Pàgina d'inici > Filosofia > Revolució ?

Revolució ?

Últimament he sentit parlar molt de revolució.

I no només a través del hash tag #spanishrevolution, o els conflictes del nord d’Àfrica, sinó de la revolució de la informació, aquella que ha de portar-nos a la 3a onada (The third wave).

Curiosament, fa uns mesos, intrigat per indagar més sobre els perques de la situació actual de crisis, vaig iniciar una breu investigació que evidentment va començar per la cerca de la definició de “crisis”. Avui en dia segurament ningú negarà el fet de que l’economia global porta 3 anys sumida en una de les pitjors crisis de la era moderna, però estic convençut que més del 98% de la gent que ho afirma no té ni idea de què és una crisis (i reitero, dir que “crisis és lo que ens està passant” no és cap definició).

Es pot trobar una breu definició del concepte a la RAE, però jo he preferit orientar-me amb l’entrada de la wikipedia, una mica més extensa, i on s’explica que bàsicament una crisis és una conjuntura de canvis en una realitat organitzada.  En aquesta definició però, hi apareix un apunt important que en el seu moment en va fer reflexionar :

Si los cambios son profundos, súbitos y violentos, y sobre todo traen consecuencias trascendentales, van más allá de una crisis y se pueden denominar revolución.

Així doncs, entenem que quan la magnitud d’una crisis és suficientment transcendental, es pot definir com una “revolució”. Amb això, no vull afirmar que la actual crisis sigui una revolució (ja serà el temps qui s’ocupi de dirimir-ho), però si s’analitza el tipus de crisis de la que estem parlant, s’hi poden trobar suficients motius que ens hi poden portar a pensar-ho.

Quins són els canvis transcendentals que podrien portar-nos a definir l’actual crisis com una revolució ?

Aquesta és una crisis financera global, en altres paraules, una “senyora crisis”. De totes les realitats organitzades a que està sotmesa la societat (tant civil com militar) de tot el planeta, el sistema financer és la de major ordre. Tots els demés sistemes, ja siguin polítics, militars, científics, populars, tots, absolutament tots depenen del sistema financer. Fart de discutir el fet de que darrera de qualsevol decisió s’amaga un interès econòmic, penso que l’evidència és prou clara com per no haver d’exemplificar aquesta realitat.

Així doncs, podem pensar que aquesta crisis és el resultat d’un problema (o mal funcionament) en el sistema financer global, i per experiència us puc assegurar que quan falla el nucli del sistema, l’arrel, el motor, l’origen de tot, quan succeeix això és que “l’has liat parda”, o altrament dit, el problema és realment crític, i per tant no solventable amb una simple reparació ràpida d’emergència o “parxe”, sinó que les mesures a prendre en general solen ser de caràcter transcendental. No és més que aquesta simple i rotunda lògica la que em porta a pensar que davant de l’escenari global que se’ns planteja, les solucions necessàries per resoldre correctament la situació, requereixen tal consideració com per convertir la definició de crisis en revolució.

I quan parlo de mesures i solucions, no em refereixo a enderrocar dictadures, fer manifestacions / acampades, retallar serveis socials o executar plans Marshall. Totes aquestes banalitats son totalment insuficients davant del problema que tenim als nostres nassos, tal com el qui pretén aturar l’hemorràgia de l’aorta a base de tiretes, o enganxar una corretja de distribució trencada amb esparadrap. No és possible una solució parcial, un succedani de xarop o una frega per calmar el dolor. Cal ser radical (sense oblidar el veritable sentit de la paraula), i dirigir-se a l’arrel del problema per erradicar-lo completament. Cal canviar el funcionament del sistema financer.

Però quin és realment l’origen del problema ? Com hem arribat a aquesta situació ? Molts afirmaran coneixar-la, però la veritat, ni la sabem, ni la sabrem mai.

La meva opinió (compartida per alguns), és que el mateix sistema financer està dissenyat per ser lineal (i no cíclic), i per tant, la seva pròpia evolució deriva en una desestabilització constant que s’agreuja a cada pas, tendint al seu propi col·lapse. No sóc cap expert en macroeconomia, però he dedicat l’experiència de més de la meitat de la meva vida en dissenyar sistemes (a més de tenir-ne un certificat universitari que m’avala), i per tant puc atrevir a considerar-me (sense ànims de fer el fanfarró) a estar capacitat per analitzar el funcionament de qualsevol sistema que es pugui representar matemàticament. El sistema financer (tot i que l’economia encara no sigui considerada una ciència), es basa en la matemàtica, i per tant, es poden establir patrons de funcionament i fer-ne càlculs de probabilitat, tot i que no amb la suficient causalitat i precisió que desitjarien alguns brokers, però sí amb el suficient horitzó com per entendre el seu funcionament i, el que és més important, la seva vinculació amb el món real. Perquè al final, per molts conceptes abstractes, productes financers, derivats i experiments de mercat que els grans directius dissenyin en la seva eloqüència mercantil, tot això s’acaba sempre traduint en persones que treballen i consumeixen, i la forma en que es reparteixen els bens i serveis que aquests gasten i generen.

Així doncs, després d’analitzar durant molt de temps el funcionament d’aquest sistema, no puc estar més d’acord en el fet de que el veritable motor que l’impulsa és la creació del deute. Crear deute. L’únic valor que realment val alguna cosa en aquest sistema és la capacitat de crear deute. Qui pot crear deute té el poder. I evidentment, qui pot crear deute, seguirà fent-ho per conservar el poder, de forma indefinida, retroalimentant el sistema, submergint-nos en una espiral unidireccional, on evidentment, només es pot arribar a un punt de col·lapse. Aquesta és la veritable realitat del sistema financer actual : la seva pròpia naturalesa el condemna a la seva extinció, i per tant, inevitablement, tard o d’hora, la obsolescència d’aquest ens obligarà a canviar les regles del joc.

Ara, la pregunta del milió de dòlars és : hem arribat realment al col·lapse ?

Jo penso que encara no, però hi som molt aprop. El curs de l’actualitat és suficientment extravagant com per poder tenir una àcida sensació sobre els esdeveniments, juntament amb la desesperançadora percepció de que les coses no s’encaminen cap a una bona direcció. Lo inevitable és inevitable, i per tant, crec ens tocarà veure en un futur no gens llunyà com s’extingeix una realitat ortodoxa molt ben assentada per donar pas a un nou ordre, totalment diferent a allò que mai hem vist o imaginat, i si volem adaptar-nos per sobreviure, el primer que ens caldrà fer és assumir-ho.

Estem presenciant doncs l’inici de la 3a revolució ? Qui sap. El demà és una pàgina en blanc, enlluernada tant sols per la puresa virginal de no haver estat mai corrompuda per la ploma del qui l’escriu.

Anuncis
Categories:Filosofia
  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Enfilant el camí

Visualitzant el present per construir el futur

El Noguer

Visualitzant el present per construir el futur

Visualitzant el present per construir el futur

%d bloggers like this: