Archive

Archive for Setembre de 2011

Sincronització de xarxes socials

És difícil discutir que les xarxes socials són el gran cavall de batalla del present que ens ocupa en quan a internet refereix (i potser també en altres àmbits).

En aquestes ultimes setmanes la guerra de les xarxes socials s’ha intensificat notablement, ja que l’ecosistema dels grans titans com facebook i twitter s’ha vist alterat per l’arribada de l’altre gran gegant de la xarxa, google+. Així doncs, durant els últims mesos sembla que tots fan mans i mànigues per estar a l’altura del que la innovació requereix per tal de no ser devorats pels seus competidors. Google+ ja ha sortit de la seva beta, i ara està obert sense invitació prèvia, ha alliberat una petita part de la seva API (de forma molt tímida), Twitter ha afegit els tweets promocionals, i facebook, a la vista de la seva F8 iniciada tant sols fa 3 dies, sembla que vol redissenyar tot el seu interface amb un timeline, a més de les llistes automàtiques, la geolocalització, i molts altres canvis. En fi, que no estem avorrits en quan a novetats.

Tampoc ens hem d’oblidar però, que a banda d’aquestes 3 grans, també existeix un enorme ecosistema d’altres xarxes socials on conviuen LinkedIn, Tuenti, Qzone, MySpace, Hi5, Flickr, Tumbrl i un gran etzetra, que tot i no ser de caràcter general i especialitzar-se més en alguna funcionalitat concreta, tampoc es poden subestimar. Així doncs un dels grans problemes que es troba l’usuari quan utilitza varis d’aquests serveis alhora, és que perd la noció de “amb qui està compartint què”, i com ha de procedir adequadament per tal de gestionar correctament els continguts de tots els seus comptes.

Una de les solucions que més m’agraden és la de sincronitzar els continguts a totes les seves comptes, arribant així al màxim de difusió possible (evidentment parlo en el cas de compartir de forma pública). Per tal però de no haver de repetir la mateixa acció de compartir a cada xarxa, existeixen formes per automatitzar aquesta tasca, i facilitar moltíssim la vida als usuaris. En el meu cas, de moment només he optat per sincronitzar les meves 3 comptes de facebook, google+ i twitter (amb les que de moment ja en tinc prou), i sobre l’entrellat que n’he acabat treient uns puc dir que :

Sincronitzar facebook i twitter és fàcil. Sempre i quan sigui només de twitter cap a facebook, és a dir, fer que els tweets (o piulades) que publiques a twitter apareixin automàticament també al teu perfil de facebook. Per fer-ho, tant sols cal instal·lar a facebook l’aplicació twitter (que la mateixa gent de twitter ha creat per l’ús), donar-li permisos, i llestos. Fer-ho a l’inrrevés (de facebook cap a twitter) penso que no té gaire sentit (tot i que és possible), ja que la gràcia de twitter son els missatges curts de 140 caràcters màxim, i compartir-hi continguts extenos de facebook no seria gaire indicat. L’únic problema que no he aconseguit resoldre encara aquí, és com sincronitzar també els re-tweets.

Sincronitzar google+ i facebook, ja és una altre cosa. És cert que google+ té molt poc temps de vida, però tot i això les eines que ja hi ha disponibles al respecte son prou interessants. Jo particularment havia utilitzat inicialment un plugin anomenat SGPlus, que permet seleccionar a quines altres xarxes vull compartir també el contingut quan l’afegeixo a google+. La veritat és que hi ha molts plugins per google+, inclús per accedir a facebook des de la mateixa pàgina (afegint una pestanya per consultar els continguts), però no sempre és possible (o recomenable) instal·lar plugins al navegador. Tot i així, també hi ha altres solucions.

Dit tot lo anterior, però, ara toca explicar la veritable solució definitiva. I és que totes les anteriors son parcials, i només permeten sincronització unidireccional des d’un orígen, així que per simplificar les coses, i no haver de dependre de “n” plugins, bots o aplicacions per cada cas, la que crec que és la millor és utilitzar el plugin Publish sync for google+ & facebook. Amb aquest, des de qualsevol de les 3 xarxes es permet seleccionar amb quines més es vol sincronitzar el contingut que anem a publicar, de manera agrupa la funcionalitat de totes les anteriors, i cobreix totes les possibles necessitats del problema d’una sola atacada. Simplement genial !

No obstant, sempre hi ha algun inconvenient que fa divergir-ho tot de la perfecció. I és que a diferència dels missatges de text (actualitzacions d’estat, urls, dm…), la sincronització de contingut multimèdia no resulta tant trivial, ja que cada xarxa disposa de diferents solucions per gestionar-lo. En el cas de twitter no hi ha cap problema, doncs la xarxa de microbloging es basa únicament en missatges de text, i per tant, tot el que es pot compartir aquí es tradueix com a actualitzacions d’estat a facebook i google+. Però tant facebook com google+ tenen una aplicació pròpia per gestionar les imatges i vídeos que s’hi comparteixen (i en breu sembla que també la música), i per tant, quan des d’una xarxa es comparteix una imatge o un vídeo a través del plugin, dins de la mateixa xarxa el contingut queda adequadament gestionat per l’eina corresponent, però en les demés xarxes on es sincronitza automàticament, no s’ubica correctament on pertoca, sinó que es comparteix com una actualització d’estat amb contingut adicional vinculat. És cert que existeixen algunes solucions per traspassar contingut d’una xarxa a l’altre, però donades les divergències actuals entre la forma de gestionar-los entre aquestes dues xarxes, penso que a data d’avui encara no és possible ni exigible trobar un mètode suficientment pràctic, de manera que de moment, ens haurem de conformar amb el que hi ha.

Categories:Internet

Virtualització d’un sistema linux natiu

Aquest estiu a diferència d’altres he disposat d’una mica de temps lliure, gràcies als milers d’hores que l’empresa on treballo em deu. A banda d’un xic de descans – que sempre va bé – com ja comença a ser costum en els darrers anys que m’ocupen, he dedicat algunes hores a actualitzar, ordenar i “fer neteja” al meu PC domèstic.

Normalment aquesta tasca inclou reinstal·lar el sistema operatiu, que tot i no ser necessari (el cas que ens ocupa no és el d’en finestres), sempre he preferit aquesta opció a la d’actualitzar versió. Fa uns anys aquesta tasca em podia fer tornar totalment boig, ja que disposava d’un disc on convivien mes de 4 sistemes operatius conjuntament amb un gestor d’arranc, però finalment per comoditat vaig decidir utilitzar-ne només un nativament, cosa que va simplificar moltíssim aquesta tasca de manteniment.

El problema però que m’he trobat totes les darreres vegades que he reinstal·lat el sistema, és que tot i ser molt meticulós i intentar guardar totes les configuracions, sempre em descuido alguna cosa, cas en que intentar apel·lar a la meva fútil memòria sol ser desesperadament inútil. És per això, que ja l’any passat (que també vaig passar per aquest procés) vaig decidir guardar una copia del sistema abans de formatar el disc, i virtualitzar-lo per poder-hi accedir posteriorment per recuperar totes aquelles coses que m’havia oblidat a l’hora de fer backup. Haig de dir, que tot i tenir alguns problemes amb la virtualització la idea va ser molt bona, i cada vegada que he requerit d’alguna cosa que no havia guardat he pogut recuperar-la. Així doncs, seguint amb la línia de replicar el mateix procediment, aquest any he intentat fer el mateix, però per algun motiu no he tingut tant d’èxit. Us relato la meva gesta :

En el meu cas, nativament estava corrent un GNU/linux Ubuntu 10.04, per al qual utilitzava un disc “petit” (320 GB) únicament pel sistema. El volum gran de dades que emmagatzemo el reservo a 2 altres discs de 1,5 TB on duplico la informació que em fa por perdre (sense utilitzar cap raid per això, ja que m’agrada fer-ho manualment). Així doncs, utilitzo el disc “petit” dividint-lo en una partició de 25 GB amb el sistema, una altre de 4 GB pel swap, i la resta en una altre on hi munto el /home, on normalment només hi deixo arxius de forma temporal.

El meu primer intent, va ser fer una copia de la partició de 25 GB amb el sistema, que en el meu cas correspon al /dev/sdb1, a partir de la meravellosa comanda dd i guardar-la directament al meu /home :

sudo dd if=/dev/sdb1 of=~/disk1.raw

D’aquesta manera ja tenia una imatge exacte de la partició amb el meu sistema. Ara calia però convertir-la a un format que alguna màquina virtual sàpiga reconèixer. En el meu cas, des de ja fa temps vaig decidir utilitzat VirtualBox (la versió OSE), que m’agrada més que VMWare, no només per ser lliure, sinó per com funciona. En fi, mitjançant les comandes que facilita el VBoxManage, tant sols cal tenir una mica de paciència i s’aconsegueix la conversió sense problemes :

sudo VBoxManage convertdd disk1.raw sistema_2010.vdi

Un cop obtingut l’arxiu, tant sols calia crear una màquina virtual i afegir-li com a disc d’origen aquest, però per la meva sorpresa (segons recordava no calia res més), era impossible fer-lo bootar amb la màquina virtual. Vaig imaginar doncs, que al copiar la partició no s’havia afegit el MBR necessari perquè el sistema sàpiga engegar, i que per tant calia modificar la imatge (afegir-hi els 512 bytes del mbr i fer començar la partició a partir del sector 63), però com que no volia trastejar, se’m va acudir una idea millor : repetir tot el procés amb el disc de 320 GB sencer. Segurament això no és necessari, i únicament amb la partició és suficient, però no vaig aconseguir trobar cap referència on s’expliqués com fer-ho exactament, i no volia perdre l’escuet temps de que disposava en intentar-ho (evidentment però, sí que m’interessaria averiguar-ho en un futur), així que repetint el procés directament amb /dev/sdb, i una mica més de paciència, finalment vaig obtenir un nou sistema_2010_v2.vdi, que contenia tot el disc físic sencer.

Els problemes però, tampoc van acabar aquí. En aquest cas, si que vaig poder bootar el sistema sense haver de tocar el disc, però per algun motiu el sistema tenia alguns paquets corromputs, i les X no funcionaven. Cansat de fracassar, i veient que la cosa es complicava, vaig utilitzar una live (system rescue), i vaig rescatar directament el sistema, de manera que tot i no poder-ho fer funcionar tot com nativament restava, actualment puc accedir a qualsevol fitxer de configuració, cosa que de moment m’és més que suficient.

No obstant, m’he quedat amb les ganes de saber quina és la forma correcte de fer això – i el més important, que funcioni tot correctament – per la propera vegada. Haig de dir que l’any passat vaig aconseguir-ho també amb problemes, però el resultat va ser més satisfactori, així que no he quedat gaire satisfet amb l’experiment. Resto doncs a l’espera de perfeccionar aquesta tasca i assolir un nivell d’èxit més acceptable, moment en el que estaré en condicions de fer-ne un millor post amb tots els detalls ben explicats.

Per últim, tot i no haver posat cap link de documentació, no voldria acabar sense fer referència a un magnífic bloc (a més en castellà) on s’explica molt correctament com realitzar tasques d’aquest tipus, i al que des de fa anys he acudit per il·lustrar-me sobre varis temes : http://www.vicente-navarro.com/blog/category/virtualizacion/

Categories:Informàtica
Enfilant el camí

Visualitzant el present per construir el futur

El Noguer

Visualitzant el present per construir el futur

Visualitzant el present per construir el futur