Arxius

Archive for Març de 2011

HTC torna a aixecar el cap

Avui m’agradaria parlar de nou sobre els terminals mòbils HTC.

Si fa unes setmanes, quant parlava del MWC deia que HTC s’havia quedat una mica enrere en front als seus competidors (bàsicament a flor del Galaxy S II), aquesta setmana hem pogut assistir a la contra-remuntada de l’empresa amb la confirmació dels rumors del nou HTC EVO.

Haig de dir que en un primer moment, quan vaig llegir les primeres filtracions sobre les especificacions d’aquest terminal (juntament amb el Pyramid i el Thunderbolt) no em van acabar de convencer, ja que sol córrer molta informació falsa per la xarxa, així que fins que no s’han confirmat les dades no m’ho he acabat de creure. Les característiques d’aquest terminal HTC EVO, comercialitzat als EUA de la mà de Sprint, són :

  • Processador Qualcomm Snapdragon de doble nucli (la primera cosa que em va sorpendre ja que no havia llegit mai fins ara un snapdragon de doble nucli)  a 1.2 GHz
  • 1 GB de RAM
  • Càmera 5 mpx dorsal i 1.3 mpx frontal
  • Gravació 3D a 720p, i a 1080p en mode normal
  • Connexió 3G i 4G
  • Pantalla de 4.3″ qHD amb una resolució de 960×540
  • 4 GB de memòria interna
  • Bateria Li-ion  de 1730 mAh

En resum, unes prestacions com per quedar-se prou bocabadat en quant a la avantguarda del sector respecte. A destacar el fet (era qüestió de temps) d’haver desbancat a LG com a únic terminal que ofereix 3D tant en les gravacions com en la seva pantalla (tot i que a mi això del 3d a mi em fa més pudor que altre cosa), i la brutal resolució de la pantalla, que tornant al tamany del Desire HD, han recuperat les 4,3″, i han igualat l’increïble gesta del iPhone 4 amb la magnífica quantitat de píxels 960×540 en el seu “retina display”. Caldrà veure ara si la qualitat és la mateixa.

També és destacable l’increment de la capacitat de la bateria (element més que important) i el fet d’incorporar connexió 4G (tot i que de moment aquesta xarxa només està disponible als EUA), i com a punt negatiu, podria afegir la carència de la innovadora tecnologia NFC que sí que incorporen els seus competidors, i com ja he dit de ben segur que ens dona molt de què parlar en un futur pròxim.

En definitiva, davant de l’insípid regust que ens va deixar HTC amb la presentació del Incredible S al MWC, davant d’aquest “pedazo” de termina m’haig de treure el barret i felicitar-los, doncs penso que és un digne competidor dins del marc actual.

Per últim us deixo un video demo del termina (aquesta penya de Engadget està ficadíssima en el tema, no se li escapa un) :

http://www.viddler.com/simple/fceb56d1/

Categories:Tecnologia

Android : Repositoris d’aplicacions

21/03/2011 2 comentaris

Comencem pel principi.

El primer aspecte a tenir en compte en un sistema android és la infinitat d’aplicacions disponibles. De fet, aquest és realment el veritable secret del super-poder de l’androide verd. Per això, la primera cosa que cal dominar quant et submergeixes en aquest món, és la cerca i gestió d’aplicacions.

La primera solució que ja incorpora el sistema per defecte és l’Android Market, una aplicació per accedir al repositori oficial de google on es poden trobar i comprar la gran majoria de les aplicacions disponibles. L’aplicació és molt senzilla d’utilitzar, i perment fer tot allò que es podria demanar a un gestor de paquets de software (buscar, baixar, instal·lar / des-instal·lar / actualitzar) però es queda una mica curta en quant a gestió de les aplicacions respecte, ja que no permet instal·lar les aplicacions directament a la targeta SD (tot i que sempre hi ha trucs) o especificar el directori on es descarreguen les apps, o fer un checksum amb el md5 (els que estem acostumats a la conspiranoia ja sabem de que parlo). Tot i això, penso que compleix la seva finalitat amb molt de rigor, i el repositori conté una llista de aplicacions suficientment inacabable com per no avorrir-nos durant molt de temps.

A més, en cas de no simpatitzar amb la interfície “de-facto” que incorpora la app del market oficial, també existeixen alternatives per accedir al mateix repositori. Una d’elles és Chomp, que en la meva opinió és força interessant a l’hora de buscar i consultar aplicacions, ja que optimitza la interfície i la fa més amigable i funcional. No obstant, utilitza el mateix repositori, així que en definitiva la part important que acaben essent sempre les aplicacions és exactament la mateixa.

Evidentment però, la meva inconformitat no em permet quedar-me únicament amb el repositori oficial, i per tant, he estat buscant altres fonts alternatives des d’on aconseguir més aplicacions. Una de les fonts de repositoris més interessants que vaig trobar és el Applanet, un black Market on es pot trobar un planxat de totes les aplicacions del Market oficial però amb la opció (ètica o no) de descarregar-les gratuïtament. Haig d’admetre que en un principi vaig descarregar algunes aplicacions sense pagar (únicament per fer la prova, eh), però de seguida em va començar a donar alguns problemes que mai he sapigut resoldre del tot (és d’entendre que google es preocupi de no facilitar l’ús d’aquests canal). He llegit múltiples explicacions del perquè no acaba de funcionar correctament, però sincerament es diuen tantes coses que jo ja no sé qui té raó, ni penso perdre el temps per averiguar-ho. Per tant, i com que sóc molt bona persona, he desestimat el seu ús, i he optat en utilitzar per defecte el market oficial inclús pagant i tot. Mai però, es descarta el seu ús com a últim recurs.

L’altre alternativa viable que sí que utilitzo és Apktor (o aptoide), i haig de dir que amb aquesta no he tingut cap mena de problema. Les 2 aplicacions (que pràcticament són iguals) permeten configurar una llista de repositoris des d’on descarregar i instalar aplicacions, cosa que està molt bé perquè se’n hi poden anar afegint tants com es vulgui. L’inconvenient però, és que no s’ofereix tanta informació sobre les aplicacions com al market oficial, de manera que per fer búsquedes directament no és gaire pràctic (més aviat l’utilitzo per buscar apps que ja conec). L’aplicació funciona bé, però penso que està més orientada a desenvolupadors que volen distribuir els seus projectes/proves/betes sense haver de passar pel market, i per tant, sí que és una opció, però no la considero una solució confortable.

Per altre banda, i per els apassionats de software lliure (entre els quals m’hi incloc), una altre solució, molt semblant a l’anterior per no dir calcada, és F-Droid. A diferència de les anteriors per això, aquesta utilitza un repositori que únicament conté software lliure, així que podem estar segurs de que tot el que descarreguem per aquest market és pur i verge, com la blancor del paradís. Destacar que conté una mica més d’informació sobre les aplicacions que aptoide, com per exemple la llicència sobre la que esta alliberada l’aplicació, o altres opcions molt interessants com permetre accedir al codi font, o seleccionar la versió a instal·lar. Tot i això, la interfície i el detall, en la meva opinió, segueixen sense estar a l’altura del market oficial.

En resum, i a saber que hi ha encara més alternatives, jo de moment prefereixo utilitzar el market oficial a l’hora de buscar alguna aplicació concreta (i en cas de no trobar-la considerar altres opcions), i més després de llegir que inclús aquí s’hi s’acaba filtrant part del malware, que molt possiblement circula de forma impune per les altres alternatives pirates paral·leles.

Tot i això, haig de reconèixer que la majoria d’aplicacions que instal·lo són per recomanació d’alguna web/blog, on per descomptat sempre se’ns ofereix el link directament, o encara més fàcil, la imatge amb el QR per poder instal·lar-les immediatament amb la màxima comoditat, de manera que les aplicacions de repositoris, tot i ser indispensables, en definitiva les acabo utilitzant poc.

I per cert, parlant de QR’s :

 

Chomp

Applanet

Apktor

Aptoide

F-Droid

Llegeix més

Categories:Android

Android : Preludi

Desprès d’un parell de mesos trastejant el meu primer terminal android, i una mica desesperat per l’inabordable ventall de possibilitats que m’ofereix, començo a estar disposat a fer una mica de balanç sobre quines son les millors eines que he pogut anar trobant en la meva breu investigació. Així doncs, intentaré fer una mica de resum sobre el tema, però com que hi ha tantes coses per explicar, després d’intentar resumir-ho tot en un sol post m’he adonat de que és totalment impossible, i per tant serà molt millor agrupar les temàtiques en varis, tals com volums d’enciclopèdia. D’aquesta manera (tot i que encara em considero bastant novato) espero iniciar una llarga publicació per tal d’expandir la meva experiència i poder-la compartir i sotmetre-la a debat obertament.

Destacar que tot el que em disposo a discutir serà sobre l’experiència personal en el meu terminal HTC Desire HD, dotat amb la capa Sense sobre Froyo 2.2 (de moment), així que segurament la subjectivitat en alguns aspectes serà inevitable. Espero poder centrar-me especialment en les possibilitats del software de la forma més independent possible al hardware sobre que es fa córrer.

Així doncs, començant pel principi, en aquest breu preludi us deixo una llista amb els temes principals sobre els que (de moment) tinc intenció d’escriure :

  • Markets
  • Teclats
  • Agenda / contactes
  • Calendaris
  • Navegadors
  • Clients social networks / feed readers
  • Missatgeria
  • Notes
  • Mapes / localització
  • Multimèdia
  • Altres utilitats interessants
  • Eines sistema
  • Hacks (rootejar i canviar les roms)

No cal dir que tota suggerència o aportació serà més que benvinguda.

Categories:Android

Producte o servei ?

Aquest matí he tingut una petita discussió a l’hora del cafè amb un bon company de feina. Debatíem sobre quina és la tendència comercial que s’imposarà en el futur per tal de conciliar empresa i client. Jo he afirmat amb molta rotunditat que en un món ideal la fórmula perfecte és la venda de serveis i no productes, però ell amb molta saviduria i habilitat m’ha replicat que hi discrepava, i que la possibilitat més factible és una convivència hegemònica entre ambdues.

Desprès de reflexionar-hi una mica, he arribat a la conclusió de que en part tenia raó. A curt/mitjà termini és impossible que s’imposi la comercialització de tots els bens en forma de servei, donat  que el model actual està anclat amb una enorme dependència al tradicional sistema d’intercanvi del passat, i com és evident, les ments tancades que suposadament mantenen l’estabilitat en el sistema polític i econòmic són incapaces d’acceptar qualsevol canvi a no ser que sigui com a últim recurs.

No obstant, el meu argument no es basava en el com, sinó en el perquè. Sempre he pensat que el primer que cal és saber on anar, i posteriorment plantejar-se com anar-hi.

La meva idea és fruit d’un hipotètic futur on l’accés a la informació garanteix un just repartiment de bens i serveis juntament amb una justa i regulada implicació laboral per part de cadascú. El principal inconvenient per tal de quantificar l’esforç i la recompensa dels bens i serveis rau en saber dirimir el valor real de les coses, tasca que actualment està subjecte a una suposada llei de la oferta/demanda. En la meva opinió però, i tal com ha demostrat l’especulació de tot tipus de productes, aquest sistema té greus forats de seguretat, ja que el valor d’un bé és determina en un moment donat a l’hora de realitzar-ne la seva transacció, de forma no retroactiva, i per tant limitant la seva quantificació del valor als futurs usos que se li pot donar. El model que plantejo utilitza el servei com a mecanisme únic per la transacció de qualsevol concepte comercialitza-ble, i per tant resol completament aquests defectes.

M’explico, i no és res nou, ja que actualment conviu el mercat de bens amb el de serveis. A l’hora de comprar un cotxe, en el moment de la compra, el comprador intercanvia la quantitat estipulada amb el venedor a canvi del producte (el cotxe), i per tant, és en aquell precís moment en que realment el cotxe té el valor dels € que tu n’estàs pagant. Un instant abans i un instant després de la compra, el cotxe té un valor diferent, ja que si en venedor no ven el cotxe, per molt que hi hagi un preu etiquetat al seu costat, aquell producte no val res, i un cop venut, al passar a tenir un propietari, per tal de revendre’l el seu valor segurament també variarà (a la baixa). Així doncs, el valor del cotxe canvia, i un cop adquirit, no hi ha marxa enrere. Tu has pagat la suma indicada i aquesta operació (fora excepcions) no és retroactiva. Si als 2 dies no t’agrada, o no és del teu gust, et fas fotre i punt. El model de servei soluciona aquesta limitació. Imaginem que vull utilitzar un cotxe durant 10 anys, però no estic segur de si durant tot aquest temps el tipus de vehicle que avui necessito satisfarà totes les meves necessitats durant tota aquest temps (10 anys és molt temps). Preferiblement podria comprar el servei a una empresa automobilística per tal que em proporcioni durant tota aquest temps el vehicle que jo necessito. D’aquesta manera, si la meva primera elecció no fos correcte, no hauria malgastat tot el valor del moment de la compra (o la diferència entre la compra/venda). Penso que aquest model proporciona una seguretat al client que en un futur (segurament llunyà) tota empresa haurà de saber adaptar-s’hi.

I el principal concepte de la idea però, no només és la comoditat per part del client, sinó que la fórmula també contempla un feedback de màxima precisió per determinar el valor exacte dels productes segons el seu ús, amb el que es pot optimitzar la seva producció segons aquests paràmetres i ajustar així tot el circuit productiu. Vaja, un sistema difícil d’implantar (tots els canvis són difícils), però en la meva opinió amb uns avantatges més que justificats.

Que en penseu ? Ho veure’m algun dia ?

Categories:Economia, Filosofia
Enfilant el camí

Visualitzant el present per construir el futur

El Noguer

Visualitzant el present per construir el futur

Visualitzant el present per construir el futur