra realitat. Com es pot obligar a algú a oblidar ? La idea en sí, no té base.

Però com que la industria és ben conscient de que no pot obligar a oblidar, ha decidit recòrre a la transmissió del coneixement per quantificar el seu lucre, és a dir, capitalitzar l’obra per rèplica, controlant tota transferència d’informació. Quina gran idea ! controlar la transferència d’informació, sembla fàcil oi ? Crec que mai ningú ha intentat posar portes al camp amb tanta ingenuïtat. I així, es segueixen dispensat ingents quantitats de recursos (també públics) en definir lleis per a tal propòsit, les quals han resultat sempre ineficients, bàsicament perquè és impossible evitar que les persones humanes es comuniquin.

censure-net-clef-birmanie

I amb això arribem a la rocambolesca situació actual, on la poderosa industria d’intermediaris, sota la qual s’empara l’extens col·lectiu artístic, pressiona per crear lleis absurdes que intenten regular allò irregulable, complicant la rèplica no autoritzada dins dels pròpis canals del consumidor. Però, com desencallar la situació ?

La meva solució :

Jo penso que tota obra hauria de ser gratuïta i de lliure accés, i que els autors només tenen dret a la seva firma, doncs l’ambigüitat no fa possible incloure l’art dins d’un sistema capitalista. I no desvario al afirmar-ho. En un futur ideal, on les màquines resolguessin el sustent de totes les nostres necessitats, això seria el més normal, i tots podríem dedicar-nos a desenvolupar l’artista que portem dins, sense necessitat de preocupar-nos per la nostra supervivència, una utopia (no tant utòpica) similar a la idea del mecenatge, però sense mecenes.

Per arribar a aquesta situació, caldria reduir paulatinament el temps dedicat a la producció, i desplaçar-lo poc a poc a la creació artística, fins a permetre el sustent dels creadors a temps complet, sense necessitat de dependre de la seva obra.

No obstant, sóc realista i sé que això no és possible actualment, ja que aquells que decideixen dedicar el seu temps a crear art, també tenen les seves necessitats. Per tant, si és imprescindible retribuir l’art, la meva proposta (almenys parcial) consisteix en implantar un model que determini de forma justa el valor de les obres, per retribuir-les proporcionalment en funció d’aquest.

Partint de la premissa de que no existeix una fórmula exacta per determinar la qualitat o benefici d’una obra, i per tant, no es pot saber quina és la seva justa remuneració, crec que la millor sol·lució és confiar en la valoració dels consumidors. Però la valoració només pot ser objectiva si està desvinculada de l’interès particular de qui se’n beneficia, és a dir, que no condiciona el preu final que paguem per a consumir. Si el comprador determinés el preu, sempre valdria 0, per tant, no es pot vincular el valor amb el cost. En resum, cal donar al consumidor la capacitat de determinar el valor, però no del preu.

Una sol·lució podria ser a través d’una tarifa plana a nivell de producte. No és just que algú que llegeix un llibre a l’any pagui més que algú que en llegeix 100, per tant, ja que no podem determinar la qualitat, almenys hauríem d’acotar la quantitat. Per exemple, quantificar la literatura que consumeix algú mesurant-la en paraules, lletres, llibres, etc. La precisió ja és un altre tema, però poder, es pot (de fet, ja s’aplica al cinèma).

I pel que fa als artistes, repartir els beneficis en proporció a una valoració no esbiaixada garantitza que el seu objectiu es basarà en crear allò que el consumidor desitja i valora positivament.

Un exemple per entendre la idea :

En una societat de 10 persones, diversos artistes creen un total de 5 obres (llibres, cançons, quadres, etc). S’assigna una tarifa plana per obra d’1 X (euro, dòlar o lo que sigui), per la qual cada consumidor paga 1 X per cada llibre, cançó o quadre que consumeixi. A més, per obra consumida, se li dona la possibilitat de valorar-la amb una nota del 0 a 10. Imaginem que es produeix la següent situació :

Consum Valoració
Obra 1 Obra 2 Obra 3 Obra 4 Obra 5
Consumidor 1 3 6 7 0
Consumidor 2 0
Consumidor 3 2 8 4
Consumidor 4 5 7 4 4 2 3
Consumidor 5 5 9 3 8 3 5
Consumidor 6 1 2
Consumidor 7 1 8
Consumidor 8 2 7 7
Consumidor 9 4 5 6 2 4
Consumidor 10 3 9 9 5
Total d’obres consumides 26
Vegades que s’ha consumit l’obra 5 5 8 3 5
Valoració mitja total 8 4 7 2 3
Percentatge de valoració 32,84% 16,42% 27,20% 9,58% 13,96%
Repartiment per obra 8,54 4,27 7,07 2,49 3,63

En total s’han consumit 26 obres, replicant les 5 originals tantes vegades com ha estat necessari, de manera que s’ha obtingut una remuneració total de 26 X. En funció de les valoracions fetes, s’obté un percentatge per obra amb el que es poden repartir aquests 26 X i remunerar adequadament al seu creador.

Aquest sistema, a diferència de l’actual té en compte la satisfacció del consumidor, i no la quantitat de rèpliques o vegades que es consumeix una obra. Així, l’obra núm. 3, tot i haver-se replicat i consumit més vegades que la núm. 1, com que en general no s’ha valorat tant positivament, retribueix una pitjor remuneració, quelcom raonablement just.

L’exemple és molt simplificat, i segurament existeixen fórmules per incloure i ajustar millor aquest sistema, però la idea és clara : remuneració segons la qualitat definida pels consumidors.

Penso que aquest, tot i no ser un sistema perfecte, és el més coherent per retribuir l’art, doncs tot i desitjar la gratuïtat, de moment tots estem disposats a pagar un preu raonable per consumir-lo. Sempre existirà alguna manera d’eximir el control de la còpia, els intermediaris tenen la batalla perduda, i per tant la retribució només serà sostenible a través d’una complicitat entre artistes i usuaris. No hi ha més, per moltes lleis o sistemes de vigilància que s’intenti implantar per la força, l’únic camí per aconseguir-ho és trobar l’equilibri entre els interessos de l’artista i el consumidor.

És més, si l’objectiu consisteix en erradicar completament la còpia no autoritzada, l’única manera d’aconsegur-ho és cedint la còpia autoritzada de forma gratuita, de manera que a l’usuari li és igual fer-ho de forma autoritzada o no, ja que el cost sempre és 0. Amb la implantació d’aquest model es podria planificar una transició ordenada, optimitzant la variable de remuneració (preu per obra) amb tendència a 0, arribant a aquesta situació on l’art fos un recurs lliure i gratuït.

Art

Conclusió :

L’art, igual que qualsevol tipus d’informació, no és un bé remunerable, i com a tal, cap mesura de control podrà impedir la seva lliure distribució sense retribuir l’artista. Però tot i així, si decidim que cal pagar per consumir-lo, no té sentit que els preus siguin imposats per la quantitat de distribució, sabent que la rèplica no té costos pràcticament. En aquest cas, la retribució s’hauria de definir en funció de la qualitat, valorada directament pel propi consumidor, i distribuïda amb aquest criteri sobre l’artista.

Enfilant el camí

Visualitzant el present per construir el futur

El Noguer

Visualitzant el present per construir el futur

Visualitzant el present per construir el futur