Pàgina d'inici > Filosofia, Tecnologia > L’existència digital – El jo quantificat

L’existència digital – El jo quantificat

El present és una línia tant extremadament fina, que inevitablement s’acaba perdent entre la immensitat de l’èter per on viatge el temps. Som esclaus incondicionals de la seva existència, presoners de la seva condició, i si per fortuna, la nostre imprecisa memòria ens brinda l’oportunitat d’obrir una finestra al passat on observar un distorsionat succedani d’allò que en el seu moment va ser el present, la intel·ligència ens permet obrir-ne una altre cap al futur anticipant-nos a conèixer quin serà el trajecte que enllaça els continus salts entre una i altre.

Avui llegia un article molt interessant on es posava de manifest la clara tendència amb que la societat cada vegada més accentuadament – inclús per sobre del seu dreta a la privacitat – registre i publica a la xarxa de forma voluntària tota l’experiència amb que transcorre el seu dia a dia, ja sigui per necessitat o simplement per pura diversió. En la majoria dels casos, la banalitat dels continguts expressen un clar desinterès o despreocupació per la pràctica, però en la mesura en que l’eventualitat es va convertint en costum, algunes publicacions poden arribar a plantejar problemes que fins ara no havíem considerat.

Explicar què fem al twitter, on som a foursquare, compartir les nostres fotografies a facebook o ensenyar les nostres preferències a google, tots tenim un company que excedeix l’ús d’aquests serveis proveint-nos constantment d’un indesitjat flux d’informació sobre tota la seva vida. Però fins a quin punt és realment això una mala pràctica ?

En la infinitat de conflictes morals que poden derivar d’aquests nous paradigmes amb que la tecnologia ens sorprèn a cada volta de cantonada, m’agradaria sumar-me a la idea de que en molts casos aquestes disjuntives no s’haurien de plantejar com un problema, sinó com una oportunitat que ens permet revisar conceptes preconcebuts del passat, els quals potser no estaven dissenyats amb la suficient perspectiva, i per tant caldria reformular-los per adaptar la societat a aquesta nova era digital en que tot just comencem a aventurar-nos.

És la privacitat un dret ? Una arma ? o simplement un reducte folklòric del passat que el temps s’encarregarà d’escombrar sense més impacte que el d’una nostàlgia passatgera ? Jo, com ja he comentat en altres ocasions, penso que quan aconseguim arribar a la singularitat digital, la privacitat simplement serà un error, una anomalia o una desviació d’allò correcte. Dins del futur digital, absolutament tot serà registrat, i aquesta informació serà sempre accessible per tothom. La restricció d’accés (o censura) és un defecte a corregir, ja que dins de la societat del coneixement és ridículament inconcebible el desconeixement.

Segurament per a molts és complicat acceptar el fet de que tothom pugui consultar de forma oberta qualsevol informació referent a la seva persona, per exemple, saber on és i on ha estat, en quin projecte treballa o ha treballat, quines son les seves propietats, els seus diners, els seus familiars, amb quina freqüència utilitza cada servei, quins continguts consumeix, i en resum, tot el que fa i ha fet. La primera reacció que una persona té quan se li planteja tal concepte és : Perquè punyeta haig de deixar que algú que no conec de res sàpiga tot això de mi ? expressant un explícit sentiment de temor a la violació d’interessos per part de tercers mitjançant aquest forat a la seva intimitat. És una reacció completament raonable (a dia d’avui) a un plantejament complicat, que puc entendre i inclús justificar en algun cas, però com sempre, penso que el desenvolupament de les idees hauria d’anar més enllà de la primera resposta amb que de forma instintiva se sol rebatre l’argument, intentant comprendre l’abast del concepte en la seva totalitat. Aquesta realitat és únicament qüestió de temps,  pot demorar-se més o menys, però – i en el suposat cas de que la societat humana no s’extingeixi abans – de ben segur en el futur, l’única informació que es perdrà serà el concepte d’oblid. Així doncs, és l’opció més intel·ligent caminar contra la corrent d’un riu que sabem que mai podrem reconduir ? o potser seria millor començar a dispensar els nostres esforços en adaptar-nos a aquest nou paradigma de la nostre existència ?

Potser l’exemple més clarificador a que puc recórrer actualment per justificar la meva opinió és Google. Una empresa que es dedica a indexar informació. De quanta més informació disposa google, millors resultats pot donar-nos en els serveis que se li demanden, millors cerques, millors relacions de continguts, millors valoracions, millors resultats. Ningú dubte en que aquesta informació té una sensibilitat molt gran, i per descomptat tercers podrien utilitzar-la de forma molt compromesa per beneficiar-se’n. Però és realment és això un inconvenient ? Preferim que ningú pugui veure una fotografia de la façana de casa nostre (al street view de maps), per sobre de la possibilitat d’utilitzar aquest magnífic servei ? val la pena no obrir la porta de la nostre intimitat a canvi de que la resta del món comparteixi també obertament la seva amb nosaltres ? Jo sincerament crec  que sí, que és una grandíssima oportunitat per avançar com a societat.

En el post que enllaçava al inici, es planteja la màxima de portar a l’extrem aquesta tendència, apuntant a dispositius capaços de registrar absolutament tot el que fem al llarg de la nostre vida dins d’un format digital, juntament amb els dilemes que això implica. Haig de reconèixer que a mi personalment la idea m’entusiasme de forma apassionant, i com ja he dit, considero que els avantatges que se’n poden obtenir cobreixen de llarg les mancances dels problemes residuals que se’n puguin derivar. És difícil per nosaltres concebre la idea d’un món on res s’oblida, però de ben segur que, més difícil ha de ser encara per un ciutadà comú, d’una hipotètica futura societat on el concepte estigui implantat i consolidat, imaginar un món com el nostre, on constantment es perd informació. Banalitats tant simples com recordar on has deixat les claus del cotxe, quina hora / lloc vaig acordar en la conversa d’ahir, quant vaig tardar en completar certa tasca, o per on vaig passar l’última vegada, es converteixen en problemes que mitjançant una ràpida consulta tenen una immediata solució, a diferència d’ara que, o disposes d’una impecable memòria, o no et queda més remei que redimir-te a gastar esforços en repetir allò innecessari, quelcom que a simple vista pot semblar despreciable, però que a la llarga té bastanta més importància del que considerem.

En temps com els que corren en la nostre societat occidental, sempre m’agrada molt recordar una cita d’Albert Einstein on deia que :

No pretendamos que las cosas cambien, si siempre hacemos lo mismo.

La crisis, es la mejor bendición que puede sucederle a personas y países, porque la crisis trae progresos. La creatividad nace de la angustia como el día nace de la noche oscura. Es en la crisis que nace la inventiva, los descubrimientos y las grandes estrategias. Quien supera la crisis se supera a sí mismo sin quedar superado.

Quien atribuye a la crisis sus fracasos y penurias, violenta su propio talento y respeta más a los problemas que a las soluciones.

La verdadera crisis, es la crisis de la incompetencia.

El inconveniente de las personas y los países es la pereza para encontrar las salidas y soluciones. Sin crisis no hay desafíos, sin desafíos la vida es una rutina, una lenta agonía. Sin crisis no hay méritos.

Es en la crisis donde aflora lo mejor de cada uno, porque sin crisis todo viento es caricia. Hablar de crisis es promoverla, y callar en la crisis es exaltar el conformismo. En vez de esto, trabajemos duro. Acabemos de una vez con la única crisis amenazadora, que es la tragedia de no querer luchar por superarla.

Albert Einstein.
1879-1955.

Per suposat, no podria estar més d’acord amb les paraules d’aquest gran geni sobre el tema. De fet, és curiós recordar com de la pitjor crisis que ha viscut la humanitat (la segona guerra mundial) en va sortir un dels invents que ha convertit la societat de forma més radical, i sense el qual avui res seria possible : l’ordinador. La crisis que des de fa uns anys estem patint tampoc hauria d’estar exempta d’aquesta condició, servint tota la desgràcia de la situació com a planter per fer germinar un nou model de societat. Un model que segurament es basa en aquest concepte de controlar la nostre memòria, registrar tot allò que fem, i disposar de tota la nostre existència en un espai digital compartit dins del núvol que conforma el veïnatge universal.

La memòria és un concepte tant ambigu com complex. Tot el present és una infografia del nostre passat, tot allò que fem queda inevitablement registrat d’una manera o altre. La privacitat tant sols depèn de saber evitar com extreure aquesta informació, tasca que la tecnologia s’encarrega dia a dia d’anar perfeccionant, en un eficaç exercici de desgast contra l’oblid.

Som la nostre memòria, podem descartar-la i oblidar-la o entendre-la i aprendre’n. És fàcil discernir quin dels dos camins ens condueix a un millor benestar.

Enllaços relacionats :

http://en.wikipedia.org/wiki/Quantified_Self

http://www.microsiervos.com/archivo/tecnologia/yo-cuantificado.html

Advertisements
Categories:Filosofia, Tecnologia
  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Enfilant el camí

Visualitzant el present per construir el futur

El Noguer

Visualitzant el present per construir el futur

Visualitzant el present per construir el futur

%d bloggers like this: