Pàgina d'inici > Economia > El sistema financer Espanyol – Cui prodest scelus, is fecit

El sistema financer Espanyol – Cui prodest scelus, is fecit

Com tots sabem, en major o menor profunditat, el sistema financer Espanyol travessa un període d’importants transformacions que determinrà la seva disposició en els propers anys. Donat que tinc un vincle professional immediat amb aquest sector, m’és impossible no parlar sobre aquests fets que en definitiva ens afecten – i no – poc a tots.

Després d’escoltar molts rumors durant els últims mesos sobre les possibles futures maniobres del sistema financer Espanyol, i donades les noticies que he llegit avui al respecte sobre el real decret que el govern vol aprovar aquest gener sobre les fusions de bancs i caixes, m’agradaria compartir aquí al blog un text que vaig llegir fa un temps des de la secció sindical de la meva feina, on explica de forma molt entenedora que és el que esta passant en el sector.

Cui prodest scelus, is fecit – “Aquell qui afavoreix el crim és qui l’ha comès”
Els mitjans de comunicació propietat dels bancs -cap Caixa d’Estalvis no té un mitjà rellevant de comunicació- han jugat un paper determinant en la reconversió de la indústria financera. La seva insistència pesada ha aconseguit que la gent corrent parli a l’autobús, als bars amb certa facilitat de stress test, solvència, liquiditat, Tier1 o core capital per arribar a una conclusió inevitable: les caixes d’estalvis primer han d’ajuntar-se -és igual el procediment-, i després ser comprades per bancs, que torni a fluir el manà del crèdit per a pimes i amb això posem fi a la crisi. Pobres il·lusos.

Aquest és l’escenari que els bankmedia han anat construint en aquests dos últims anys a base de posar en marxa a tots els seus juntalletres, sovint analfabets tècnics -un dels més llestos, Iñigo de Barrón de El País crida a la LORCA Llei Orgànica pel de la “O”, com seran els altres- que es limiten a repetir uns el que diuen d’altres, construint una realitat malintencionada, conjunturalment convenient per als interessos de qui els paguen -malament, a més-

Ja se sap que els polítics acaben fent realitat en el BOE el que és realitat al carrer per allò de l’electoralisme. I aquesta vegada no ha estat una excepció. També se sap que cada vegada que un partit polític governa en aquest país acaba “ajudant” a algun banquer afí -els amos dels bankmedia, precisament- a pujar en l’escalafó de banquers. Apel·lem a la memòria històrica dels més vells i a la curiositat dels més joves per dir-vos que a mitjan els anys 80 del passat segle nostres els dos banquers més prominents de l’actualitat, Botín i efegé, n’ocupaven un el sisè posat en aquest escalafó i l’altre estava casant ordres de compra-venda en la seva agència de valors.

Resulta evident que amb el seu esforç i dedicació no haurien accedit en tan breu espai de temps als primers llocs del món. Els primers bancs del país en l’època eren Central, Hispà, Banesto, Bilbao, Biscaia i Santander. Felipe li va vendre a bon preu el Banesto a Botín després d’haver-lo intervingut i sanejat amb fons públics i Aznar “va facilitar” extraordinàriament les coses perquè el BBV afegís la “A” al seu logotip -en realitat tota la banca pública espanyola-, moment que va coincidir, casualment, amb la cessació de les hostilitats contra el President del Govern d’un potent Grup mediàtic dependent del BBV -bankmedia, per tant-, el Grup Correu, avui Vocento. Aquell situava com a copresident del banc fusionat Francisco González -efegé en l’ambient financer-, fins i tot poc abans un total desconegut. Efegé, després d’un sorprenent descobriment d’uns comptes secrets per l’aparell de l’Estat, accediria a la Presidència del banc poc després. Aquests són els banquers que caminen ara presumint del bé que gestionen “sense ajuts públics”. Cal fotre’s!

Aquesta nova etapa presidencial no anava a ser una excepció en l’encara curta història democràtica del nostre país. El que passa és que ja gairebé no queden bancs. Entre els que van fer fallida, els expropiats, els fusionats i els regalats, el Govern s’havia quedat sense ofrenes per calmar les ires dels déus que s’asseuen a les peanyes del real power. Se sabia, no obstant això, que portaven molt temps darrere de les Caixes d’Estalvis, una espècie de bancs sense propietari, que any rere any els treien quota de mercat, a més de l’orgull local. Imaginar-vos el que ha de fastiguejar ser el primer del món i el segon de Cantàbria.

Ets, per exemple, en un sopar de la F1 i et pregunta ingènuament el comensal del costat:

– Ah sí, Santander, preciosa ciutat, clar allà arraseu no?.

– Bueno…sí..bastante, contesta amb veu tènue el de la corbata colore guinda, incapaç de reconèixer la veritat.

És com si Iniesta perdés un partidillo entre solters i casats a Fuentealbilla, el seu poble, però, a més, tots els anys.

Doncs ja està. En aquesta legislatura els regalem Caixes d’Estalvis. L’única pega era la seva maleïda naturalesa jurídica que impedia als bancs comprar Caixes d’Estalvis. Això havia de canviar, però els partits polítics no haurien pogut justificar tal canvi legal en època de bonança sense un escàndol d’órdago. Ja vindrien temps millors, és a dir, pitjors. I van arribar.

L’any 2008 va arribar la crisi de l’economia real de la mà de la crisi financera ultraliberal, protagonitzada per aquests gurus delinqüents que s’atipaven de repetir els seus slogans favorits -i que ara repeteixen com a lloros els juntalletres dels bankmedia- de “menys estat i més mercat” o “el que no són comptes, són contes” amb el resultat que tots coneixem, l’Estat liberal que tot el confia a la “mà invisible d’Adam Smith”, desatenent les seves funcions de supervisió, va acabar pagant els plats trencats dels banquers ultraliberals amb els impostos dels obrers. El més collonut del cas és que els banquers van seguir després del rescat estatal als seus despatxos amb les seves clàusules multimilionàries, que no poden perdre per allò de la seguretat jurídica dels contractes, això sí, mentre els obrers que havien pagat l’ànec es quedaven en l’atur.

Aquest era el moment adequat per a que els polítics de torn -notis que és l’únic acord al qual han arribat Govern i oposició en 7 anys- poguessin canviar la Llei i justificar amb mentides la traïció que estaven fent a unes entitats centenàries, a la seva clientela, als seus treballadors i a una forma de fer banca sense gestió capitalista, des de la gestió col·lectiva “d’aquells que tenen a la seva cura la comunitat”, que diria l’escolàstic.

Però hi havia un últim obstacle per salvar perquè no semblés un autèntic atracament estatal. Les caixes d’estalvis espanyoles, com a col·lectiu, havien sobreviscut a la crisi econòmica i financera millor que tots els bancs de països liberals, tan sols entelades per un boig que va voler tenir un aeroport privat a Ciudad Real i per un capellà cordovès i malgastador. La solució era posar en marxa la major campanya mediàtica i mentidera que es recorda per aquells que resultaran a la fi beneficiats. Cui prodest? A qui beneficia el delicte? Paradoxalment, als mateixos bancs que van generar la crisi.

Sé que el tema és complex, i tot i que em comprometo a escriure mes endavant un anàlisis profund sobre la qüestió (me’n sobren ganes però no temps), de moment comparteixo aquest petit fragment que penso és força interessant a tenir present per les properes notícies que en breu han d’arribar.

Advertisements
Categories:Economia
  1. 14/01/2011 a les 12:08 pm

    Si i no. A veure, estic parcialment d’acord amb la majoria del text, però no en la visió tan poètica de les caixes d’estalvi, tot i que venint d’una secció sindical puc entendre-ho més.
    Com dius és un tema molt complex i del que podriem estar hores i hores parlant, però tanmateix és arriscat cuplar de tot al liberalisme econòmic. Perquè ara hi ha tanes veus en contra d’un model, que en anys de bonança econòmica a tothom li semblava correcte?
    La manipulació especulativa dels mercats financers és només dolenta ara, quan les borses s’enfonsen,els plans de pensions donen rendiments negatius, i el deute públic dels paisos s’en va a norris? Ningú criticava als bancs d’inversió, hedge founds, i d’altres especuladors quan les borses rebentaven màxims històrics.
    En el fons hi ha molt d’hipòcrita en la classe política actual, i també en la sindical.

    • 14/01/2011 a les 2:06 pm

      Certament no és gaire correcte culpar avui el que ahir ens semblava bé (tot i que haig de dir, que a mi mai m’ho ha semblat de bé). El liberalisme econòmic ha demostrat per sí mateix que no és immune al colapse.
      El tema és molt complex i les opinions sempre estant condicionades, però la idea interessant que penso que remarca el text, és l’evident obsolescència d’un sistema en que el poder polític i els interessos econòmics estan tant estretament vinculats que es fa pràcticament impossible diferenciar-los (si és que realment hi ha diferència).
      Els “experts” auguren que fins al 2015 no hi tornarà a haver tendència a l’alça, així que de moment, l’únic que ens queda, és intentar preveure cap a quin cantó cauen les bofetades a mitjà termini.

  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Enfilant el camí

Visualitzant el present per construir el futur

El Noguer

Visualitzant el present per construir el futur

Visualitzant el present per construir el futur

%d bloggers like this: