Archive

Archive for juny de 2011

És tant evident, que fa 200 anys que ja ho sabien

29/06/2011 2 comentaris

Categories:Economia, Política

Criptonomicon : una novel·la extremadament friki

Aquest cap de setmana he acabat de llegir una gran novel·la : El Criptonomicón.

Des de fa anys havia escoltat i llegit molt bones crítiques sobre aquest llibre, especialment des del món de la criptografia, de manera que fa uns mesos vaig decidir submergir-me en l’obra per comprovar-ho des de la meva pròpia pell.

La novel·la, que en la seva versió espanyola es divideix en 3 llibres (com acostumen a fer tots els editors d’aquest país amb les novel·les de més de 1000 pàgines), tot i ser bastant llarga i disposar d’una trama prou enrrabessada entre un gran nombre de protagonistes, penso que no destaca per poder rebre el qualificatiu d’una gran història, sinó que més aviat es podria definir com la intersecció complexe de moltes petites històries amb un denominador comú. No obstant, i sense treure-li mèrits, crec que l’autor ha trobat en aquesta fórmula el context ideal per narrar en una mateixa història el que són els inicis de la criptografia moderna (i per extensió directe, la computació) i el punt actual fins al que ha evolucionat, oferint un conjunt d’exemples pragmàtics que encaixen perfectament en les diferents situacions dels personatges.

Haig de destacar que de totes les novel·les que he llegit, aquesta es situa entre les més frikis de totes (que no és poc dir). La obsessió continua de l’autor en detallar certs raonaments radicals d’alguns personatges enfront a diverses situacions, li donen la pinzellada perfecte per poder-se catalogar en aquest sentit. No obstant, la combinació dels hàbits quotidians d’un hacker modern amb el patriotisme i la disciplina militar dels combatents en temps de guerra, creen un còctel perfecte per emmarcar la importància de la criptografia dins dels elements claus per guanyar l’enemic, fet que m’ha fascinat constantment durant tota la lectura. Tot i no aprofundir en la matemàtica criptoanalítica moderna (cal recordar que no és un llibre de text), s’exemplifiquen de forma pràctica varis exemples senzills tant de xifrats com d’interceptacions i criptoanàlisis, de manera que un lector poc especialitzat pot seguir i entendre fàcilment allò que s’explica. Això, de ben segur ajuda molt a amenitzar la lectura, perquè que tot i això, al tractar-se d’una novel·la tant llarga, reconec que sense un mínim d’interès pel tema pot arribar a ser difícil de digerir en alguns moments.

Per altre banda, com a punt negatiu diria que la traducció al castellà deixa una mica que desitjar, i no em refereixo als aspectes tècnics (aquí sí que es nota que el traductor és informàtic), sinó més aviat a la part literària del text, que a vegades es compon de frases no gaire ben estructurades (traduïdes d’una forma massa literal), i que per la complexitat que hi ha darrera, a vegades cal rellegir-les varies vegades per entendre correctament el que s’explica. D’altre banda penso que el final és una mica precipitat. Donat l’elevat grau descriptiu que es segueix en tota la narrativa, els últims capítols sembla com si l’escriptor s’hagués cansat de la història i volgués forçar un final immediat, cosa que trenca de forma indesitjable les expectatives dipositades. No obstant, remarcar l’increïble capacitat descriptiva de l’autor (Neal Stephenson), i l’immens treball de documentar tota l’historia, tant de fets com de personatges reals (com Bletchley Parck, Alan Turing, el general MacArthur o les màquines Enigma), i combinant-los amb altres elements de ficció, sense en algunes ocasions deixar rastre de fins on arriba la línia que els separa.

Remarcar també, que potser la meva crítica al llibre ve condicionada pel gran interès que tinc per la criptografia (tot i no dedicar-m’hi professionalment), i que en molts casos em porta a veure les coses des d’un punt de vista diferent al lector convencional. Tot i això puc ben assegurar, que lluny de ser una extensió d’un manual de matemàtiques, la novel·la incorpora suficients elements de thriller, humor, sarcasme i cultura general, com per ser considerada una gran obra de caràcter general. De ben segur que en els meus futurs texts hi podreu trobar varies citacions.

Per últim, em quedo amb la moralina de l’historia (almenys la que jo he extret), que demostra que per xifrar un missatge de forma segura, no només cal utilitzar un criptosistema segur (difícil de trencar), sinó que és d’igual importància el fet de que el missatge passi desapercebut (per exemple, codificant una clau en l’ordre de les cartes d’una baralla).

Categories:Criptografia

Carn de merda

20/06/2011 3 comentaris

Així de literal és el post que he llegit aquest matí via @Gizmodo.

Sé que els matins de dilluns són difícils, i més després d’un cap de setmana de festivitats com és el meu cas, en que s’arrossega la ressaca fins a solapar-se amb els desànims del inici de setmana. Però quina millor forma de combatre-ho que amb humor. Així ho he fet jo avui, després de llegir aquest magnífic post on s’afirma que científics japonesos han aconseguit fer literalment “carn de merda”, sintetitzant-la a partir de proteïnes dels excrements.

Ha estat tal l’impacte de la notícia que m’han canviat els ànims totalment, de manera que m’agradaria compartir amb tothom aquesta bona teràpia i convidar-vos a llegir l’article.

He suposat que possiblement és un fake, ja que pel que veig ja han tret l’article. Us el remet-ho aquí a continuació (no me l’he inventat, paraula, l’he llegit des del meu rss) :

Y es que un investigador Jaopnés ha logrado sintetizar carne a partir de la proteina presente en los excrementos. Y tu tirando de la cadena.

Os contamos más y os enseñamos el video tras el salto.

Ikeda, “el universo del mueble” para los amigos, es el investigador del Centro de Evaluación Ambiental de Okayama que ha logrado, a partir de los lodos de las aguas residuales sintetizar proteinas. Vamos “una carne de mierda”. Y al parecer está rica.

Evidentemente tienes que intentar no pensar de dónde viene, pero también comemos caracoles, criadillas y páncreas y están buenísimos, pero la carne de Ikeda es entre 18 y 20 veces más cara que la carne de tu carnicería del barrio.

Aunque debemos pensar en positivo, esta carne no tiene ni una pizca de grasa así que las hamburguesas serán sanísimas a partir de ahora. Ya hay restaurantes que se han interesado en producirla, chinos suponemos.

Aquí os dejamos el video por si vosotros también estáis interesados.

Pinche aquí para ver el vídeo

Categories:Humor

Aquesta nit : lluna de sang

Com ja s’ha anunciat a tantíssims medis, avui hi haurà un eclipsi total de lluna plena.

Tal event, que en realitat no té cap mena de transcendència, desperta tot tipus de misticisme, però no més enllà de l’explicació científica del fenomen jo em conformo en donar-li el qualificatiu d’una d’aquestes fites curioses a cursar dins del nostre irregular calendari.

Així doncs, avui a les 20:13 (hora UTC) es podrà observar com la lluna deixa de reflexar la llum del sol (des d’aquí tindrem la sort de poder observar-ho amb força visibilitat), i per uns minuts es transforma en una lluna de sang (blood moon).

Destacar únicament com a curiositats de l’event (tal com ens indiquen des de La ciencia y sus demonios), l’impressionant espectacle fotogènic que pot esdevenir a l’illa de Tenerife, on l’ombra del Teide senyala directament el nostre satèl·lit quan aquest es troba en fase de lluna plena, i on per tant, avui es podrà visualitzar la preciosa imatge d’una lluna plena eclipsada a l’horitzó, alineada perfectament amb l’ombra del volcà (de més de 3700 m). Esperem doncs amb candeletes la foto !

World IPv6 Day

Avui és un dia important per internet, ja que es realitza una prova a nivell mundial de la posada en marxa del nou protocol IPv6.

Per als que això els soni a xinès, no patiu, en principi tot això ha de ser transparent per l’usuari final, ja que refereix al funcionament intern de les aplicacions dins de la capa IP, molt per sota del nivell a que està acostumat a utilitzar la majoria dels usuaris (només una petita minoria ens dediquem a vegades a generar paquets TCP/IP manualment), però no per això l’event és menys important.

Per fer-ne una explicació ràpida i senzilla, podem dir que cada dispositiu que es connecta a internet necessita un número únic per identificar-se (IP) de manera que quan s’envia informació cal especificar-ne el destinatari mitjançant aquest número (com quant enviem una carta per correu). Doncs bé, tal com molts posts apocalíptics porten anunciant durant els darrers anys, les 4294967296 direccions possibles que permet l’actual protocol IPv4 s’han quedat curtes, i per tant s’ha hagut d’implementar un nou tipus de direcció que permet més destinataris.

Com a curiositat, destacar que per no tornar a ensopegar amb la mateixa limitació d’aquí uns anys, els dissenyadors del protocol IPv6 han volgut ser previsors, i han definit un nombre possible de direccions tal com 340 sextillons (o més exactament 340.282.366.920.938.463.463.374.607.431.768.211.456), el que equival a 670 mil bilions de direccions per cada mil·límetre quadrat de la superfície terrestre !! Sembla doncs que caldrà força temps per esgotar totes aquestes direccions…

Lectura recomenada : http://es.wikipedia.org/wiki/Ipv6

Categories:Curiositats, Internet

iCloud : Apple també s’enfila al núvol

Ahir el senyor de la poma mossegada (Steve Jobs) anunciava a la conferència de desenvolupadors d’Apple 2011 el nou servei iCloud , que previsiblement entrarà en funcionament a partir d’aquesta tardor juntament amb la nova versió del seu sistema iOS 5.

La idea de iCloud (i que ja fa temps que està sobre la taula) és utilitzar el núvol per tal d’allotjar-hi tots els continguts digitals que l’usuari desitja conservar de forma permanent, rellevant així la funció dels tradicionals medis físics (tals com discs, CDs o memòries), i obrint d’aquesta manera tot un conjunt molt interessant de noves possibilitats. Aquesta decisió doncs, marca un important punt d’inflexió sobre la filosofia amb que la companyia haurà d’orientar el funcionament del software en un futur immediat, ja que la idea vincula tot el que refereix a l’accés i gestió de continguts, i per tant, fixa el centre sobre el que hauran de girar tots els demés serveis. Amb aquest servei doncs, Apple aspira a introduir-se definitivament en la idea d’utilitzar el núvol com a nexe comú i punt de trobada entre l’usuari i les seves dades. Enhorabona, ja era hora.

El sistema permet allotjar des de contactes, calendaris, mails (a semblança del que ja ofereix google), fotografies, aplicacions, llibres digitals, o documents en qualsevol format (tal com si d’un dropbox parléssim). Especial atenció requereix el tema de la música, que vinculat al famós iTunes, queda en primera plana del servei, oferint la possibilitat de mantenir tota la nostra biblioteca musical a la xarxa, i per tant, assegura una sincronització ideal amb tots els dispositius des d’on reproduir-la. D’aquesta manera, quan un usuari maquero compra una cançó a través del iTunes, aquesta s’allotja directament a iCloud, i per tant la pot reproduir des del PC, el iPod, el iPad, el iPet, iPut, o qualsevol altre, resolent d’aquesta manera l’històric problema de la sincronització entre dispositius. No obstant, el servei té certes limitacions, ja que per poder ubicar la nostra música cal que iTunes la reconegui, cosa que pot ser un problema en alguns casos, però en general no hauria de suposar cap gran impediment. A més, en el cas de voler allotjar la música ubicada en algun altre medi, s’ofereix l’eina iTunes Match, que permet escanejar-la, trobar-ne la seva referència dins de la biblioteca del  iTunes, i vincular-la a la nostre compte de iCloud (aixó sí, per un mòdic preu d’una quota anual de $25).

En la meva opinió, crec que Apple ha encertat de nou quina és la tendència del mercat. La idea no és innovadora en el sector, ja que es poden trobar molts serveis que funcionen seguint aquesta filosofia (amb Google al capdavant), però és destacablement important el fet de que una icona del mercat com és la companyia de la poma prengui el rumb en aquesta direcció, deixant encara més evident el fet de que aquesta és la millor fórmula per organitzar de forma fàcil, accessible, sincronitzada i segura els continguts digitals dels usuaris.

De fet, ja fa algun temps que vaig parlar aquí sobre el tema de desplaçar tots els continguts del usuari al núvol, i com aquest seria l’inevitable futur cap on es dirigeix l’actual societat 2.0. Sembla doncs, que les meves previsions no van tant desencaminades com alguns volien assegurar, i que en poc temps podrem veure com els disc durs, memòries externes, CDs i DVDs passen a convertir-se en estimats companys de museu dels entranyables flopys, cassetes o targetes perforades.

Com a punt negatiu però, m’agradaria destacar (a banda de no permetre de forma senzilla el xifrat de dades), el fet d’introduir tant innovadora filosofia sense voler canviar el model de negoci enfocat a la venta de continguts. Sóc molt conscient del moment en que es troba la industria audiovisual, i del pes econòmic que la recolza donada la seva importantíssima influencia en la societat, però com tantes vegades he discutit, si volem seguir avançant cal aconseguir desfer-nos del llastre que suposa arrossegar un model obsolet que xoca frontalment amb la realitat del món digital en que ens estem submergint. Reitero, la propietat intel·lectual no existeix, tant sols existeixen autors que creen obres (cosa que no vol dir que no se’ls hagi de compensar per fer-ho), però no podem seguir basant el model de remuneració dels interessos de les obres sobre una suposada propietat, que en la majoria de casos no sol compensar l’autor sinó el distribuïdor. És qüestió de temps, ho podem postergar més o menys, però tard o d’hora caldrà canviar aquest model de negoci, i sembla que de moment Apple no ha volgut moure fitxa en aquest aspecte, de manera que no ha fet més que obrir encara més la controvèrsia entre la propietat dels continguts. Ens podem preguntar : Si una cançó és meva, i està allotjada al meu iCloud, però jo cedeixo les meves credencials d’autentificació a tercers, que passa ? és il·legal ? o si un CD l’he comprat entre varies persones per compartir-lo, només tinc dret a escoltar-ne un %, o les tantes moltíssimes incongruències que es poden plantejar quant es parla sobre propietat intel·lectual, i que posen de manifest l’enorme absurditat amb que es justifica l’actual sistema.

En resum, un gran pas per la companyia, però amb les sempre inevitables restriccions que condicionen la posada en marxa d’aquests tipus de serveis per part de grans companyies (destacar la especial atenció que cal tenir darrerament en el futur servei de google Music i totes les seves dificultats de negociació). Bona feina doncs, però millorable.

Si més no, des d’aquí felicito de nou al senyor Jobs i la seva companyia, i espero – i de fet estic convençut –  que la industria seguirà aquesta tendència i podrem continuar caminant cap a l’edificació un futur digital millor, en benefici de tots.

Categories:Informàtica

El futur és Matrix

En algunes altres publicacions, i en múltiples converses amb companys ho he deixat entreveure en varies ocasions, però avui vull dedicar-hi un post complet perquè crec que és una idea que mereix una especial menció. El futur és matrix.

Ara farà 12 anys que vaig tenir el privilegi de veure aquesta magnífica pel·lícula (“the matrix”) al cinema, amb la bona companyia d’alguns amics informàtics o de vocacions similars. Com és costum, després d’un llargmetratge amb profunditat argumental, sempre s’obre un debat ple de crítica cap als diferents punts importants, que en algunes ocasions pot allargar-se uns dies inclús setmanes. En el cas d’aquesta pel·lícula, per mi el debat encara resta obert.

I és que tot i disposar d’una banda sonora prou escaient, una bona fotografia i uns efectes visuals que en el seu moment van resultar prou espectaculars, cap de les anteriors característiques pot estar a l’altura del que per mi és un dels millors arguments que mai hollywood ha produït. I quan parlo d’argument, no em refereixo al fil argumental que instrumenta la història dels personatges, sinó la idea del concepte que presenta el rerefons on es contextualitza. En altres paraules, l’impacte argumental que resulta del concepte d’estar vivint en una realitat emulada a través una xarxa d’interconnexió amb un interface directe computadora/cervell humà és simplement, dins del meu rang de valors, inqualificablement magnífica.

Però deixant a banda la pel·lícula (que en altres parts argumentals té greus inconsistències, tal com el funcionament de la intel·ligència artificial), i centrant-nos en el concepte, m’agradaria explicar realment el perquè de l’afirmació tant rotunda amb que he obert l’article.

Hi ha algunes preguntes, que per si mateix m’és impossible no qüestionar-me constantment en els meus plantejaments, i que per definició recíproca necessito contínuament donar’ls-hi resposta. Cap on vaig ? Cap on anem ? Cap a on camina l’evolució de la tecnologia ? Quin és el millor entorn que pot disposar l’espècie humana per tal d’expandir les seves capacitats al màxim exponent ? Quin és el millor sistema ? La meva resposta és molt senzilla, el millor sistema és aquell que ho permet tot, és a dir, aquell que no té cap limitació. El dia que la humanitat disposi d’aquest sistema, realment podré dir que l’evolució ha arribat, potser no al seu sostre, però si a una nova dimensió de capacitats actualment inconcebibles, possiblement el que seria la singularitat digital.

La realitat a què estem subjectes té certes limitacions. No podem inhibir les lleis de la física, estem condicionats a aquestes, i per més que les desconeguem o ignorem tots i cadascun de nosaltres hi estem sotmesos sense possibilitat d’incompliment (a diferència de les moltíssimes lleis de caràcter normalment absurd que socialment ens imposem per autoregular-nos). El fet d’emular una realitat paral·lela i desplaçar tota la nostra existència a aquesta és simplement meravellós, ja que no només ens permet assegurar que aquelles restriccions que socialment definim per tal de garantir la llibertat de cadascú es compleixen de forma inquebrentable, sinó que permet desconsiderar totes aquelles lleis de la física que obstaculitzen el desenvolupament de l’activitat humana, oferint un actualment impensable entorn per desenvolupar tot allò que l’intel·lecte és capaç d’imaginar.

Proveu d’imaginar un món on l’únic esforç que cal fer per tenir un cotxe igual que el del veí és un copy / paste, o on podem desplaçar-nos de Barcelona a Nova Zelanda en un segon, o on reparar les conseqüències d’un accident sigui tant simple com un ctrl+z, i un llarg etc… que probablement no acabaria mai.

Sé que és difícil d’imaginar, però estic totalment convençut de que si a qualsevol persona se li ofereix la possibilitat de viure en un món on no cal preocupar-se per guanyar-se la vida, on no cal preocupar-se de que no es trepitgi la teva llibertat, on no cal preocupar-se de lesions físiques o la mort per accident, on no cal preocupar-se de res de tot allò que tants desitgem i avui en dia som incapaços d’aconseguir. Davant d’aquesta oferta, no crec que ningú pugui donar negativa.

Així doncs, crec que si existeix realment un rumb que ha de seguir la ciència / tecnologia, aquest ha de passar sens dubte per aquest port. M’agradaria sincerament poder-ho veure algun dia amb els meus ulls, però potser això ja és ser massa optimista. Si més no, penso que la tendència és prou obvia com per poder traçar ja un full de ruta que ens dirigeixi cap aquí, partint des del punt de l’actual revolució dels smartphones (o com m’agrada definir-la a mi, l’acceptació social a portar un computador personal al damunt les 24 hores del dia), passant per la integració de la realitat augmentada, que evidentment cada dia s’anirà infiltrant més en els nostres usos quotidians, fins a arribar al punt en que el món digital sigui un espai tant concorregut que les interaccions fora d’ell deixin de tenir sentit, rellevant la realitat física a un pla d’actuació totalment secundari, i que en el temps anirà tendint a desaparèixer completament (segurament gràcies a poder derivar les tasques físiques a màquines manipulables des d’un entorn digital).

Sé que és una idea que a priori pot no convèncer (no sona gaire bé quan l’anomenen presó per la ment), però ja fa molts anys que hi dono voltes, i a cada dia que passa l’evidència dels fets que van discorrent em reafirma més en el convenciment que tinc d’aquesta postulació. Recordeu-ho, no m’equivoco : el futur és matrix.

Enfilant el camí

Visualitzant el present per construir el futur

El Noguer

Visualitzant el present per construir el futur

Visualitzant el present per construir el futur