Arxius

Archive for Mai de 2011

Revolució ?

Últimament he sentit parlar molt de revolució.

I no només a través del hash tag #spanishrevolution, o els conflictes del nord d’Àfrica, sinó de la revolució de la informació, aquella que ha de portar-nos a la 3a onada (The third wave).

Curiosament, fa uns mesos, intrigat per indagar més sobre els perques de la situació actual de crisis, vaig iniciar una breu investigació que evidentment va començar per la cerca de la definició de “crisis”. Avui en dia segurament ningú negarà el fet de que l’economia global porta 3 anys sumida en una de les pitjors crisis de la era moderna, però estic convençut que més del 98% de la gent que ho afirma no té ni idea de què és una crisis (i reitero, dir que “crisis és lo que ens està passant” no és cap definició).

Es pot trobar una breu definició del concepte a la RAE, però jo he preferit orientar-me amb l’entrada de la wikipedia, una mica més extensa, i on s’explica que bàsicament una crisis és una conjuntura de canvis en una realitat organitzada.  En aquesta definició però, hi apareix un apunt important que en el seu moment en va fer reflexionar :

Si los cambios son profundos, súbitos y violentos, y sobre todo traen consecuencias trascendentales, van más allá de una crisis y se pueden denominar revolución.

Així doncs, entenem que quan la magnitud d’una crisis és suficientment transcendental, es pot definir com una “revolució”. Amb això, no vull afirmar que la actual crisis sigui una revolució (ja serà el temps qui s’ocupi de dirimir-ho), però si s’analitza el tipus de crisis de la que estem parlant, s’hi poden trobar suficients motius que ens hi poden portar a pensar-ho.

Quins són els canvis transcendentals que podrien portar-nos a definir l’actual crisis com una revolució ?

Aquesta és una crisis financera global, en altres paraules, una “senyora crisis”. De totes les realitats organitzades a que està sotmesa la societat (tant civil com militar) de tot el planeta, el sistema financer és la de major ordre. Tots els demés sistemes, ja siguin polítics, militars, científics, populars, tots, absolutament tots depenen del sistema financer. Fart de discutir el fet de que darrera de qualsevol decisió s’amaga un interès econòmic, penso que l’evidència és prou clara com per no haver d’exemplificar aquesta realitat.

Així doncs, podem pensar que aquesta crisis és el resultat d’un problema (o mal funcionament) en el sistema financer global, i per experiència us puc assegurar que quan falla el nucli del sistema, l’arrel, el motor, l’origen de tot, quan succeeix això és que “l’has liat parda”, o altrament dit, el problema és realment crític, i per tant no solventable amb una simple reparació ràpida d’emergència o “parxe”, sinó que les mesures a prendre en general solen ser de caràcter transcendental. No és més que aquesta simple i rotunda lògica la que em porta a pensar que davant de l’escenari global que se’ns planteja, les solucions necessàries per resoldre correctament la situació, requereixen tal consideració com per convertir la definició de crisis en revolució.

I quan parlo de mesures i solucions, no em refereixo a enderrocar dictadures, fer manifestacions / acampades, retallar serveis socials o executar plans Marshall. Totes aquestes banalitats son totalment insuficients davant del problema que tenim als nostres nassos, tal com el qui pretén aturar l’hemorràgia de l’aorta a base de tiretes, o enganxar una corretja de distribució trencada amb esparadrap. No és possible una solució parcial, un succedani de xarop o una frega per calmar el dolor. Cal ser radical (sense oblidar el veritable sentit de la paraula), i dirigir-se a l’arrel del problema per erradicar-lo completament. Cal canviar el funcionament del sistema financer.

Però quin és realment l’origen del problema ? Com hem arribat a aquesta situació ? Molts afirmaran coneixar-la, però la veritat, ni la sabem, ni la sabrem mai.

La meva opinió (compartida per alguns), és que el mateix sistema financer està dissenyat per ser lineal (i no cíclic), i per tant, la seva pròpia evolució deriva en una desestabilització constant que s’agreuja a cada pas, tendint al seu propi col·lapse. No sóc cap expert en macroeconomia, però he dedicat l’experiència de més de la meitat de la meva vida en dissenyar sistemes (a més de tenir-ne un certificat universitari que m’avala), i per tant puc atrevir a considerar-me (sense ànims de fer el fanfarró) a estar capacitat per analitzar el funcionament de qualsevol sistema que es pugui representar matemàticament. El sistema financer (tot i que l’economia encara no sigui considerada una ciència), es basa en la matemàtica, i per tant, es poden establir patrons de funcionament i fer-ne càlculs de probabilitat, tot i que no amb la suficient causalitat i precisió que desitjarien alguns brokers, però sí amb el suficient horitzó com per entendre el seu funcionament i, el que és més important, la seva vinculació amb el món real. Perquè al final, per molts conceptes abstractes, productes financers, derivats i experiments de mercat que els grans directius dissenyin en la seva eloqüència mercantil, tot això s’acaba sempre traduint en persones que treballen i consumeixen, i la forma en que es reparteixen els bens i serveis que aquests gasten i generen.

Així doncs, després d’analitzar durant molt de temps el funcionament d’aquest sistema, no puc estar més d’acord en el fet de que el veritable motor que l’impulsa és la creació del deute. Crear deute. L’únic valor que realment val alguna cosa en aquest sistema és la capacitat de crear deute. Qui pot crear deute té el poder. I evidentment, qui pot crear deute, seguirà fent-ho per conservar el poder, de forma indefinida, retroalimentant el sistema, submergint-nos en una espiral unidireccional, on evidentment, només es pot arribar a un punt de col·lapse. Aquesta és la veritable realitat del sistema financer actual : la seva pròpia naturalesa el condemna a la seva extinció, i per tant, inevitablement, tard o d’hora, la obsolescència d’aquest ens obligarà a canviar les regles del joc.

Ara, la pregunta del milió de dòlars és : hem arribat realment al col·lapse ?

Jo penso que encara no, però hi som molt aprop. El curs de l’actualitat és suficientment extravagant com per poder tenir una àcida sensació sobre els esdeveniments, juntament amb la desesperançadora percepció de que les coses no s’encaminen cap a una bona direcció. Lo inevitable és inevitable, i per tant, crec ens tocarà veure en un futur no gens llunyà com s’extingeix una realitat ortodoxa molt ben assentada per donar pas a un nou ordre, totalment diferent a allò que mai hem vist o imaginat, i si volem adaptar-nos per sobreviure, el primer que ens caldrà fer és assumir-ho.

Estem presenciant doncs l’inici de la 3a revolució ? Qui sap. El demà és una pàgina en blanc, enlluernada tant sols per la puresa virginal de no haver estat mai corrompuda per la ploma del qui l’escriu.

Anuncis
Categories:Filosofia

Qui ha guanyat què ?

23/05/2011 2 comentaris

Avui he tingut l’oportuna pensada de fer la meva pròpia lectura del resultat electoral.

En primer lloc, per tal de consultar els resultats sense infectar-me de la inevitable imparcialitat dels medis, he consultat directament la pàgina oficial del ministeri de l’interior. Però – i sense endur-me cap gran sorpresa – he pogut comprovar ràpidament que la pàgina no funciona correctament (almenys des de navegador que utilitzo).

Així doncs he confiat amb les informacions rebudes, que em diuen que a la meva ciutat ha tornat a guanyar el mateix alcalde, i que al conjunt espanyol la dreta s’ha imposat a l’esquerra.

En varis comentaris amb els companys de feina, els he fet una reflexió que fa un temps ja vaig plantejar, i que en motiu de les concentracions de protesta dels darrers dies han tornat a cobrar un cert interes a l’hora d’analitzar la situació. Imaginem que el partit socialista i el partit popular (o el nacionalista majoritari en els casos de les autonomies) fossin un mateix partit, dues branques d’un mateix producte, a semblança de la idea que utilitzen algunes grans empreses en derivar varis grups per assolir un mateix objectiu, creant una competència interna i motivant així l’esperit de superació i els resultats globals del conjunt. Segurament fins aquí tothom està d’acord que estic boig i el que penso és una bajanada, però simplement, intentem fer aquest “supòsit”.

Analitzant aquesta hipotètica realitat, fins abans de les passades eleccions del 22 de maig del 2011 es podia intuir la continua i creixent tendència d’aquest partit PPSOE (o el que oficialment vindria a ser el bipartidisme) :

Resultats eleccions al congrés (%)
Any pp psoe total
2008 39,94 43,87 83,81
2004 37,71 42,59 80,3
2000 44,52 34,16 78,68
1996 38,79 37,63 76,42
1993 34,76 38,78 73,54
1989 25,79 39,6 65,39
1986 25,97 44,06 70,03
1982 26,36 48,11 74,47
1979 34,84 30,4 65,24
1977 34,44 29,32 63,76

La dada que m’ha sobtat però, i que penso que és prou destacable en l’anàlisi objectiu del resultat electoral d’aquest passat diumenge, és que per primer cop s’ha trencat aquesta tendència, marcant un sostre a la situació :

Resultats eleccions municipals (%)
any pp psoe total
2011 37,53 27,79 65,32
2007 35,62 34,92 70,54
2003 34,29 34,83 69,12
1999 34,44 34,26 68,7
1995 35,27 30,84 66,11
1991 25,34 38,34 63,68
1987 20,38 37,08 57,46

És doncs aquest un símptome del inici de la decadència del sistema bipartidista ? Segurament és molt agosarat fer consideracions amb tant poca informació, però de moment la dada és aquesta.

Per altre banda, també cal tenir en compte el context en que es desenvolupen aquestes dades, fruit d’un sistema electoral dissenyat a mida de les grans formacions, i al que falsament se li atribueix el nom de democràtic, quant en realitat, si es volen anomenar les coses pel seu nom, correspon més aviat a un suposat sistema electoral representatiu ponderat (suposat, perquè ningú pot certificar que el seu vot és on l’ha dipositat, ponderat perquè no cada vot té el mateix valor, i representatiu perquè no es voten les lleis, sinó les persones autoritzades a fer-ho).

En resum. No m’agrada la política, però com tots, per afectació directe estic obligat al compromís social que m’obliga a conèixer-la. No obstant, la idea de pensar que tot pot seguir igual per sempre i que les coses és pràcticament impossible que canviïn, comença a no ser tant palpable dins del context actual.

Categories:Política

Enigbarba nº1

09/05/2011 1 comentari

A veure qui em sap dir quin és el menor número de línies que cal moure per tal de que aquesta equació en números romans sigui certa : XI + I = X ?

Categories:Enigbarba
Enfilant el camí

Visualitzant el present per construir el futur

El Noguer

Visualitzant el present per construir el futur

Visualitzant el present per construir el futur