Arxius

Archive for gener de 2012

Sistema de compartició de dades invulnerable

El tancament del servei Megaupload ha suposat un autèntic referent mediàtic a nivell mundial, únicament equiparable al cas del – llegendari – Napster, amb el que es va iniciar aquesta àrdua i absurda guerra entre distribuïdors i consumidors. És una pena però, que calgui una acció d’aquesta magnitud perquè la societat prengui consciencia de la importància que suposa el gran problema de la suposada “propietat intel·lectual”, i dic suposada perquè com ja he apuntat en algun altre post, jo no crec en la seva existència.

No vull entrar en el debat dels motius del tancament d’aquest servei, ja que com molt bé sintetitza en David Bravo amb una excel·lent frase (quan un nen tapa amb el dit un forat d’un colador, només ell creu que es filtra menys aigua), és absurd intentar resoldre el problema d’aquesta manera. És una guerra inútil, on ja fa temps que està decidit qui serà el perdedor, l’única aspiració a que es pot recórrer és postergar-ne el seu final, i això és precisament el que es dona a entendre que s’intenta amb mesures com el tancament de Megaupload, o les lleis de censura de la xarxa. Però de forma efímera tard o d’hora allò inevitable acabarà succeint.

El que m’agradaria exposar avui però, i en relació a aquest debat, és un sistema que fa temps em ronda pel cap per compartir dades de tot tipus entre usuaris a través de la xarxa, i que ofereix un blindatge total a aquelles organitzacions governamentals o d’on vulgui que vinguin que aspirin a vulnerar-lo o censurar-lo. Cal dir que no existeix cap sistema que pugui garantir al 100% aquesta seguretat, ja que en un cas extrem sempre es pot restringir l’accés total a la xarxa, censurant-la en la seva totalitat, aixecant de nou l’estat policial de la dictadura latent en que vivim, i de pas fent retrocedir la societat 50 anys enrere en el temps. Però donada la importància socioeconòmica, i les necessitats creades arran de la xarxa, per no assenyalar l’enorme quantitat de diners que s’hi generen, és de considerar molt poc probable que la industria aconseguís arribar a aquest extrem (si més no, mai tampoc descartable).

La idea consisteix en una xarxa xifrada basada en la confiança de cadascun dels seus usuaris amb els seus contactes (esquema F2F). És a dir, tal com una darknet, a cadascun dels usuaris únicament se’ls permet accedir al contingut de la xarxa a través dels seus contactes, que prèviament han hagut d’autenticar, mitjançant per exemple l’intercanvi de les seves credencials (claus públiques firmades), i amb els quals es garanteix una relació de confiança i responsabilitat, essent doncs aquest l’element clau que fa que la xarxa conservi la protecció davant d’aquells que la volen censurar. Utilitzar un tràfic xifrat garanteix l’opacitat del que es comparteix a la vista dels qui no formen part de la nostra llista d’usuaris de confiança, de manera que únicament aquells a qui cadascú dona autorització són vàlids per compartir dades. Així doncs, queda a responsabilitat de cada usuari determinar si els seus contactes son persones de confiança amb qui pot es compartir arxius sense perill de ser denunciats o restringits del servei.

Però per entendre-ho més fàcilment, que millor que un exemple pràctic :

Imaginem que l’usuari A té una llista de fitxers N, i la vol compartir amb els seus companys, els usuaris B, C i D. L’usuari A accepta com a contactes de confiança els usuaris B, C, i D verificant-ne les seves credencials. Ell sap que pot compartir la llista d’arxius N perquè es coneixen, son amics de tota la vida, i sap que no el denunciaran (o almenys això creu).

De fet, compartir la llista N amb els seus contactes, significa que tot i ser ell qui físicament guarda aquest contingut, realment tota la llista pertany també als usuaris B, C i D. Així, quan per exemple l’usuari E, que no és un contacte de A, però sí de B, està interessat en accedir a algun contingut de la llista N, pot fer-ho, però sempre a través de l’usuari B. És a dir, la restricció no afecta a la propietat de les dades, sinó només a la persona a través de qui es comparteix.

Ara imaginem que l’usuari E, en realitat no és un company de l’usuari B, sinó que l’ha enganyat i realment es tracta d’una entitat reguladora que vol verificar si s’estan infringint drets d’autor. Com que la compartició la fa l’usuari B, encara que l’arxiu originalment prové de l’usuari A, la responsabilitat recau a l’usuari B, que és qui ha acceptat la confiança de l’usuari E, i per tant l’usuari A en queda totalment al marge.

Certament aquest esquema té una complexitat i limitació major que els existents, ja que no incorpora la idea de poder compartir lliurament amb tothom, restringint l’accés en funció dels usuaris amb qui confies, però tot i això, aquesta particularitat no hauria de ser un problema en una xarxa suficientment extensa, obtenint a la pràctica el mateix resultat final.

Segurament hi ha moltes maneres d’implementar un servei d’aquestes característiques (tals com una distribució P2P, o un disc virtual distribuït amb permisos), i cadascuna de les quals pot aportar les seves carències o beneficis, però si s’apliquen els principis de restricció per usuari de confiança, el sistema és invulnerable davant de qualsevol intent de fer-lo caure en el seu conjunt. Sí que és possible aconseguir inhabilitar alguns pocs nodes o usuaris, en el moment en que aquests no son prou conservadors com per acceptar la confiança de qui no toca, però com que això no compromet a la resta, el sistema seguiria funcionant sense gairebé cap afectació.

No obstant, i ja exposada la teoria, concloc amb la auto-lapidant afirmació de que no m’agradaria veure la idea en funcionament. Seria realment molt trist haver d’arribar a aquest extrem, doncs penso que és molt més senzill compartir de forma oberta. Però vist lo vist, res es pot descartar.

Crec però, que la importància de divulgar idees senzilles com aquestes recau més aviat en posar de manifest com d’estúpida és l’amenaça amb que la industria de distribució de continguts audiovisuals intenta increpar als consumidors per la via de l’autoritat, en una fútil obsessió a malgastar els seus recursos tallant els caps d’una hidra a la que cada cop n’hi neixen més. El blindatge és tant simple com acabar recorrent a una xarxa d’aquest tipus, contra la qual no s’hi pot fer res de res, al igual que posar portes al camp. Una idea basada en un concepte tant simple i arcaic com podia ser l’intercanvi de cintes de casset que tots havíem practicat quan érem uns marrecs al col·legi, quelcom tant trivial amb que queda demostrat que la guerra per justificar la “propietat intel·lectual” (i de pas lucrar-se en l’intent) és si no més que absurda, totalment inútil.

Les idees no poden tenir mai propietari (que no vol dir autor), son elements abstractes que tant sols existeixen en l’èter incontenible de la nostre consciencia. Les podem amagar, quantificar, mesurar, i inclús gravar en un CD, però no es poden etiquetar i vendre, pertanyen a un domini on aquest concepte no té sentit.

Anuncis
Categories:Comunicacions, Internet

No a la SOPA ni la PIPA

18/01/2012 2 comentaris

No m’agrada utiltizar el blog per reivindicar, però la notícia que en els últims temps córre per la xarxa, i avui està més que en portada, fa referència a un tema que ha fet saltar totes les alarmes i del qual no puc estar de fer-ne referència.

La llei SOPA que es pretén aprovar en breu al congrés dels EEUU suposa un control de tal calibre sobre la xarxa que literalment podria fer-la desaparèixer tal i com avui dia la coneixem. Per això, i després de moltes lectures, des del meu humil racó d’aquest magnífic lloc que és internet, en faig ressò per manifestar la meva rotunda oposició en l’acatament d’aquesta llei, i invito a tothom a seguir l’exemple de tants en un dia d’especial protesta com és avui :

http://fightforthefuture.org/pipa/

http://americancensorship.org/

http://es.wikipedia.org/wiki/Wikipedia:Protesta_contra_SOPA

http://www.nacionred.com/gobernanza-de-internet/que-es-sopa-infografico-para-dummies

http://www.nacionred.com/legislacion-pi/sopa-que-es-de-donde-sale-y-que-hace

http://www.kriptopolis.org/sopa-pipa

http://www.genbeta.com/actualidad/wikipedia-cerrara-todos-sus-portales-el-18-de-enero-para-protestar-contra-la-sopa

http://alt1040.com/2012/01/mit-media-lab-contra-sopa-crear-innovar-y-anticiparnos-al-futuro-seria-mas-dificil

http://www.muylinux.com/2012/01/18/apagon-de-protesta-ante-la-sopa-por-parte-de-la-free-software-foundation/

http://www.gizmodo.es/2012/01/17/sinde-sopa-pipa-o-como-los-gobiernos-quieren-acabar-con-la-red.html

http://www.enriquedans.com/2012/01/redefiniendo-el-problema-de-las-paginas-de-descarga.html

http://www.microsiervos.com/archivo/internet/por-que-deben-importar-sopa-pipa-fuera-estados-unidos.html

http://www.gizmodo.es/2012/01/18/google-tambien-se-apunta-a-la-protesta-contra-sopa.html

http://www.mimesacojea.com/2012/01/sopa-de-brujas.html

http://www.xatakandroid.com/productividad-herramientas/boycott-sopa-un-lector-de-codigo-de-barras-para-saber-que-empresas-apoyan-la-ley-antipirateria

http://alt1040.com/2012/01/wordpress-contra-sopa-las-leyes-no-son-lineas-de-php-que-pueden-revertirse

http://www.elandroidelibre.com/2012/01/boycott-sopa-reblate-en-las-redes-con-tu-android.html

http://www.vanguardia.com.mx/sopa%C2%BFadiosalinternetqueconocemos?-1191614.html

http://www.fayerwayer.com/2011/11/ley-sopa-un-peligro-para-la-libertad-de-expresion-en-internet/

http://www.muycomputerpro.com/2011/11/18/todos-contra-sopa-censura-mundial-internet/

Categories:Internet, Política

Optimització de la comptabilització del pas del temps

Primer de tot, bon any nou (o periheli) a tothom !

Avui, primer laborable de l’any, i després d’haver superat ja la ressaca de la nit del 31, toca inevitablement ressituar-se i encarrilar ja seriosament el nou any, amb la qual cosa, una de les primeres i més elementals tasques que normalment cal afrontar és la renovació de tots els calendaris impresos.

Ja sé que en varies ocasions he manifestat que la nostra època hauria de contemplar el paper com un mer recurs residual que només hauria de servir per eixugar-se el cul, però una de les úniques i poques coses on encara no he pogut predicar amb aquest exemple és amb els calendaris. Tot i que evidentment l’agenda digital és la meva eina d’ús preferent, també m’agrada tenir varis calendaris impresos repartits per llocs estratègics amb la finalitat d’agilitzar la seva consulta, cosa que a dia d’avui m’obliga a renovar-los tots. I és doncs, en moments com aquest, durant la avorrida pèrdua de temps que em suposa aquesta tasca, quan un reprèn l’eterna qüestió sobre la des-optimitzada manera que emprem per comptar el pas del temps.

És ben cert que tots som reticents a canviar les tradicions (alguns més que altres), però deixant de banda aquestes qüestions sentimentals, i enfocant l’assumpte des d’una perspectiva objectiva, en la meva humil ignorància, penso que s’esta fent ús d’un sistema poc eficient, a més de ja totalment inapropiat per l’època.

Sempre m’ha semblat – com a pràctica il·lustrativa i curiosa – una experiència fantàstica l’exercici de repassar quins són els orígens i les relacions astronòmiques dels calendaris que les diferents civilitzacions han elaborat al llarg de la història, els motius del perquè s’ha arribat fins on som, i totes les divertides anècdotes que s’hi poden incloure. Com ja he dit però, penso que cal ser conseqüent i sabent que això pot tenir una afectació tant directe sobre el nostre rendiment productiu, deixar a banda les tradicions i ser prou intel·ligents com per admetre que el sistema té moltes carències, i prou valents per adoptar els canvis necessaris que resolen aquells problemes que s’hi deriven. Per exemple, i sense voler fer un anàlisi més profund, podria enumerar un parell de canvis fàcils i ràpids que podrien millorar notablement aquesta pràctica :

1. El calendari Gregorià.

Cal dir que el calendari gregorià ja és prou exacte com per no patir desfasaments (només faltaria que a hores d’ara encara patíssim aquest tipus de problema), però per contra, disposa d’altres particularitats que dificulten en gran mesura les operacions amb dates, com per exemple la distribució irregular de dies en mesos, o la segmentació en les setmanes de 7 dies, impossibles de fer encaixar en anys de 365.

Tot i que a mi m’agrada més el sistema maia, on s’utilitzen setmanes de 5 dies enquadrables perfectament de 4 en 4 als 18 mesos en que es divideix l’any (sense dubte, la millor distribució possible), potser un canvi tant radical (bàsicament per la setmana de 5 dies) ara mateix tindria un impacte massa important com per ser una opció d’implantació viable (tot i que reitero que seria ideal). Una altre alternativa més considerable d’adoptar seria potser aquesta proposta,

on es defineixen anys de 364 dies (múltiple de 7) amb un calendari que és exactament igual per cada any, i on per tant cada dia de l’any coincideix sempre amb el mateix dia de la setmana, és a dir, el 1 de gener sempre seria diumenge, o nadal sempre cauria en dimarts (per exemple). Això resoldria alguns dels problemes que actualment esta portant tants mals de cap, com la redistribució dels dies festius en el calendari laboral, o si més no, aportaria sense cap sacrifici d’especial consideració una major estabilitat en tots els àmbits relacionats (que no són pocs). Tants grans savis pensant, en tantes cúpules directives de tants governs, i a ningú se li ha acudit mai ? de debò ?

2. Els fusos horaris.

Fa 400 anys tenia molt sentit consensuar per mutu conveni que les 12 del migdia fóra l’hora en que el sol s’alça més alt durant el dia. Era una bona idea, ja que la tecnologia domèstica no tenia les capacitats per una precisió afectable, ni calia coordinar avions, trens, autobusos o horaris comercials. Eren mesures d’una altre època molt diferent, que per algun motiu els dirigents de la nostre no han sabut adaptar al funcionament del món modern. I al que em refereixo principalment és a els fusos horaris, aquestes magnífiques línies arbitràries repartides per tota la longitud del globus a on canvia l’hora depenent del cantó on et trobes. Canviar l’hora segons la posició geogràfica ? Segur que és una bona idea ? però no vivim en una “aldea global” ?

Crec que aquesta és una de les varies bromes pesades (tal com l’horari d’estiu) que no tenen cap mena d’utilitat més enllà que la d’emprenyar als qui ho pateixen (o sigui tots), i posar-nos pals a les nostres pròpies rodes creant problemes allà on no n’hi ha. Quina necessitat hi ha de tenir 24 hores diferents repartides pel planeta ? Perquè cal conservar els estàndards GMT i els fusos, poden utilitzar sense cap problema tots un mateix valor (hora zuluUTC o TAI, tant se val) ?

Segurament a molts els plantejaria un problema d’adaptació passar d’anomenar les 03:00 am a les 21:38 (per exemple), però aquesta afectació no té més que això, simplement com anomenar les coses. Bé que ja no diem cans als gossos, o festucs als pistatxos, i no per això s’ha acabat el món, així doncs, de la mateixa manera que hem sabut fer evolucionar el llenguatge per adaptar-lo a la actualitat, perquè no podem fer aquest petit esforç i adaptar-nos a una nomenclatura que a canvi de tant poc, tant benefici ens retribuiria ? Doncs no, pel que sembla aquesta sol ser una d’aquestes mesures que tot i ser tant evident a ningú li agrada – i ho dic després d’haver-me esforçat moltíssim a fer-ho entendre als meus companys més pròxims – pel que no serà gens d’estranyar que, si sobrevivim a aquest 2012, poguem seguir veient casos tant surrealistes com la desaparició del dia 30-12-2011 a Samoa.

En tot cas, estic totalment convençut que tard o d’hora, ja sigui per imprescindible necessitat o eloqüència d’algun il·luminat, aquestes són mesures que inevitablement s’acabaran adoptant d’una manera o altre, i segurament un cop ens hi haguem acostumat, serà inconcebible pensar com hem estat tant burros de patir innecessàriament durant tant de temps l’ús d’un sistema tant poc pràctic i obsolet.

Categories:Dates i calendaris
Enfilant el camí

Visualitzant el present per construir el futur

El Noguer

Visualitzant el present per construir el futur

Visualitzant el present per construir el futur