Archive

Archive for Octubre de 2011

Sistema de votació electrònic amb garantia d’autenticació i anonimat

28/10/2011 2 comentaris

Ahir a la nit, mentre donava voltes al llit sense poder dormir, vaig estar rumiant sobre un problema que ja fa temps que em balla pel cap : Com s’hauria de dissenyar un sistema de votació electrònic amb garantia d’autenticació i anonimat ?

Perquè ens entenguem, la idea és intentar traslladar el, per exemple, tradicional sistema presencial de votació de les eleccions generals del proper 20N, a un sistema amb les mateixes prestacions que funcioni íntegrament per suport electrònic (a Internet, per exemple). A primer cop d’ull sembla una idea poc útil, però de ben segur que els milers de persones que han estat convocades (per obligació) alguna vegada a les taules dels col·legis electorals durant els comicis, sabran apreciar els avantatges d’utilitzar un mètode no presencial.

Analitzant el problema, ràpidament s’observa que les principals condicions que requereix el sistema són l’autenticació i l’anonimat.

És a dir, cal que l’entitat que s’encarrega de centralitzar i fer el recompte dels vots pugui cerciorar de forma inequívoca que cadascun d’aquests vots prové d’un elector vàlid, alhora que també cal conservar l’anonimat de l’elector, és a dir, no s’ha de poder conèixer de cap manera quina ha estat l’elecció del seu vot. Aquests requisits que semblen tant simples, com es pot comprovar si s’hi reflexiona una mica, son totalment contraproduents, de manera que aconseguir dissenyar un sistema que compleixi les dues condicions, lluny de ser trivial, començo a tenir dubtes de si realment és possible.

Així doncs, el disseny d’un sistema de tals característiques ja ha començat a transcendir de les meves inquietuds nocturnes, i de fet avui s’ha convertit en tema de debat durant l’hora d’esmorzar, juntament amb un bon company molt especialitzat en el tema, i amb el que, tot i plantejar esquemes força interessants, hem estat incapaços d’arribar a una solució factible. És per això que m’agradaria fer-ne encara més ressò, per veure si realment algú és capaç d’arribar a alguna bona conclusió.

Sobre el plantejament, i entrant ja en l’anàlisi estrictament del problema, cal dir que la garantia que dona el fet de realitzar les eleccions de forma presencial, a mètode d’urna amb un sobre tancat per cada vot, i un interventor independent responsabilitzant-se i verificant la identitat de cada votant, tot i ser una manera àmpliament consensuada d’aconseguir l’anonimat i l’autenticació, tampoc és fiable al 100%, ja que l’autenticació pot ser falsejada, al mateix temps que l’anonimat pot tenir un percentatge baix d’entropia quan es divideix el total  del cens en moltes urnes (com menys vots per urna, més fàcilment es pot elaborar una estimació estadística de quin ha estat el vot de cada elector). Per exemple, si en un municipi només hi ha censades 2 persones, tot i entregar el vot en un sobre tancat de forma anònima, es pot estimar en un mínim d’un 50% l’elecció de cada participant, o encara més, si els 2 resultats són els mateixos, sabrem del cert al 100% què ha votat cadascú. Així doncs, aconseguir l’anonimat en el sistema de votació no és tant senzill com sembla, doncs inclús els utilitzats actualment de forma oficial tenen els seus defectes, que depenen directament de la quantitat de resultats diferents que es comptabilitzen, i de la segmentació amb que es fa l’escrutini, per la qual cosa sempre s’ha de tenir en compte que l’anonimat al 100% és impossible d’aconseguir, i tant sols se’n podrà garantir un llindar percentualment acceptable.

Son però, aquests petits i despreciables defectes, els que a l’hora de traslladar el problema al món electrònic impossibiliten un mètode fàcil i fiable d’implementació. El problema de l’autenticació és fàcilment resoluble amb una firma digital, assignant a cada elector una paritat de claus asíncrones. De fet, i des de fa molt de temps, existeixen múltiples solucions que ja ho implementen de diverses maneres (l’anomenat vot electrònic), a més de ser un tema que actualment està sobre la taula de molts debats polítics a arrel de les recents crítiques al sistema “democràtic” amb que s’escull l’actual representació de l’organisme executiu i legislatiu, com pot posar de manifest amb un clar exemple la proposta de Democràcia 4.o.

El problema però, recau a l’hora de voler introduir en aquest mateix sistema la garantia de l’anonimat, tal com evidencia el fet de que cap d’aquests sistemes existents ofereixi tal característica. Podem pensar que xifrant i firmant el nostre vot es pot conservar l’anonimat vers els demés electors, però al moment d’enviar al centre autoritzador la teva firma juntament amb la teva elecció de vot, queda en mans d’aquest garantir que aquesta vinculació es trencarà, i que ningú coneixerà quin ha estat el teu vot. Així doncs, penso que fer recaure la confiança de l’anonimat en un tercer no és garantia pel sistema, doncs la bona voluntat mai hauria de ser un factor, ja que aporta un grau indeterminista al problema, i impossibilita la seva resolució.

Buscant l’analogia en el sistema presencial, es pot traslladar la idea de llançar varis sobres tancats dins d’una urna i barrejar-los, un cop autenticada la validesa de cadascun d’aquests vots, trencant així la vinculació entre elector vàlid i vot. Implementar aquest concepte dins d’un entorn digital però és força complicat, doncs es requereix d’una operació que aporti un factor d’atzar, que a més, pugui ser garantit per a tots els participants. Aquí és on es troba la principal qüestió del problema, i on hem divergit en les possibles solucions.

Jo particularment, la solució més viable que fins ara he trobat, tot i que no m’agrada per la seva alta complexitat, consisteix en un sistema on s’implementa un recorregut del missatge que representa el conjunt de tots els vots (cadascun xifrat), de manera que circuli per tots els electors, els quals, un per un, reordenen el missatge per generar una assignació on, cadascú coneix quina és la seva posició (on ubicarà el seu vot), però li és impossible saber a qui li corresponen les demés posicions on la resta ubicarà el seu vot. El fet de que cada elector del sistema faci una reordenació aleatòria, garanteix que realment es trenca la vinculació entre elector i elecció, doncs per tornar reconstruir l’ordenació inicial és imprescindible saber totes (sense excepció) les reordenacions que s’han fet, de manera que des del punt de vista d’un elector, no publicar quina ha estat la seva reordenació li atorga la garantia de que el seu vot serà realment anònim. Caldria detallar una mica millor la idea (que de moment està en forma d’esborrany sobre el tinter), però de moment penso que aquesta hauria de ser la direcció a prendre per trobar la solució més correcte. No cal dir però, que de ben segur que deuen existir altres mètodes que no he tingut en compte, de manera que deixo el debat obert a noves idees o propostes.

Lluny de semblar doncs un problema particular en l’àmbit acadèmic, crec que dissenyar solucions a aquest tipus de plantejaments aporta un valor més que tangible en la nostra societat, demostrant la interrelació que hi pot haver en disciplines tant distants com poden ser la política i la matemàtica, i deixant en evidència que a vegades, aquelles coses a que menys importància ens reflecteixen, acaben sent les que realment aconsegueixen canviar el món.

Afegir com a últim repunt en forma de complement, la idea relacionada que sempre he manifestat sobre la validació / publicació de l’elecció de vot. Crec que un sistema que vulgui ostentar un mínim de garanties de ser fidedigne (no corruptible), hauria de poder incorporar de facto la possibilitat de que cada elector pogués comprovar que el seu vot realment s’ha comptabilitzat allà on ell ha indicat. De fet, qualsevol analista a qui se li plantegés el problema consideraria intrínseca aquesta mesura en la solució. No obstant, no cal ser cap geni per donar-se compte que els actuals sistemes que tanta acreditació popular se’ls confia no implementen tal característica, atorgant a mans d’una minoria la bona voluntat de que el sistema realment sigui fiable… A vegades és atònit comprovar la bona fe amb que la gent acredita el seu futur a altres desconeguts. En definitiva, i sense voler encetar un nou debat paral·lel (ho reservo per un nou post), crec que és remarcable aquesta qüestió que per tants sol ser d’irrellevant importància a l’hora d’analitzar aquest tipus de sistemes. Inclús aprofundint fins al final sobre el tema de l’anonimat, i essent conscient de que existeixen formules per garantir la prestació de validació del vot conservant l’anonimat, crec que la millor solució, tot i ser conscient de que això pot comportar coacció, és el vot públic. Si alguna cosa m’ha ensenyat la criptografia, és que el sistema més segur i fiable no és aquell que ningú coneix, sinó aquell que tothom coneix.

Dit això, la meva proposta de procediment per aconseguir resoldre el problema és :

Donats N usuaris que realitzen una votació amb R resultats. Cada usuari disposa d’un par de claus pública/privada (U[N].pub / U[N].pri).
Existeix un “Centre autorizador” (CA) que acredita que els usuaris són vàlids, a l’hora que els comunica entre ells.
El CA també disposa d’un par de claus pública/privada (CA.pub / CA.pri).
El procediment a seguir és :
1. Tots els usuaris escullen un vot fals aleatori qualsevol, el seu vot autèntic, i dos identificadors aleatòris (Id.pri1, Id1.pri2). Cadascu xifra (amb CA.pub) el vot fals juntament amb el Id.pri1, i el voto autèntic amb el Id.pri2, obtenint un vot xifrat fals (vf) i un vot xifrat autèntic (va).
2. El CA selecciona un usuari al atzar per començar la votació (U1).
3. U1 escull un altre identificador aleatòri (Id1.pub1) i l’afageix a vf1 (m1 = vf1+Id1.pub1). Ho xifra amb la clau pública del següent usuari (U2), ho firma, i li envia al següent usuari a través del CA.
4. U2 rep el missatge de U1 i el desxifra (obtenint Id1.pub1 i vf1). Escull un altre identificador aleatorio (Id2.pub1), diferent a Id1.pub1, i l’afegeix a vf2 (m2=vf2+Id2.pub1). U2 uneix m1 y m2 (en qualsevol ordre), ho xifra amb la clau pública del següent usuari, ho firma, i li envia al següent usuari a través del CA.
5. El següent usuari realitza la mateixa acció, afegint el seu vot.
6. L’últim usuari (UN), realitza la mateixa acció, i envia el missatge (ja amb tots els vots falsos), al primer usuari (U1).
7. U1 comprova que el seu vot fals xifrat (vf) segueix estant al missatge, juntament amb el identificador Id1.pub1. Substitueix el vot fals xifrat per el seu vot autèntic xifrat (va1), i li asigna un nou identificador aleatori (Id1.pub2), diferent a tots els identificadors Id.pub1 del missatge. Reordena tots els vots xifrats amb els seus identificadors, ho xifra, i li envia al següent usuari (U2).
8. U2 realitza la mateixa acció (substitueix el seu vot fals per l’autèntic, li asigna un nou identificador Id.pub2, ho reordena, i ho envia al següent usuari).
9. L’últim usuari (UN), realitza la mateixa acció, i li envia el resultat a CA.
10. CA rep tots els vots autèntics xifrats, juntament amb els seus Id.pub2. Els desxifra un per un, obtenint cada vot vinculat al seu Id.pri2 i Id.pub2.
11. CA Publica la llista. Cada usuari pot comprovar que el seu vot correspon al que ha realitzat mitjançant Id.pub2 i Id.pri2, sense ser capaç de distingir a quí pertany cadascun dels demés Id.pub2 / Id.pri2.

Amb un exemple pràctic :

4 usuaris (U1, U2, U3, U4) realitzen una votació amb 3 opcions (A, B, C) :

usr vot fals vot aut. Id.pri1 Id.pri2 Id.pub1 Id.pub2 VF VA m a
1 C A 33 5 21 39 [C33|CA.pub] [A05|CA.pub] VF01,21 VA01,39
2 B A 45 50 20 33 [B45|CA.pub] [A50|CA.pub] VF02,20 VA02,33
3 C C 33 39 59 9 [C33|CA.pub] [C39|CA.pub] VF03,59 VA03,09
4 A B 12 27 18 44 [A12|CA.pub] [B27|CA.pub] VF04,18 VA04,44

1. U1 escull Id1.pub1 (21), i genera m1 = VF01,21. Ho xifra amb U2.pub, i genera el missatge M1. Ho firma i li envia a CA perquè ho verifiqui i ho reenvii a U2 :

M1 [m1|U2.pub]

2. U2 escull Id2.pub1 (20), i genera m2 = VF02,20. Ho reordena aleatòriament amb m1, ho xifra amb U3.pub, i genera el missatge M2. Ho firma i li envia a CA perquè ho verifiqui i ho reenvii a U3 :

M2 [m2,m1|U3.pub]

3. U3 escull Id3.pub1 (59), i genera m3 = VF03,59. Ho reordena aleatòriament amb m1 i m2, ho xifra amb U4.pub, i genera el missatge M3. Ho firma i li envia a CA perquè ho verifiqui i ho reenvii a U4 :

M3 [m2,m3,m1|U4.pub]

4. U4 escull Id4.pub1 (18), i genera m4 = VF04,18. Ho reordena aleatòriament amb m1, m2 i m3, ho xifra amb U1.pub, i genera el missatge M4. Ho firma i li envia a CA perquè ho verifiqui i ho reenvii a U1 :

M4 [m2,m4,m1,m3|U1.pub]

5. U1 verifica que m1 segueixi al missatge, escull Id1.pub2 (39), genera a1 = VA01,39, i ho substitueix per m1 dins del missatge. Ho reordena aleatòriament amb m2, m3 i m4, ho xifra amb U2.pub, i genera el missatge A1. Ho firma i li envia a CA perquè ho verifiqui i ho reenvii a U2 :

A1 [m4,a1,m3,m2|U2.pub]

6. U2 verifica que m2 segueixi al missatge, escull Id2.pub2 (33), genera a2 = VA02,33, i ho substitueix per m2 dins del missatge. Ho reordena aleatòriament amb a1, m3 i m4, ho xifra amb U3.pub, i genera el missatge A2. Ho firma i li envia a CA perquè ho verifiqui i ho reenvii a U3 :

A2 [m3,a1,m4,a2|U3.pub]

7. U3 verifica que m3 segueixi al missatge, escull Id3.pub2 (09), genera a3 = VA03,09, i ho substitueix per m3 dins del missatge. Ho reordena aleatòriament amb a1, a2 i m4, ho xifra amb U4.pub, i genera el missatge A3. Ho firma i li envia a CA perquè ho verifiqui i ho reenvii a U4 :

A3 [a2,m4,a3,a1|U4.pub]

8. U4 verifica que m4 segueixi al missatge, escull Id4.pub2 (44), genera a4 = VA04,44, i ho substitueix per m4 dins del missatge. Ho reordena aleatòriament amb a1, a2 i a3, ho xifra amb CA.pub, i genera el missatge A4. Ho firma i li envia a CA.

A4 [a1,a3,a4,a2|U1.pub]

9. CA rep el missatge, el dexifra, sencer, i a continuació dexifra cadascun dels vots. Publica la següent llista :

Id.pri2 Id.pub2 vot aut.
5 39 A
50 33 A
39 9 C
27 44 B

És necessari donar dues voltes completes per assegurar que tots els usuaris poden barrejar tots els vots xifrats, impedint així que el següent usuari de la cadena pugui identificar quin és el seu vot (encara que estigui xifrat).

Geolocalització

Aquesta setmana s’han posat en orbita els 2 primers satèl·lits del sistema Galileu. Aquesta notícia, tot i no ser transcendental a nivell d’usuari (fins al 2019 el sistema no serà operatiu), m’ha fet recuperar el debat sobre un tema que fa temps reacalco d’especial importància : La geolocalització.

Tot i que la reacció que mostra tothom inicialment és de rebuig, no cal aprofundir gaire per donar-se compte que aquesta eina té un potencial realment increïble, i que en combinació amb la tecnologia actual, és un dels recursos més mal aprofitats que existeixen. De la mateixa manera que quan els terminals mòbils eren un luxe reservat a una minoria, la opinió pública responia a la negativa de la seva necessitat amb un “i perquè necessito portar un telèfon a sobre tot el dia ?”, avui la resposta sol ser “i perquè necessito estar geolocalitzat tot el dia ?”. És cert que tota innovació té un risc, però qui no aposta pel futur acceptant aquests riscos, no avança, o el que és el mateix, s’exposa a la obsolescència.

Lluny de les aplicacions més bàsiques en ens proporciona el sistema de geolocalització (actualment GPS com el més extens), tals com la navegació (recordem el boom dels gps per automòbils encapçalats per TomTom), la meva visió de futur és que aquesta tecnologia s’incorporarà cada dia més a la nostra vida quotidiana, fins al punt de convertir-se en un dels elements bàsics dins del nostre entorn social. El rebuig a acceptar ser localitzat pot ser un fre a aquest procés, però de ben segur que tard o d’hora acabarà implantant-se, i amb una repercussió superior a la que molts creuen. No és difícil veure com la nova generació d’aplicacions per smartphones, o de la era post-PC, comencen a beneficiar-se’n, i a brindar un ventall de noves possibilitats a l’usuari final, que realment són molt interessants, i no només em refereixo a minúcies com geolocalitzar les fotos que posteiges, sinó aplicacions realment potents com pot ser la de tenir localitzats els membres de la teva família, trobar el teu telèfon en cas de robatori/pèrdua, gestionar configuracions en funció de la teva posició, o utilitzar eines de realitat augmentada. La veritat és que, com a desenvolupador de software, la quantitat de solucions pràctiques per l’usuari que se’m poden passar pel cap en un fugaç anàlisi són ja una real evidència de que aquesta eina té un futur increïblement prometedor, i que a banda dels perjudicis socials, s’acabarà integrant si o si, d’una forma més que notable.

Pregonar el futur sempre és arriscat, però en aquest cas estic 100% convençut de que això realment serà així. Que el temps dirimeixi les meves paraules.

http://www.cookingideas.es/servicios-geolocalizacion-relaciones-20120424.html

Categories:Tecnologia

Enigbarba nº 3 : Endevina el barret

02/10/2011 1 comentari

A casa tinc 5 barrets, 2 de color vermell, i 3 de color negre.

Un bon dia, em venen a visitar 3 amics, i els hi proposo un enigbarba. Els demano que es posin en fila un davant de l’altre, i els hi col·loco a cadascun un dels 5 barrets a l’atzar, sense que puguin veure de quin color és, ni quins son els 2 barrets que han sobrat.

A l’últim de la fila, que no veu el seu barret, però sí els dels 2 companys que té davant, li pregunto de quin color és el barret que du al cap, i respon que no ho pot saber. A continuació, li faig la mateixa pregunta al segon, que només veu el barret del primer, i també em respon que no ho pot saber. Per últim, i abans de que pugui fer-li la pregunta, el primer de la fila, que no veu cap barret em diu :

– Ja sé de quin color és el meu barret !

Així doncs, de quin color és el seu barret ? i per què ?

Categories:Enigbarba

Unity : el nou escriptori d’Ubuntu (petit tutorial)

02/10/2011 2 comentaris

Aquest darrer estiu vaig actualitzar el meu sistema Ubuntu a la versió 11.04.

Tal com ja vaig comentar anteriorment quan es va llançar la versió, l’element de més controversia que incorpora és el nou interface d’escriptori Unity, una gran aposta de Cannonical, cuinada per ells mateixos sobre una shell de GNOME.

En aquesta qüestió sempre cal ser molt caut, i no criticar a la lleugera, doncs els canvis en qualsevol interface no solen agradar mai d’entrada als seus usuaris, però moltes vegades, amb el pas del temps, un cop ens hi acostumem, acabem canviant d’opinió i adonant-nos de que realment ha estat un pas endavant cap a millor. És per això que tot i la gran decepció que em vaig endur al principi, he preferit donar-li una oportunitat, estudiar-ne el seu funcionament, i deixar passar un temps per emetre’n un just veredicte.

Inicialment em va semblar un desastre, ho reconec. L’interface va estar dissenyat en un principi per netbooks, que normalment disposen d’una pantalla molt petita, i per tant es va idear amb la filosofia d’amagar el màxim d’elements de control per aprofitar l’espai el millor possible. Això a mi mai m’ha agradat. La sensació de no veure les coses que estan funcionant pot ser desesperadament crítica en alguns moments, i més quan fa tants anys que s’està acostumat als clàssics interfaces d’escriptori de tota la vida. En la nova era post-Pc per això, tot canvia, i sobretot els interfaces i la forma d’interactuar amb ells, per tant, per molt que no ens agradi, l’única opció per no morir, és adaptar-se.

Arrel d’aquest xoc tant dur, la meva reacció principal ha estat documentar-me sobre com funciona aquest nou interface d’escriptori, tasca a partir de la qual he descobert moltes opcions interessants, i per no trencar amb la meva meticulosa metodologia, n’he elaborat un mini-tutorial amb les característiques que he considerat més importants, que amb molt de gust m’agradaria compartir aquí :

Manual Unity

Unity és el nou interface gràfic que incorpora Ubuntu 11.04, i que funciona sobre GNOME. Si es desitja es pot desactivar a partir de l’aplicació Pantalla d’entrada, seleccionant Ubuntu clàssic com a sessió predeterminada (només fins a la versió d’Ubuntu 11.04).

Unity té 4 zones diferenciades :

  • Area d’aplicacions : zona principal on es mostren les aplicacions que s’estan executant
  • Indicadors : son els widgets fixes que apareixen a la part superior dreta de la pantalla, i donen indicacions sobre el sistema (sessió, missatges, rellotge, correu, chat, audio, xarxes, bateria, etc).
  • Launcher : els la barra vertical que apareix a l’esquerra de la pantalla, i que permet llançar aplicacions.
  • Dash (tauler) : s’hi accedeix amb el botó amb el logo d’ubuntu de la part superior esquerra, i és un control d’accés ràpid a aplicacions, arxius i cerques, configurable per l’usuari.

A més de totes les opcions que incorpora el sistema per defecte, instal·lant l’aplicació compiz (paquet ccms, paràmetres avançats dels efectes d’escriptori), es permet afegir i configurar amb més detall alguns dels elements d’Unity amb l’Ubuntu Unity pluguin. Per exemple, es pot :

  • Determinar quan mostrar o amagar el launcher.
  • Canviar el tamany dels icones del launcher.
  • Mostrar una previsualització de la finestra oberta al passar el cursor per sobre l’icona del launcher

Launcher

Mentres no hi hagi cap finestra ocupant el seu espai (o maximitzada) el launcher sempre apareix a la part esquerra de la pantalla. Per mostrar-lo quan està ocult, mantenint polsada durant una estona la tecla Super (logotip de windows), apareix el launcher, i sobre cadascun dels seus icones un nombre (per les aplicacions) o lletra (pels accessos directes). Amb la convinació de Super + el número o lletra, es llança l’aplicació o s’obre l’accés del launcher.

Amb la combinació Alt + F1 també es mostra el laucher, i a més s’hi situa el focus del teclat, permetent seleccionar amb els cursors l’icona a llançar.

Amb la convinació Super + Shift + número, s’inicia una nova instància de l’aplicació corresponent.

Al launcher, per defecte hi ha els icones :

  • Aplicacions favorites i en execució : conjunt d’icones de les aplicacions favorites i que estan executant-se.
  • Selector d’escriptori : permet seleccionar l’escriptori de treball actual.
  • Accés a totes les aplicacions : obre un quadre on es mostren totes les aplicacions per tal de seleccionar-ne una i executar-la.
  • Accés a tots els documents : obre un quadre on es mostra un resum dels documents i carpetes més rellevants.
  • Unitats muntades : conjunt d’icones que mostra cadascuna de les unitats muntades al pc.
  • Paperera de reciclatge : accés directe a ///trash.

Quant s’inicia una aplicació, si aquesta no pertany a les aplicacions favorites, s’afegeix la seva icona al launcher. Les icones de les aplicacions que estan obertes (executant-se a l’àrea d’aplicacions de qualsevol escriptori) queden marcades dins del launcher amb una fletxa a la part esquerra del seu icona. Si hi ha varies instàncies d’una mateixa aplicació executant-se, en comptes d’una fletxa, apareixen varies fletxes a l’esquerra de l’icona (una per cada instància). L’aplicació que està en primer plà a l’escriptori actual, queda marcada també amb una fletxa a la part dreta de la icona.

Així doncs, quan es clica sobre l’icona d’una aplicació, si aquesta no esta iniciada s’inicia, i si ja ho està, es mostra la seva finestra en primer plà a l’àrea d’aplicacions (si està en una altre escriptori, es canvia d’escriptori). Si existeixen varies instàncies de l’aplicació en execució, es mostra un resum per seleccionar la desitjada. Clicant sobre l’icona amb el botó dret, apareix un menú amb les opcions principals de l’aplicació (quick list), dins de la qual es pot seleccionar l’opció de marcar-la o desmarcar-la com a aplicació favorita.

Es poden modificar les quick list de les aplicacions a partir del seu fitxer .desktop ubicat a /usr/share/applications. Per exemple, es poden afegir varis accessos personalitzats a diferents ubicacions al icone de carpeta d’inici, editant (amb permisos de root) /usr/share/applications/nautilus-home.desktop i afegint-li al final de l’arxiu :

X-Ayatana-Desktop-Shortcuts=Home;Música;Videos;
[Home Shortcut Group] Name=Home Exec=nautilus OnlyShowIn=Unity
[Música Shortcut Group]
 Name=Música
 Exec=nautilus Música/
 OnlyShowIn=Unity
[Videos Shortcut Group]
 Name=Videos
 Exec=nautilus Videos/
 OnlyShowIn=Unity

Es poden afegir o ordenar les aplicacions favorites al launcher arrastrant el seu icona.

Dash (o tauler)

Es mostra/oculta clicant a l’icona superior esquerra (amb el logo d’ubuntu) o bé amb la tecla Super (logotip de windows). Es composa d’un quadre de cerca i una zona d’icones on es mostre aplicacions, fitxers, carpetes o accessos directes. Per defecte apareix el grup d’icones de Dreceres, on es mostren 8 icones sempre fixes (separats en 2 grups) :

  • Aplicacions multimèdia : obre una nova zona d’icones amb aplicacions multimèdia.
  • Aplicacions d’internet : obre una nova zona d’icones amb aplicacions d’internet.
  • Més aplicacions : obre una nova zona d’icones amb totes les aplicacions (equivalent a l’icona d’accés a totes les aplicacions del launcher).
  • Cerca fitxers : obre una nova zona d’icones amb els fitxers més rellevants (equivalent a l’icona d’accés a tots els fitxers del launcher).
  • Navegador web : inicia el navegador web predeterminat per defecte.
  • Visualitzador de fotografies : inicia l’aplicació de visualització de fotografies predeterminada per defecte.
  • Gestor de correu : inicia l’aplicació de gestió de correu predeterminada per defecte.
  • Reproductor multimèdia : inicia el reproductor multimèdia predeterminat per defecte.

Quan la zona d’icones correspon al inici del dash (dreceres), el quadre superior de cerca permet buscar qualsevol aplicació o fitxer del sistema, però quan ja s’ha seleccionat alguna altre zona d’icones, s’utilitza per filtrar els elements dins d’aquesta. En tots els casos, la cerca es realitza de forma automàtica al escriure dins del quadre (sense haver de polsar cap botó), i al pressionar enter, es llança la primera opció (el primer icona de la zona d’icones).

Zona d’aplicacions

Unity té la particularitat d’integrar el menú de la finestra activa a la barra superior de la pantalla (tant si la finestra està maximitzada o no). Algunes aplicacions però no implementen aquesta característica, i per tant, segueixen incorporant el menú a la finestra. Així doncs, normalment els únics controls que resten a la barra superior de la finestra són els 3 botons (maximitzar, minimitzar i tancar), que al maximitzar queden també integrats a la barra superior de la pantalla. En aquesta barra superior però, només es mostra el menú quan es passa el cursor per damunt (cosa que pot portar confusió). L’accés als menús amb la tecla Alt segueix funcionant de la mateixa manera.

Es pot accedir al escriptori (minimitzant totes les finestres) a partir de la combinació de tecles Super + D, i recuperar la disposició anterior de finestres tornant a pressionar Super + D.

Unity també inclou la opció de fixar les finestres en un cantó de la pantalla, de manera que si es mou una finestra i s’empeny cap a la banda dreta o esquerra de la pantalla, aquesta es redimensiona i posiciona automàticament per quedar anclada a la meitat dreta o esquerra de la pantalla (molt útil per treballar amb 2 finestres visibles alhora). Si s’empeny cap a la part superior, es permet també augmentar la mida de la finestra fins a maximitzar-la del tot.

L’eina per saber quines aplicacions estan funcionant en cada moment és el laucher, i per tant ja no existeix l’antiga barra de tasques. Per canviar de finestra activa, com sempre, es pot seguir utilitzant la combinació Alt+Tab.

Amb la combinació Super + W, es pot veure un resum amb totes les finestres iniciades (independentment de l’escriptori on s’ubiquin), i seleccionar-ne una per enfocar-la.

Amb la combinació Super + S (disparador del launcher), es pot veure el resum dels escriptoris, seleccionar-ne un, o administrar les finestres per repartir-les tal com es desitja.

Si algú desitja una edició més acurada que m’ho faci saber i n’hospedaré una versió en Odt o Pdf.

Per últim, dir que tot i haver investigat i provat Unity, tot i haver-me adaptat bastant, al final he desistit i he tornat al Gnome clàssic (de moment). Aquesta decisió ha estat principalment per 2 aspectes que no m’han acabat d’agradar gens : el no poder distingir clarament quines aplicacions s’estan executant en cada moment (no em val lo de que brilli l’icona i les fletxetes en comparació a l’antiga barra de tasques), i el tema dels menús de les finestres (no entenc la necessitat de no poder deshabilitar aquesta funcionalitat). Espero doncs que en la propera distribució d’Ubuntu 11.11 (que per cert ja està apunt de sortir del forn), es resolguin i millorin alguns d’aquests aspectes, i així pugui reunir el coratge per tornar a aventurar-m’hi. De moment però, seguiré amb el meu Gnome de tota la vida… diga’m conservador, però és lo que hi ha =).

Finalment us deixo alguns dels enllaços força interessants amb explicacions més extenses sobre Unity :

http://www.genbeta.com/a-fondo/unity-shell-a-fondo-i-descripcion-general-y-atajos-de-teclado

http://www.genbeta.com/linux/unity-shell-a-fondo-ii-configuracion-y-modificaciones

http://theravingrick.blogspot.com/2011/04/my-effort-at-writing-help-for-unity.html

 

http://novatillasku.com/2011/08/14/unity-simplify-your-life/

Actualització :

Tot i que encara no ho he provat, avui llegia via MuyLinux l’opció d’instal·lar un plugin per colocar el launcher a la part inferior de la pantalla, opció que m’ha semblat molt interessant : http://www.muylinux.com/2011/10/31/coloca-el-lanzador-de-unity-en-la-parte-baja-del-escritorio/

 

 

 

Categories:Informàtica
Enfilant el camí

Visualitzant el present per construir el futur

El Noguer

Visualitzant el present per construir el futur

Visualitzant el present per construir el futur