Arxius

Archive for Abril de 2012

La connexió a la xarxa

Si hi ha una cosa que ha revolucionat el món en la nostra època, com ja he remarcat moltes vegades, aquesta és Internet. Equiparable al canvi que va experimentar la humanitat amb la industrialització, internet ha obert la porta a una nova era de possibilitats que mai abans ningú havia estat capaç ni tant sols d’imaginar.

No és d’estranyar doncs que constantment sorgeixin noves idees dins d’aquest enorme univers d’innumerables recursos, però a banda de la part conceptual, cal no oblidares tampoc de la importància que suposa gestionar la seva implementació física, el suport, la infraestructura, i en definitiva tot allò que fa possible la seva existència i la posa a l’abast de l’usuari final. Per descomptat estic parlant del negoci de les operadores (o ISPs), el qual consisteix en implementar la frontera que uneix la realitat del món físic amb l’univers digital, i que en molts casos condiciona les possibilitats de tot allò que podem fer.

El ISP és, per entendre’ns, la primera persona que hi ha darrera del cable que arriba a casa nostra, i per tant, per la qual passa tot allò que rebem o enviem. Queda doncs de manifest la importància que pot tenir aquest quan es tracten qüestions tant fonamentals com la restricció de contingut, la assignació de IP, o la denegació del servei.

No vull entrar a criticar els nombrosos abusos que es cometen per la part comercial en aquest negoci, ja que crec que hi ha una qüestió encara més important a retreure sobre la forma en que funcionen aquestes operadores : l’obsolescència del model de negoci que s’utilitza actualment al afrontar la necessitat de connexió que suposa l’ús a nivell personal de múltiples dispositius. Analitzant el model, penso que existeix un notable desfasament entre l’evolució que ha tingut l’ús que s’en fa de la xarxa i la manera com es gestiona l’oferta del servei de connexió, per la qual cosa m’agradaria plantejar una alternativa que penso que segurament s’adaptaria millor a les necessitats actuals.

Però per entendre-ho bé, repassem des de l’inici la trajectòria del negoci.

En els seus orígens – que es remunten a fa 15/20 anys – la necessitat del usuari domèstic estàndard consistia bàsicament en connectar a la xarxa l’únic dispositiu del que es disposava, i que generalment sempre resultava ser una caixa de 12 kg aposentada al fons d’un escriptori (o altrament dit, el PC de sobre taula de tota la vida). En aquells temps, era un privilegi per la família de classe mitja poder disposar d’un ordinador a casa seva, i si a més el podien connectar a la xarxa, llavors el luxe que representava ja sí que es podia comptar entre el dels més afortunats. No obstant, com bé sabem tots, des d’aleshores ha plogut i molt.

20 anys després, a dia d’avui pocs usuaris es plantegen la seva vida sense disposar mínim d’un terminal connectat a la xarxa, i en principi allò que abans era una extravagansa reservada a 4 “frikis”, ara és condició indispensable per portar un mode de vida modern, tal com l’aspiradora o el microones o l’aigua corrent en el seu moment. Necessitem estar connectats constantment, ara ja no val esperar per consultar el e-mail / whatsupp / twitter / facebook, el volem rebre al instant, no ens podem permetre perdre aquest preciós temps, tenim una clara tendència a cobrir al màxim la nostre presència virtual, i tots aquests requeriments ens han portat a utilitzar varis terminals diàriament, acompanyats a més de la proliferació d’una nova generació de gadgets (era post PC) imprescindibles ja per l’usuari avantguardista, i adaptats específicament per les noves necessitats de connexió. Ja no ens conformem en tenir únicament un PC a l’escriptori de casa (aquella antiga caixa de 12 kg), a més necessitem un portàtil, un netbook, un smartphone, un tablet, una smartTv, un GPS, etc etc…

Tot ha canviat. Qualsevol dels que hem vist amb els nostres propis ulls aquesta evolució tecnològica podem donar fe que les necessitats de l’usuari han canviat molt, i en la majoria de casos totes les empreses dedicades a donar-hi suport s’hi han sabut adaptar (més o menys). La excepció però, tal com assenyalava al inici, penso que han estat el servei de les operadores, ja que tot i oferir nous canals de connectivitat (tals com el 3G), la seva obsessió per la guerra comercial velocitat/preu les ha desviat del veritable camí de la innovació. No han sabut (o volgut) adaptar el seu producte a allò que l’usuari realment necessita, i un clar exemple local podria ser el servei de SMS (missatges de text simple), el qual des de fa molt de temps ha estat fins i tot considerat una estafa, ja que la relació preu / dades supera en una magnitud desorbitada qualsevol altre servei de transferència (0,15€ per enviar 160 caràcters… ¿?). És possible que durant un temps l’usuari, en la seva infinita ignorància, caigui en la trampa i accepti l’abús, però com diu la cita, sempre es pot enganyar a alguns, a tots durant algun temps, però no es pot enganyar a tothom tot el temps, així que com a resposta inherent i totalment previsible, el client ha anat desplaçant el seu us cap a altres altres alternatives com WhatsUpp o GoogleTalk, i ara els SMS ja són un servei en una evident i clara tendència a l’extinció.

Però a banda dels canals, el principal problema que considero que caldria replantejar en el model de negoci dels ISPs és la forma de connexió que s’ofereix a l’usuari. Intentant pensar en el mode de consum, penso que caldria redefinir la forma com s’ofereix aquest servei, per exemple a través d’una connexió desvinculada del suport físic i vinculada a l’autenticació d’un usuari personal.

És a dir, perquè ens entenguem, ara mateix totes les connexions que es contracten es vinculen a nivell d’un terminal físic (ja sigui el router de casa, la targeta del smartphone o qualsevol altre), cosa que en molts casos ens limita a poder fer-ne ús en totes les ocasions o dispositius que ens agradaria, havent de contractar varies connexions (una pel telèfon, una altre per l’oficina, una altre pel PC domèstic, etc…). Donat que la infraestructura ja està suficientment optimitzada per aprofitar tots els recursos al màxim, segurament per l’usuari final seria molt més senzill fer transparent totes aquestes preocupacions, i limitar el servei a simplement oferir connexió, sigui on sigui, des d’on sigui. Amb això es pot aprofitar un únic contracte per donar servei directament a l’usuari, i no al terminal. Però per explicar-ho millor potser exposar un exemple pràctic :

Imaginem que en un territori especific es dona servei des de varies operadores. Tota la infraestructura que s’utilitza en aquest territori (cablejat, antenes, nodes) es manté i comparteix per a totes les operadores (recursos d’accés públic), de manera que en qualsevol punt on hi arribi un cable o una senyal es pot oferir connexió.
Ara imaginem que l’usuari X, que disposa de 3 terminals (un PC, un netbook i un smartphone) contracta una connexió a internet amb alguna d’aquestes operadores. En el model antic, l’usuari podria contractar una línia domèstica de ADSL o cable que arribi fins a casa seva, instal·lar un router per muntar una LAN local i oferir connectivitat als seus 3 dispositius (via wifi per exemple). Però quan l’usuari surt de casa, i per tant s’allunya de la seva wifi, el seu smartphone i el seu netbook deixen de tenir connexió. Això es pot solucionar contractant, en comptes d’una línia física de ADSL o cable, una connexió 3G per el smartphone, i utilitzant aquest com a router per donar connexió als demés dispositius, però imaginem que, per exemple, s’acaba la bateria del smartphone, o es vol tenir algun dels terminals connectat fora del rang de la wifi, podria ser un inconvenient (per no parlar del diferencial qualitatiu entre un 3G i un cable). Així doncs, per gaudir d’un òptim funcionament, no hi ha més opció que contractar varies línies amb la operadora, com acaba passant en molts casos de forma pràctica, i explica l’interès de les operadores a no canviar el model (a més connexions, més contractes, i per tant més ingressos).
Ara imaginem que la operadora Y, de forma incomprensible entre en raó i actualitza el seu model de negoci per donar un servei vinculat a l’usuari X. Això significa que la operadora, per un contracte acordat (preu, limit horari, transferència de dades, ample de banda, connexions simultànies, etc…) garanteix a l’usuari X que es podrà connectar a la xarxa des de qualsevol punt de la infraestructura física, independentment del terminal que utilitzi, inclús si aquest no és seu. És a dir, podria utilitzar el netbook del seu company per treballar durant unes hores, però en comptes de consumir la seva connexió, autenticant-se amb el seu usuari, i per tant tarificar des de la seva compte amb la operadora.

Segurament una mesura d’aquest tipus ajudaria molt a integrar la connectivitat de forma real tal com el dret universal que és, incentivant a les operadores a invertir per oferir connexió al màxim, cobrint tot l’àmbit públic amb una connexió de més qualitat (wifis obertes, en comptes de 3G, per exemple).

No obstant, sóc conscient dels problemes d’implementació que pot suposar tal canvi, tot i que no seria una excusa per no portar-ho a la pràctica ja que no requereix inventar res de nou, sinó adaptar els sistemes ja existents. L’altre inconvenient que es podria assenyalar és la privacitat, ja que s’estaria proporcionant a la operadora informació sobre des de quina geoposició ens connectem, però no crec que això suposi una violació dels drets fonamentals dels usuaris major de la que actualment ja patim. L’usuari que vulgui conservar el seu anonimat a l’hora de peticionar segons quines dades, podria seguir utilitzant xarxes d’ofuscació com Tor per garantir la seva opacitat.

Per últim, una petita reflexió que m’agradaria fer sobre aquest model. Segurament la major tasca que caldria desenvolupar seria la implementació del sistema d’autenticació dels usuaris, però en el supòsit de que la connexió a la xarxa fos un servei públic universal garantit per totes les persones i subvencionat per l’estat, ni tant sols caldria un sistema d’autenticació, ja que tothom podria utilitzar la seva connexió des de qualsevol node, resultant en una idea molt més senzilla d’implementar i amb uns beneficis realment molt pràctics per l’usuari (imaginem que la connexió a internet és tant senzilla i gratuïta com sintonitzar una freqüència de radio FM qualsevol). Però sent realista, i sabent que això és pràcticament impossible (serveis gratuïts en un món privatitzat ?), veig l’autenticació per usuari com un element pràcticament indispensable si algun dia s’implementa aquest model.

En resum, una idea que em sembla molt interessant, i de la que en algun futur conservo l’esperança de poder veure, si més no, almenys com a contrapartida a la bipolarització actual que demostra la contraoferta comercial en vers a serveis com el guifi.net.

http://www.yorokobu.es/en-el-ojo-ajeno-2017-confirmado-en-enero-sera-obligatoria-la-ip-personal/

http://www.cookingideas.es/%C2%BFrenunciarias-a-internet-durante-el-resto-de-tu-vida-por-un-millon-de-dolares-20110803.html

Categories:Comunicacions, Internet

Enigbarba nº 6

05/04/2012 2 comentaris

Un bon dia, passejant pel carrer juntament amb 2 companys, veus una camiseta que t’agrada molt i decideixes que l’has de comprar sí o sí.

Aquesta costa 97 €, ja que és d’un teixit molt especial, i com que no portes diners, els hi demanes als teus 2 companys, els quals et deixen 50 € cadascun (100 € en total). Tot il·lusionat compres la camiseta, i el tornen 3 € de canvi, dels quals, en tornes 1 € a cadascun dels teus companys, i el que et sobra te’l guardes per tu.

Un cop satisfeta la teva ansia consumista, estrenant la teva nova camiseta, i més content que un cigró, decideixes tornar els diners que t’han deixat els teus companys. Calcules : 50 €, menys el que ja els hi has tornat són 49 € per cap. Però si 49 € + 49 € = 98 €, més l’euro que et sobrava, sumen 99 €… i el deute total eren 100 €, on és l’euro que falta ?

Categories:Enigbarba
Enfilant el camí

Visualitzant el present per construir el futur

El Noguer

Visualitzant el present per construir el futur

Visualitzant el present per construir el futur