Pàgina d'inici > Comunicacions, Internet > Sistema de compartició de dades invulnerable

Sistema de compartició de dades invulnerable

El tancament del servei Megaupload ha suposat un autèntic referent mediàtic a nivell mundial, únicament equiparable al cas del – llegendari – Napster, amb el que es va iniciar aquesta àrdua i absurda guerra entre distribuïdors i consumidors. És una pena però, que calgui una acció d’aquesta magnitud perquè la societat prengui consciencia de la importància que suposa el gran problema de la suposada “propietat intel·lectual”, i dic suposada perquè com ja he apuntat en algun altre post, jo no crec en la seva existència.

No vull entrar en el debat dels motius del tancament d’aquest servei, ja que com molt bé sintetitza en David Bravo amb una excel·lent frase (quan un nen tapa amb el dit un forat d’un colador, només ell creu que es filtra menys aigua), és absurd intentar resoldre el problema d’aquesta manera. És una guerra inútil, on ja fa temps que està decidit qui serà el perdedor, l’única aspiració a que es pot recórrer és postergar-ne el seu final, i això és precisament el que es dona a entendre que s’intenta amb mesures com el tancament de Megaupload, o les lleis de censura de la xarxa. Però de forma efímera tard o d’hora allò inevitable acabarà succeint.

El que m’agradaria exposar avui però, i en relació a aquest debat, és un sistema que fa temps em ronda pel cap per compartir dades de tot tipus entre usuaris a través de la xarxa, i que ofereix un blindatge total a aquelles organitzacions governamentals o d’on vulgui que vinguin que aspirin a vulnerar-lo o censurar-lo. Cal dir que no existeix cap sistema que pugui garantir al 100% aquesta seguretat, ja que en un cas extrem sempre es pot restringir l’accés total a la xarxa, censurant-la en la seva totalitat, aixecant de nou l’estat policial de la dictadura latent en que vivim, i de pas fent retrocedir la societat 50 anys enrere en el temps. Però donada la importància socioeconòmica, i les necessitats creades arran de la xarxa, per no assenyalar l’enorme quantitat de diners que s’hi generen, és de considerar molt poc probable que la industria aconseguís arribar a aquest extrem (si més no, mai tampoc descartable).

La idea consisteix en una xarxa xifrada basada en la confiança de cadascun dels seus usuaris amb els seus contactes (esquema F2F). És a dir, tal com una darknet, a cadascun dels usuaris únicament se’ls permet accedir al contingut de la xarxa a través dels seus contactes, que prèviament han hagut d’autenticar, mitjançant per exemple l’intercanvi de les seves credencials (claus públiques firmades), i amb els quals es garanteix una relació de confiança i responsabilitat, essent doncs aquest l’element clau que fa que la xarxa conservi la protecció davant d’aquells que la volen censurar. Utilitzar un tràfic xifrat garanteix l’opacitat del que es comparteix a la vista dels qui no formen part de la nostra llista d’usuaris de confiança, de manera que únicament aquells a qui cadascú dona autorització són vàlids per compartir dades. Així doncs, queda a responsabilitat de cada usuari determinar si els seus contactes son persones de confiança amb qui pot es compartir arxius sense perill de ser denunciats o restringits del servei.

Però per entendre-ho més fàcilment, que millor que un exemple pràctic :

Imaginem que l’usuari A té una llista de fitxers N, i la vol compartir amb els seus companys, els usuaris B, C i D. L’usuari A accepta com a contactes de confiança els usuaris B, C, i D verificant-ne les seves credencials. Ell sap que pot compartir la llista d’arxius N perquè es coneixen, son amics de tota la vida, i sap que no el denunciaran (o almenys això creu).

De fet, compartir la llista N amb els seus contactes, significa que tot i ser ell qui físicament guarda aquest contingut, realment tota la llista pertany també als usuaris B, C i D. Així, quan per exemple l’usuari E, que no és un contacte de A, però sí de B, està interessat en accedir a algun contingut de la llista N, pot fer-ho, però sempre a través de l’usuari B. És a dir, la restricció no afecta a la propietat de les dades, sinó només a la persona a través de qui es comparteix.

Ara imaginem que l’usuari E, en realitat no és un company de l’usuari B, sinó que l’ha enganyat i realment es tracta d’una entitat reguladora que vol verificar si s’estan infringint drets d’autor. Com que la compartició la fa l’usuari B, encara que l’arxiu originalment prové de l’usuari A, la responsabilitat recau a l’usuari B, que és qui ha acceptat la confiança de l’usuari E, i per tant l’usuari A en queda totalment al marge.

Certament aquest esquema té una complexitat i limitació major que els existents, ja que no incorpora la idea de poder compartir lliurament amb tothom, restringint l’accés en funció dels usuaris amb qui confies, però tot i això, aquesta particularitat no hauria de ser un problema en una xarxa suficientment extensa, obtenint a la pràctica el mateix resultat final.

Segurament hi ha moltes maneres d’implementar un servei d’aquestes característiques (tals com una distribució P2P, o un disc virtual distribuït amb permisos), i cadascuna de les quals pot aportar les seves carències o beneficis, però si s’apliquen els principis de restricció per usuari de confiança, el sistema és invulnerable davant de qualsevol intent de fer-lo caure en el seu conjunt. Sí que és possible aconseguir inhabilitar alguns pocs nodes o usuaris, en el moment en que aquests no son prou conservadors com per acceptar la confiança de qui no toca, però com que això no compromet a la resta, el sistema seguiria funcionant sense gairebé cap afectació.

No obstant, i ja exposada la teoria, concloc amb la auto-lapidant afirmació de que no m’agradaria veure la idea en funcionament. Seria realment molt trist haver d’arribar a aquest extrem, doncs penso que és molt més senzill compartir de forma oberta. Però vist lo vist, res es pot descartar.

Crec però, que la importància de divulgar idees senzilles com aquestes recau més aviat en posar de manifest com d’estúpida és l’amenaça amb que la industria de distribució de continguts audiovisuals intenta increpar als consumidors per la via de l’autoritat, en una fútil obsessió a malgastar els seus recursos tallant els caps d’una hidra a la que cada cop n’hi neixen més. El blindatge és tant simple com acabar recorrent a una xarxa d’aquest tipus, contra la qual no s’hi pot fer res de res, al igual que posar portes al camp. Una idea basada en un concepte tant simple i arcaic com podia ser l’intercanvi de cintes de casset que tots havíem practicat quan érem uns marrecs al col·legi, quelcom tant trivial amb que queda demostrat que la guerra per justificar la “propietat intel·lectual” (i de pas lucrar-se en l’intent) és si no més que absurda, totalment inútil.

Les idees no poden tenir mai propietari (que no vol dir autor), son elements abstractes que tant sols existeixen en l’èter incontenible de la nostre consciencia. Les podem amagar, quantificar, mesurar, i inclús gravar en un CD, però no es poden etiquetar i vendre, pertanyen a un domini on aquest concepte no té sentit.

Anuncis
Categories:Comunicacions, Internet
  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Enfilant el camí

Visualitzant el present per construir el futur

El Noguer

Visualitzant el present per construir el futur

Visualitzant el present per construir el futur

%d bloggers like this: