Arxius

Archive for Novembre de 2011

Una d’humor freak

22/11/2011 1 comentari

Què millor que una mica d’humor freak per fer tirar avall la resaca electoral, oblidar les penes i riure una mica (per no plorar)… aquí van doncs un petit repertori d’acudits informàtics (avís : si no ets un bon freak, no t’estranyi no entendre res) :

– Qué es un terapeuta ?
– 1024 gigapeutas

– Cuantos dalmatas habia en la película ?
– 101 ?
– Por el culo te la in… !

– Què diu un informàtic que s’està ofegant al mar ?
– F1, F1 !!

 – A ver, ¿ quién coño es el general Failure ? ¿ y que demónios hace intentando leer mi disco duro ?

– Qué es una mujer objeto ?
– Una instancia de una mujer con clase

– Cual es el colmo de un informático ?
– Suspender con un 486

– Se abre el telón, sale un informático y dice : – Que coño habéis tocado ya que no se cierra el telón ?!

A guy is standing on the corner of the street smoking one cigarette after another. A lady walking by notices him and says:
– Hey, don’t you know that those things can kill you? I mean, didn’t you see the giant warning on the box?!
– That’s OK, says the guy, puffing casually, I’m a computer programmer
– So? What’s that got to do with anything?
– We don’t care about warnings. We only care about errors.

– Programador 1: De verdad, no entiendo a las mujeres.
– Programador 2: Qué te pasó?
– Programador 1: Mi mujer me dijo “ve a la tienda a comprar un par de cebollas, y si hay huevos, compra una docena”,
y se cabreó muchísimo porque traje 12 cebollas. Puedes entender eso? Yo no lo entiendo.
– Programador 2: Pues yo tampoco.

– Atracador: ¡El dinero o la vida!
– Programador: Lo siento, soy programador.
– Atracador: ¿Y?
– Programador: No tengo ni dinero ni vida.

– En qué se diferencian Batman y Bill Gates ?
– En que cuando Batman lucho contra Pingüino, ganó.

– ¿ Qué le dice un .GIF a un .JPEG ?
– Anímate hombre…

Tres ingenieros de Linux y tres de Microsoft se disponían a viajar en tren para asistir a un congreso. En la estación, los de Microsoft compraron sus pasajes y vieron que los de Linux sólo compraban uno…
“¿Cómo van a viajar tres personas con un solo pasaje?”, les preguntó uno de los empleados de Microsoft.
“¡Ahora verás!”, le respondió uno de Linux. Subieron todos al tren y los empleados de Microsoft vieron como los tres ingenieros de Linux se metían juntos en el baño.
A poco de arrancar el tren, llegó el revisor pidiendo los pasajes, tocó la puerta del baño y dijo: “Ticket por favor”… la puerta se abrió lo suficiente como para que saliese un brazo con el pasaje en la mano, el revisor lo marcó y siguió su camino.
Al ver esto, los empleados de Microsoft acordaron que era una idea genial y que copiarían el truco a la vuelta del congreso, para ahorrar unas pesetillas. De regreso, en la estación, los empleados de Microsoft compraron un solo pasaje, y se quedaron atónitos al ver que los ingenieros de Linux no sacaban ninguno…
“¿Cómo van a viajar sin pasaje?” preguntó perplejo uno de los empleados de Microsoft.
“¡Ahora vas a ver!”, respondió uno de los linuxeros.
Al subir al tren, los tres empleados de Microsoft se metieron en un baño y los tres ingenieros de Linux en otro…
Arrancó el tren, y rápidamente uno de los linuxeros salió del baño, se dirigió al de los empleados de Microsoft, tocó la puerta y dijo : “Ticket por favor”…..

i per últim tot i que no és un acudit, un text que també m’ha fet molta gràcia sobre el tema :

Actualización de Software. Novia 1.0 a Esposa 1.0

El año pasado un amigo mío actualizó la NOVIA 6.0 a ESPOSA 1.0 y encontró que es una mala operación, porque deja muy escasos recursos del sistema para otras aplicaciones. Solamente ahora se ha dado cuenta de que ESPOSA 1.0 es también Procesadora-de-Niños, los cuales son adicionales consumidores de recursos valiosos.

No había mención de este particular fenómeno ni en la garantía ni en la documentación del producto, aunque otros usuarios le habían informado que esto sería de esperar debido a la naturaleza de la aplicación. No solamente eso, sino que además se instala ella misma de forma que siempre se lanza en la inicialización del sistema, desde donde puede monitorizar todo el resto de la actividad del sistema. Se está encontrando con que algunas aplicaciones como NOCHE-DE-POKER 10.3, JUERGA-DE-CERVEZA 2.5 y NOCHE-DE-PUB 7.0 no se pueden ejecutar nunca más, porque ESPOSA 1.0 detiene el sistema cuando son seleccionadas (incluso aunque siempre funcionaron bien antes).

En su instalación ESPOSA 1.0 agrega automáticamente aditamentos indeseados como SUEGRA55.8 y CUÑADO versión Demo. Como consecuencia, las funciones del sistema parecen disminuir con cada día que pasa.

Hay algunas caracterísiticas que serían deseables en la próxima versión de la aplicación (ESPOSA2.0), y son:

Un botón “Olvídate de mí”.
Otro botón para minimizarla
Tener instalada una característica para que ESPOSA 2.0 pueda ser instalada con la opción de desinstalarla en cualquier momento sin la pérdida del caché y otros recursos del sistema.
Una opción para correr el controlador de red en modo promiscuo que permita a los miembros del sistema probar las características del resto de ESPOSAS.
Yo he decidido evitar todos los dolores de cabeza asociados con ESPOSA 1.0 continuando conNOVIA 2.0. Incluso así, no obstante, he encontrado numerosos problemas. Aparentemente no puedes instalar NOVIA 2.0 por encima de NOVIA 1.0. Debes desinstalar NOVIA 1.0 primero. Otros usuarios dicen que este es un problema de programación (bug) de larga permanencia que debería vigilar. Aparentemente las versiones de NOVIA tienen conflictos para compartir el uso de la puerta de I/O (Entrada/Salida). Para empeorar las cosas, el programa para desinstalar NOVIA 1.0 no funciona muy bien, dejando trazas indeseables de la aplicación en el sistema.
Otro problema: todas las versiones de NOVIA continuamente lanzan molestos mensajes acerca de las ventajas de cambiar a ESPOSA 1.0.

Aviso de falla en el programa:

ESPOSA 1.0 tiene una falla no documentada. Si tratas de instalar AMANTE 1.1 antes de desinstalarESPOSA 1.0, esta borrará los archivos de MS-Dinero antes de ejecutar una auto-desinstalación. entonces AMANTE 1.1 rehusará instalarse, alengando insuficientes recursos del sistema.

Como evitar la falla:

Para evitar el problemita anterior, intenta instalar AMANTE 1.1 en un entorno diferente y nunca ejecutes una aplicación de transferencia de ficheros como por ejemplo MANCHA-DE-CARMIN 6.0. También evita similares aplicaciones de alquiler, porque se sabe que pueden transmitir virus que pueden afectar a ESPOSA 1.0.

Otra solución podría ser correr AMANTE 1.1 via proveedor de Internet bajo un nombre anónimo. De nuevo, evita los virus que pueden accidentalmente ser cargados desde la red.

Versión shareware:

La versión shareware de NOVIA 6.0 es más fácil de desinstalar, hasta el extremo de que a veces se desinstala por sí misma sin motivo aparente. En estos casos una búsqueda en ordenadores de la misma red puede dar resultado, encontrando la aplicación instalada en uno o más ordenadores vecinos.

Recomendaciones adicionales:

Al elegir la versión de ESPOSA que se instalará, es conveniente comprobar antes que soporta el estandarPLUG&PLAY. También se recomienda configurar el hardware en modo Master antes de proceder a la instalación. No es posible cambiar de modo Slave a Master si el programa se encuentra ya en el directorio principal.

qualsevol nova aportació serà benvinguda ! XD

Anuncis
Categories:Humor

La política, la justícia i el mercat

20/11/2011 2 comentaris

Aprofitant l’enorme quantitat de debats polítics dels darrers dies, en els que, per què no dir-ho, s’ha parlat de moltes coses menys de política, m’agradaria aportar una de les meves reflexions més profundes sobre el tema.

Tal com defineix la nostra estimada wikipedia (donat que la rae com de costum no dona gaire informació), la política és l’acció humana que té com a objectiu dirigir un estat en funció del benefici dels seus integrants. Així doncs, parlant de forma estrictament formal, si entenem que l’estat és un sistema, la política és la definició de “com” funciona aquest sistema. En el cas del nostre país (igual que en molts altres), aquesta definició s’especifica en un conjunt de normes o “lleis” de diferent àmbit territorial que prenen noms com “Constitució”, “Estatut” o “Ordenança municipal”.

A vegades però, i tal com ja comença a ser un costum massa habitual en l’actualitat, aquesta definició sol ser tant complexa i ambigua que acaba divergint totalment de l’aplicació real, i deriva en aquest fenomen tant curiós on allò que s’anomena política resulta ser totalment el contrari del que és realment la política. Em refereixo, i ho comentaré només a mode puntual, al discurs dels dirigents dels partits majoritaris, que a banda de crear debat polític, que com és evident hauria de ser la seva feina, es limiten a destruir-lo, utilitzant la retòrica per manipular la percepció d’aquells a qui la ignorància no els permet veure més enllà, i traslladant a un terreny totalment forani allò que hauria de ser la política, i no un espectacle de contra-valoracions i retrets personals. Segurament aquesta tendència té un motiu econòmic de molt de pes al darrera, per la qual cosa podria enquadrar-se millor en un altre tipus de debat, però com és evident, és impossible no fer-ne al·lusió, tot i que intentaré no intoxicar el post parlant sobre aquest fastigós circ mediàtic en que s’ha convertit la suposada política “oficial”, per centrar-me en el veritable discurs.

Per aportar debat a un tema tant interessant com la definició de quin és el millor sistema polític per regir el funcionament de la nostre societat no cal ser una eminència mediàtica, ni formar part d’un partit, ni tant sols tenir l’aprovació de tercers. Qualsevol ho pot fer, simplement cal tenir la capacitat d’anàlisi suficient per saber estructurar una idea en forma de solució. No és menys polític aquell debat que s’origina a la post-taula d’un dinar familiar del que poden arribar a discutir els caps d’estat a les conferències del G20.

En la majora de casos però, com he pogut comprovar, quan s’entaula un debat polític normalment tothom té quelcom a aportar per resoldre els problemes de l’actual política, ja sigui en forma de mesures radicals, ocurrències innovadores o conceptes extravagants. Aplicant però un petit filtre a tota aquesta marabunta de disbarats, ràpidament s’identifica que un altíssim percentatge pertany a recursos totalment inviables, idees poc coherents, o simplement expressions d’oradors que no es tallen un pèl en vomitar el primer que se’ls passa pel cap. No és que sigui un fenomen negatiu, de fet és totalment humà que en aquest tipus de debats, per sentiment d’inclusió, la majoria reclami la oportunitat d’aportar alguna cosa, encara que en molts casos ni tant sols el propi autor hagi fet un mínim estudi suficientment exhaustiu com per cerciorar que allò que proposa té realment probabilitats d’assolir els objectius desitjats. De fet, en la majoria de casos la intencionalitat és més que bona, però la tecnicitat amb que desenvolupar la idea rellisca per tots cantons. I és precisament per tal de poder determinar on m’agradaria centrar-me : en l’objectiu. Quin és l’objectiu de la política ?

És evident que un sistema pot funcionar de moltes maneres, però quina és la millor ? com es poden comparar 2 tipus de polítiques per determinar quina és millor ? A banda del que molts pensin, darrera d’aquest entramat de complexes discussions, realment existeix una fórmula determinista que condiciona la raó, que tal com he proclamat en algun altre post, no és l’aprovació de la majoria (aliàs democràcia), sinó la justícia. Partint de la base de la definició en que s’especifica que l’objectiu és el benefici dels seus integrants, com es pot demostrar de forma tant teòrica com empírica, la societat que més evoluciona – i per tant millor benefici retribueix als seus integrants – és aquella que s’estructura de forma més justa. Molts intentaran qüestionar aquesta gran veritat amb fal·làcies, ja que els seus interessos partidistes no trobaran mai on encaixar-hi la seva argumentació, però l’afirmació és tant certa que ni tant sols em plantejo la necessitat de justificar-la. Així doncs, es pot distingir que la millor política és aquella que estructura el sistema de forma més justa, però per entrendre aquesta conclusió, primer cal resoldre un altre concepte de rellevant importància : Què és la justícia ?

He escoltat i llegit moltes interpretacions de justícia, però encara no n’he vist cap que la defineixi de forma no ambigua. El principal error sol consistir en intentar definir-la amb una interpretació. La justícia és un concepte abstracte, tal com un número o una forma geomètrica, i no es pot definir mitjançant una interpretació empírica, donat que mai podrà existir-ne representació física sense un mínim error de precisió. És com intentar definir el número pi escrivint-ne tots els seus decimals, o medint-lo amb un regle, és simplement una aproximació impossible de determinar.

L’altre gran fal·làcia és la definició per consens. Creure que la justícia és allò que la majoria considera, com ja he dit, no és veraç, de la mateixa manera que el fet de que una majoria consensu-hi que 2+2 sumen 5 no converteix l’afirmació en certa.

La justícia és un concepte constant i invariable en l’espai i el temps. Allò que és just ho és avui, ahir, demà i sempre, aquí, allà, més enllà i a tot arreu, de la mateixa manera que el color groc és groc per molt que passin els anys, canviïs de ciutat o de país. Podem canviar la política perquè s’acosti més o menys a un sistema just, però mai en cap cas és possible canviar la definició de justícia. Perquè quedi clar, intentaré explicar de forma pragmàtica què és la justícia.

La justícia és la característica atribuïble a aquell sistema que tracta amb el mateix criteri tots els seus integrants en quan a la relació entre retribució per aportació. Una forma matemàtica per descriure-ho pot ser :

Un sistema A, composat per un conjunt C d’N elements ( C = {c1, c2, c3… cn} ) on cadascun aporta un valor quantificable V (v1, v2, … vn) i retribueix un benefici també quantificable B (b1, b2, … bn). Direm que el sistema A és just quan la relació entre el valor i el benefici que aporta i retribueix cadascun dels seus elements és exactament la mateixa : A és just sí i només sí -> v1/b1 = v2/b2 = v3/b3 … vn/bn

Donat que la fórmula contempla la possibilitat de la indeterminació 0/0 (un element que aporta valor 0 i retribueix valor 0), en aquest cas es considera que aquesta relació és equivalent a qualsevol altre, excepte a la indefinició x/0 on x<>0). D’aquesta manera, un sistema on v1=4, b1=3, v2=0 i b2=0 és just, però un sistema on v1=4, b1=0, v2=0 i b2=0 no és just.

Un cop definit el concepte en un llenguatge formal, on poca cosa es pot discutir, la principal qüestió es centra en com aplicar-lo a la realitat, i és que quelcom tant senzill pot convertir-se en una veritable epopeia alhora d’intentar ajustar-se a un sistema amb elements tant complexos com pot ser l’organització de la nostre societat.

És fàcil interpretar que els elements del conjunt C que formen el sistema A són cadascuna de les persones de la societat, i que el valor V que aporten al sistema és l’esforç amb que es contribueix a crear els bens i serveis que, posteriorment, es reparteixen en forma de benefici B dins del mateix sistema. El principal problema consisteix però en la quantificació d’aquests bens i serveis, i amb això, arribo a l’últim gran concepte per clarificar la qüestió : els mercats. O més correctament dit, el mercat, doncs de fet només n’hi ha un, divisible en tants com es vulgui, però sempre inter-relacionats.

I aquí arriba la gran pregunta que hauria de resoldre al política : Què val un producte o servei ? És aquí on realment es complica l’assumpte, doncs determinar el valor real de les coses no és tan fàcil com sembla. El mercat no és més que una manera de determinar la resposta d’aquesta pregunta, basant-se en que el valor de les coses està determinat per la demanda que els seus consumidors en fan en un instant concret. De fet, personalment penso que aquesta és la millor forma de determinar el valor de les coses, tot i que cal matisar-ne la seva aplicació. Un producte o servei val en funció de la necessitat que té el conjunt de la societat de consumir-lo. Cal no caure però en la típica trampa de pensar que aquesta llei d’oferta demanda sustenta per si sola un sistema just, doncs si no s’aplica de forma correcte difícilment s’assignarà un valor real als bens i serveis que es reparteixen, i per tant, l’equació disposarà d’uns valors incorrectes alhora de voler-ne fer una equivalència contrastable. Per tant, la determinació d’un sistema just està directament relacionada en com valorar els bens i serveis que s’hi intercanvien, o altrament dit, el seu mercat.

El principal biaix en la valoració que es pot detectar en els actuals sistemes de mercat ve provocat per la desinformació, arrel de la qual es desenvolupa el fenomen especulatiu per part d’aquells que disposen d’una millor condició. No és cap secret el com cal actuar per beneficiar-se econòmicament gràcies a una informació privilegiada de la que altres no disposen, tal com si d’un joc d’estratègia es tractés. La informació és poder, i el poder es manifesta en forma de dollars, euros o yuans. De fet, és un joc molt avorrit, on gairebé sempre guanya aquell que té avantatge i el sap aprofitar, la qual cosa també dona una gran estabilitat, ja que permet repetir recíprocament sempre els mateixos els guanyadors. Aquell qui ha guanyat la partida anterior disposa dels diners necessaris per comprar la informació que li donarà avantatge en la següent partida, de manera que és pràcticament impossible que els perdedors puguin optar algun cop a guanyar, i per tant, com més s’incrementa aquest contrast desinformatiu, més divergeix la valoració real de la valoració condicionada. Aquesta explicació vindria a donar resposta a la pregunta que es fa molta gent en aquest país : perquè avui el meu immoble val menys que fa 5 anys ? (sí, “per culpa de l’especulació”, ja ho sé, però perquè i com funciona l’especulació ?). Així doncs queda de manifest que com més desinformació conté un sistema mercantil, més distorsionada queda la seva valoració en referència al valor real dels seus productes o serveis, i per tant, un dels objectius principals d’aquells que pretenen dissenyar un sistema just hauria de contemplar l’inclusió d’una regulació informativa total i de domini públic del seu mercat.

Sé que és impossible registrar amb la màxima precisió tots els moviments del mercat (almenys actualment), però per un moment intentem fer l’esforç d’imaginar que és possible, que la tecnologia ens ho permet. Tenint aquesta capacitat, igualment, com es pot especificar el valor d’un producte o servei en funció dels moviments que ha generat en el mercat ? Té realment sentit que el valor d’un producte canviï amb el temps ? Val el mateix una ampolla d’aigua al costat d’una font que al mig del desert ? Val el mateix un litre de gasolina avui que fa 500 anys ? En aquesta elucubració és molt fàcil caure en les trampes de la incertesa, doncs com ja vaig comentar fa un temps, penso que no són els productes el que cal valorar, sinó els serveis. És d’una enorme complexitat determinar el valor d’un servei en un moment donat, ja que poden passar anys fins que no es descobreixi la seva veritable importància. Qui podria haver previst que el descobriment del teorema de Pitàgores seria imprescindible per posar satèl·lits en òrbita i poder disposar d’un sistema de geolocalització avui en dia ? o que llei de la gravitació universal permetria aixecar edificis d’enormes proporcions ? La interrelació entre totes les accions que desenvolupa la societat humana al llarg de la seva història és enorme, i sintetitzar la interdependència amb que es succeeixen és una tasca quasi inconcebible. No obstant, el fet de saber que és pràcticament impossible determinar el valor real de les nostres accions no hauria de ser excusa per no intentar-ho, i aproximar-nos-hi de la millor forma possible. Crec que per aconseguir això, el primer que cal modificar és el concepte d’un valor fix sense memòria. És cert que cal poder donar un valor en un moment determinat a les coses per poder comparar-les i intercanviar-les de forma equitativa, però sabent que realment aquesta quantificació pot no estar adequadament ajustada, el millor seria preveure un sistema on s’auto rectifiqui el valor dels serveis prestats en funció del seu actual interès. M’explicaré amb un exemple pràctic :

Imaginem que una persona A elabora un nou producte X, el qual no s’ha consumit encara mai abans, i que per tant es desconeix quin serà el seu veritable benefici. En un primer moment, aquest producte val 0, ja que no ha aportat cap benefici, i tothom té el dret d’adquirir-lo per aquest preu. Imaginem que la persona B adquireix el producte, i se’n beneficia durant un temps. Com que hi ha una persona que en demanda el seu benefici, aquest producte passa a tenir un cert valor, per exemple “1”. D’aquesta manera, com que el producte ha passat a tenir valor “1”, el seu comprador (que l’havia adquirit a cost 0) ara resta obligat a retribuir “1” al seu productor (A). Però com poder cerciorar que realment el producte X aporta un benefici a la persona B, i per tant aquest l’ha de retribuir ? doncs perquè la persona B ha volgut disposar del benefici d’aquest producte durant un temps. Si realment no li aporta benefici, immediatament aquesta persona renunciarà al seu ús, i en aquest cas, com que la oferta i la demanda sumarà 0 de nou, el producte tornarà a tenir un valor 0. D’aquesta manera es garanteix la intencionalitat útil del producte final, traduint-se a un servei per oferir benefici (el productor A ofereix el benefici del producte X al consumidor B). Si el consumidor no rep benefici, el productor no retribueix interès, i per tant, no té sentit produir productes que no generin benefici. Amb aquest sistema, no és viable l’actual mètode amb que les grans corporacions estafen als consumidors a través de necessitats fictícies que el temps acaba demostrant de no existir. Així, l’excedent que vas pagar fa 5 anys pel teu pis, i que realment no formava part del seu valor real, avui es regularitzaria i no tindries problemes per tornar-lo a vendre, perquè l’hauries pagat al mateix preu pel que el vendries (amb la diferència del benefici que has obtingut del seu ús durant el temps que ha estat a la teva propietat). És possible que aquesta fórmula no garanteixi la quantificació més exacte, però segurament ajustaria de forma molt més precisa el veritable valor de les coses al seu preu real, i per tant, com ja he comentat, ajudaria a definir un sistema més just.

Tornant al tema inicial, considero que donada la trivialitat dels conceptes definits, el veritable discurs polític s’hauria de centrar en detallar aquesta qüestió de la quantificació del valor de les coses, ja que és el veritable cavall de batalla que acaba definint en quina mesura s’acosta més o menys un sistema a ser ser just. Els eufemismes, mentides i fal·làcies amb que s’intenta allunyar el debat de la principal qüestió sempre tenen com a denominador comú un interès partidista que no beneficia al conjunt total de la societat, i per tant, agradi o no, a la llarga no resol el problema. Si juguem a barallar-nos i prendre’ns les coses de forma injusta mai tirarem endavant, avui potser tindrem més que ahir sense gaire esforç, però segurament demà acabarem amb encara menys que al principi. Jo almenys, tinc el desig de no viure en una societat on les pertinences de cada qual es decideixin tal com si d’un casino es tractés. Necessito saber que els meus esforços seran adequadament compensats, o de no ser així ni tant sols em plantejaré de realitzar-los, i al igual que jo, estic convençut que molts altres entenen que aquesta és la clau que fa avançar la humanitat, que impulsa l’espècie endavant, que genera un demà de prosperitat i un futur d’oportunitats, on no, segurament mai viurem feliços i mai menjarem anissos, però sí que gaudirem d’una major existència, més gratificant i amb més plaer.

Enigbarba nº 4 : La millor pregunta estadística de la història

09/11/2011 2 comentaris

A veure qui sap resoldre aquesta qüestió :

Quina provabilitat hi ha d’encertar la resposta d’aquesta pregunta de forma aleatòria ?

a) 25 %

b) 50 %

c) 60 %

d) 25 %

 

Us deixo el comodí de la URL

Categories:Enigbarba

Internet

L’altre dia uns companys es preguntaven sobre l’addicció a internet. Perplex, la meva exasperant resposta no va poder diluir el to d’indignació, tal com a qui se li exigeix contestació a una pregunta mal formulada. Addicció a internet ? acàs es pot ser addicte a elements tan fonamentals com respirar, pensar o relacionar-se ?

Com ja he manifestat en algunes altres entrades, penso que Internet és un dels avanços evolutius més grans que ha experimentat la raça humana. De fet, m’atreveixo a aventurar que els canvis transcendits fins ara tant sols són el principi, doncs el concepte de “veïnatge universal” (altrament conegut com aldea global) és l’inici d’un nou model social, o consciència global, que avarca unes dimensions completament inimaginables per els que estem acostumats a veure el món tal com és avui en dia. Si el cervell humà de per si ja és una eina increïble, interconnectar a temps real els 7.000 milions de cervells que funcionen actualment arreu del món per fer-los treballar de forma conjunta, movent, generant i processant tot l’enorme volum d’informació de que són capaços, és una fita que no té precedent comparatiu en la història de la humanitat, un èxit equiparable a la invenció del llenguatge o el descobriment del foc. De ben segur, que quan els nostres futurs progenitors obrin els seus llibres d’història (o el seu corresponent anàleg cronològic, que no seria d’estranyar que fos la Wikipedia), veuran marcat amb un contundent abans i després la paraula INTERNET.

Sóc conscient de que les meves paraules a vegades poden resultar difícils de digerir, si més no amb un regust d’escepticisme, però cal tenir en compte que normalment la transcendalitat d’aquells esdeveniments més importants no es fa visible fins que no s’observen des d’una perspectiva més distanciada, fent que moltes vegades no ens adonem de la importància d’aquelles coses més immediates que tenim entre les mans, fins que amb el pas del temps prenem consciencia de la seva veritable rellevància. De ben segur però, que no cal que m’exemplifiqui per justificar la magnitud del canvi social que internet representa.

Aprofundint una mica més sobre la qüestió però, podem preguntar-nos : què és internet ? quines capacitats ens aporta ?

La veritat és que podria estar anys definint o enumerant que és o què conté internet. No crec que valgui la pena. Segurament tots hem sentit a parlar sobre els seus orígens militars (tot i que la història és una mica més complexa), però tampoc m’agradaria centrar la qüestió en fets, sinó en el concepte, que penso que avui en dia està més que consensuat, i les capacitats, que a més de destacar per la seva magnificència, desborden per la seva quantia.

En definitiva, internet és l’eina que permet comunicar a les persones de la manera més eficient que mai s’ha inventat, d’una forma quasi instantània, i amb una reciprocitat infinita. Per poder aprofitar aquesta enorme capacitat però, aquest demà del ahir, és necessari intercalar-hi un avui en forma de transició no violenta, doncs assimilar tal canvi no és possible d’un dia per l’altre. D’aquí neix doncs, tota la maranya de sistemes que s’hi han anat cultivant al llarg d’aquests anys per començar a aplanar el camí, tals com correu electrònic, blogs, xarxes socials, o qualsevol eina que en definitiva aporti un benefici final a l’usuari. Aquest és únicament el recorregut amb que hem iniciat el trajecte dins d’aquesta enorme epopeia. L’eclosió d’aquest ecosistema ja és una realitat més que palpable, i la seva expansió, tot i que a alguns no els hi agradi, és inevitable. Així doncs, com deia Darwin, ara només ens queda una opció, adaptar-nos o morir.

Tot i la meva insistent reiteració, no voldria acabar sense reconèixer que m’és impossible descriure amb la suficient connotació la importància amb que considero aquest fenomen. Però tornant a la qüestió inicial, sí que puc assegurar sense miraments, que internet no és un producte passatger que ha vingut en forma de moda per atrapar uns quants insensats, tal com si d’una droga o estafa es tractés. Addicció no és un terme atribuïble a internet, és tan simple com inqüestionable, com l’absurd d’aquell qui creu que relacionar-se és un hàbit addictiu, o la lectura una pràctica regulable. L’home és un animal social, necessita comunicar-se, és part de la seva intrínseca naturalesa. Internet és, simplement, el màxim exponent amb que resoldre aquesta necessitat.

Categories:Internet
Enfilant el camí

Visualitzant el present per construir el futur

El Noguer

Visualitzant el present per construir el futur

Visualitzant el present per construir el futur