Archive

Archive for Desembre de 2012

Feliç 2013 !

Avui s’acaba l’any 2012, i com cada 31 de desembre és impossible no aturar-se a fer balanç.

Sembla mentida com passa el temps envestint-nos sense cap mena de pietat. Altra vegada torna a desterrar un nou any a la pila que acumula la memòria que carreguen les nostres esquenes. Un altre, rere un altre, i un altre… I és que, a mida que van passant, t’adones que el temps és com una soga que estrangula el present a poc a poc, mica en mica, com una fulla que talla lentament fines capes de la nostra existència, pas a pas, dia a dia, minut a minut, desgastant-la i erosionant-la fins a consumir tota la nostra essència. Un rival contra qui ni el qui més es bat a la seva altura.

No obstant, el pes de tal infaust destí no ens hauria de condicionar mai a la penitència d’aquest viatge, sinó tot el contrari, servir-nos com a millor motiu per sentir-nos afortunats i reflexius a pensar que, si tot allò que hem viscut ha valgut la pena, encara som aquí, encara tenim l’oportunitat, encara som a temps de reafirmar-nos i tornar a obrir nous horitzons. El viatge encara continua.

Així doncs, aturant-nos un instant a repassar tot allò que ens ha portat aquest 2012, en la típica volta de mirada cap enrere que ens obliga aquesta data, no voldria acomiadar-me sense invitar-vos a reflexionar sobre els millor esdeveniments d’enguany, servits sempre de la mà del millor expert en la matèria :

Bon any nou, i feliç màxim solar previst pel 2013 !

Categories:Dates i calendaris

Sobre els sindicats espanyols

El passat 14 de novembre hi va haver una vaga general convocada des dels grans sindicats, per protestar sobre les polítiques d’austeritat que s’estan aplicant a nivell europeu.

Segurament són moltes les persones que comparteixen la reivindicació d’aquesta vaga, però per contra, la gran majoria va decidir no secundar-la, fruit de les conseqüències que pot tenir una mesura de protesta com aquesta. Així doncs, és normal preguntar-se si una proposta d’aquest tipus té per objectiu assolir el seu propòsit o altres conveniències polítiques per part de qui la promou : els sindicats.

Però anem per parts. Al marge de totes les adulacions o difamacions que desinformadament se’n fa, què és un sindicat? Tal com explica la nostra benvolguda wikipedia, un sindicat és quelcom tant simple com una agrupació de persones que actua conjuntament amb l’objectiu de defensar els seus interessos comuns, un concepte d’una lògica tant simple i primitiva que inclús altres mamífers no humans entenen i practiquen. En definitiva, quelcom tan normal i senzill com posar-se d’acord entre diverses persones per aconseguir un benefici comú, que de forma individual, molt probablement seria impossible d’assolir.

Però a vegades les coses senzilles pateixen una estranya alteració, provocada generalment per un virus anomenat ignorància, que distorsiona el raonament lògic de l’explicació, i aconsegueix convèncer l’individualisme com una fórmula capaç de reportar un millor benefici, a expenses de creure que la desigualtat propiciarà una posició més avantatjosa per davant dels altres, un acte més de fe cega en exaltació a l’etern sentiment d’egoisme que sustenta amb tanta maldat la naturalesa humana. Una altra fal·làcia, tant o més llaminera com aquella que comentava ara fa un any sobre la loteria. Sí, és possible esbiaixar les condicions d’un sistema perquè una minoria es beneficiï d’allò que s’expropia a la resta, però la creença popular de que la divinitat del destí farà caure la deessa fortuna sobre la nostra persona, i serem nosaltres els afortunats escollits per integrar l’elit privilegiada que ostenta el benefici, demostra el nul coneixement sobre qualsevol càlcul de matemàtica estadística o de probabilitats, a qual il·lús aspira ser premiat amb la loteria.

Team

Alerta però! Amb això no vull defensar incondicionalment les grans institucions sindicals d’aquest país. Al que em refereixo és a l’essència del contingut, i no al continent, que en el nostre cas té 2 noms ben coneguts : CCOO i UGT. De fet, tot i formar part d’una d’aquestes agrupacions, hi ha molts aspectes amb els que no coincideixo, però considerant l’alternativa, que per la majoria sol ser protestar, criticar, senyalar, i finalment quedar-se de braços creuats sense fer res, jo prefereixo almenys intentar-ho. Aconseguir els nostres propòsits o no ja és una altra qüestió, però com molts sabem, el fracàs no és una opció, sinó un privilegi reservat a aquells que almenys ho intenten.

Un clar exemple de desinformació o ignorància que molt sovint s’utilitza per desacreditar les institucions sindicals espanyoles és el seu model de finançament públic. Certament penso que no és del tot correcte i que s’hauria de replantejar un canvi (que de fet ja s’està gestant) per adaptar-se a un model més privatiu, tal com fa Alemanya per exemple. No obstant, en molts casos em sorprèn llegir o escoltar comentaris (veure enllaços finals del post) on s’afirma que les subvencions públiques són la corretja amb què el govern amansa l’acció reivindicativa dels sindicats. El pitjor però, no és qui ho afirma (que per descomptat exerceix el seu lliure dret d’expressió a fer-ho), sinó qui desinformadament s’ho creu. De fet, tan sols és necessari un petit càlcul – fàcilment resoluble inclús per a un alumne de primària – per entendre que el percentatge de finançament públic dels sindicats és pràcticament residual.

Per exemple, CC.OO. té un cens al conjunt de l’estat de 1.200.000 afiliats (aprox.), els quals paguen una quota mitja anual que oscil·la entre els 100 € (aprox. també), amb la qual cosa el seu finançament privat ascendeix a més de 100 milions d’euros anuals (de fet, és superior). També computen com a ingressos privats els recursos pròpis, costos d’uns serveis oberts al públic general que qualsevol persona pot contractar (per exemple, l’assessoria jurídica). Per altra banda, i segons publica oficialment el BOE, CC.OO. rep una subvenció en proporció als seus delegats (igual que tots els altres sindicats) d’uns 6 milions d’euros. Amb aquestes tres dades ens podem fer fàcilment la idea de que, encara que sigui de forma aproximada, la major part del finançament del sindicat prové de la captació privada dels seus afiliats, i no dels fons públics de l’estat.

distribució ingressos CCOO

És cert que les subvencions directes no són l’únic canal de finançament públic dels sindicats, també reben quantioses subvencions per altres conceptes (com formació), però en tot cas, els recursos destinats a les activitats paral·leles (i això està ben regulat per la llei) no es poden barrejar amb la seva activitat principal.


Per tant, sí que existeix un marge d’influència condicionada a la inversió pública per aquest tipus d’entitats, però afirmar que estan totalment venudes a la voluntat dels dirigents de qui depenen les subvencions és, o bé un exercici manifest d’ignorància, o una clara i expressa declaració malintencionada de descrèdit, normalment fonamentada en un sospitós interès particular.

Per aquest motiu, tal com ja he dit, penso que la millor manera de demostrar la incoherència d’aquesta crítica infundada passa per canviar el seu model, i excloure totalment les subvencions, dotant-lo així d’un sistema totalment privat, desmuntant qualsevol vinculació d’interessos, i responent únicament als dels afiliats qui la financen.

Amb aquesta mesura però, caldria rectificar també l’abast públic de la seva acció, quedant injustificada la negociació col·lectiva, ja que si el model és privat, ho ha de ser en tots els seus àmbits, i per tant la barra lliure per tothom a que tan bé ens hem acostumat (convenis col·lectius, assessorament obert, etc…) també hauria de desaparèixer, deixant als treballadors que no creuen en el model sindical amb el cul a l’aire. Això vol dir que, tal com fan la resta de sindicats a l’estranger, els beneficis de les negociacions pactades entre un sindicat i la patronal s’apliquen únicament als seus afiliats, i els altres ja s’ho faran. Potser aquesta seria també la gran manera de fer entendre a molts detractors que un treballador sol no té força per negociar una merda, i que si no col·labores, en aquesta vida ningú regala res.

Enllaços d’interès :

http://www.elconfidencial.com/opinion/tribuna/2012/02/25/la-financiacion-de-los-grandes-sindicatos-una-parte-del-problema-8771/
http://www.racmyp.es/docs/anales/A86/A86-17.pdf
http://www.ucm.es/info/socio1/textos/prietosesp.html
http://www.diariosol.es/foro/topic.php?post=104642
http://www.noconmidinero.com/?tag=presupuestos-sindicatos (curiós article, on afirmen que CCOO i UGT tenen un pressupost de 1.000 milions d’euros. el millor de tot és la seva única font : intereconomia.)
http://www.nuevatribuna.es/articulo/economia/ccoo-atiende-a-12-millones-de-trabajadores-solo-con-las-cuotas-de-sus-afiliados/20120112192121068956.html
http://ramrock.wordpress.com/2012/02/23/las-cuentas-de-ugt-y-ccoo-apestan%E2%80%8F/
http://www.elblogsalmon.com/entorno/mensaje-del-14n-la-crisis-nos-tiene-muy-cabreados
http://www.elmundo.es/mundodinero/2007/03/30/economia/1175263243.html

Categories:Política
Enfilant el camí

Visualitzant el present per construir el futur

El Noguer

Visualitzant el present per construir el futur

Visualitzant el present per construir el futur