Pàgina d'inici > Criptografia, Filosofia, Internet, Política > Wikileaks, accés a la informació i privacitat

Wikileaks, accés a la informació i privacitat

Ja fa temps que volia escriure un post sobre wikileaks. Més que res perquè sóc ben conscient de la seva transcendència, i en part, sostenta un dels arguments polítics que sempre he vingut defensant.

Per als que no coneixen wikileaks (suposo que no deuen ser gaires), wikileaks és una organització sense ànim de lucre que es dedica a publicar a través del seu lloc web aquells documents que alguna persona / govern / corporació / entitat oculta al coneixement públic per algun motiu. Durant els últims mesos (principalment des de l’estiu de 2010) s’en ha fet un gran reso internacional ja que com afirmen, amb els 3 anys de la seva existència ha aconseguit filtrar més documents classificats que tota la indústria periodística de les últimes dècades junta. De fet, penso que aquesta introducció sobrava ja que és impossible que, algú que tingui el més mínim interès per documentar-se periodísticament de forma regular, no conegui aquesta organització.

De fet, a banda de les grans filtracions de documents classificats dels EUA que ha publicat, també existeix tota una història digne d’una novel·la conspiranoica al darrera de wikileaks i el seu fundador Julian Assange, de la qual s’en ha parlat moltíssim a gairebé tots els mitjans. Però no m’agradaria publicar un post més sobre el que diuen els documents classificats del Cablegate o altres filtracions o la història del assetjament sexual del sr. Assange, o el seu fitxer insurance, etc etc… M’agradaria com de costum aprofundir el concepte fundamental de la qüestió.

Com ja havia escrit en altres ocasions, l’accés a la informació és un dels fonaments bàsics que sostenta la clau per aconseguir una societat més justa. Les interaccions humanes i socials son molt complexes, però existeix un denominador comú que determina quin individu està per sobre dels altres (no només en l’espècie humana, sinó en tota la gran xarxa d’interrelació que forma el conjunt de tots els éssers vius del planeta). Saber el que pensa l’altre és l’arma que ens permet escalar evolutivament per sobre seu. És l’eina que et brinda la capacitat per poder exercir un control. I és aquí on radica precisament l’essència de la qüestió. Només existeix un únic motiu que justifica la voluntat d’ocultar informació : impedir que l’altre sàpiga el que penses.

Existeixen moltíssims debats sobre la privacitat i el seu dret. En alguns he pogut llegir que la transparència en les administracions o organitzacions és recomanable i aporta un benefici, però mai he llegit ningú que afirmi tal radicalment com penso jo, que per aconseguir que el nostre sistema tendeixi a l’infinit cap a una forma justa, no es pot ser parcial, cal ser radical, cal garantir la transparència total. Aquest és un concepte que certament ningú m’ha aprovat mai, i entenc perfectament la reacció humana al seu temor. La por de viure en un món on ningú pot tenir cap secret (per absurd que sigui) és intrínseca en la naturalesa del nostre pensament. Però per entendre-ho cal plantejar-se de forma global el concepte i no quedar-se únicament amb una visió superficial.

Si la tecnologia (que de moment no és capaç, però temps al temps), ens brindés l’oportunitat de crear un sistema social on fos totalment impossible ocultar informació, les regles del joc canviarien completament. El dret a la privacitat és producte del temor a que algú utilitzi informació sensible que pot comprometre l’integritat social o emocional d’un individu per extreure’n benefici. Dit d’una altre manera, no ens agrada que la gent sàpiga coses sobre la nostra privacitat, perquè tenim por a que utilitzi aquest coneixement per perjudicar-nos i obtenir a canvi un benefici. Però el que no tenim en compte, és que perquè l’altre persona pugui utilitzar aquesta informació i treure’n benefici, també és necessari que pugui ocultar el fet de que ho està fent per tal de no delatar la usurpació i posar-se en evidència davant una entitat jurídica. És exactament el mateix problema de la carrera armamentística, i dic problema i no analogia, perquè la informació és l’arma, no ens referim a una altre cosa. Si un país té un potencial bèl·licic major que un altre, és fàcil aconseguir que cedeixi a les pressions exercides per temor a represàlies violentes (tal com fa segles que la història de l’home ens ha demostrat), però què passaria si tots els països disposessin de la màxima potència armamentística per igual, serien possibles pressions internacionals fruit de les posicions preferents d’un estat sobre un altre ? Tindria sentit iniciar un conflicte que tots sabem que és impossible de resoldre ? La resposta és evident, la partida sempre acabaria en empat o taules, perquè si tothom té la capacitat de saber-ho tot, és impossible que algú pugui enganyar. És inevitable que s’acabi coneixent la veritat i per tant deixa de tenir sentit. Seria com si tots tinguessim el poder diví de jesucrist i poguessim replicar pans i peixos. S’acabaria la fam al món, deixaria de tenir sentit barallar-se per els recursos alimenticis, deixaria de ser un bé preuat per motiu de discòrdia ja que la seva espoliació resultaria a l’absurd.

Tot i això, també m’agradaria assenyalar que la meva teoria no només es recolza en aquest aspecte (algun dia amb més temps la desenvoluparé sencera aquí). La transparència total no és una garantia sine qua non d’un sistema just, únicament és un dels condicionants que podrien fer sostenibles tal utopia. No seria possible un sistema social just si l’accés a la informació estès totalment garantit, però els seus individus no gaudissin de l’educació emocional necessària per explotar aquesta capacitat, per exemple.

Així doncs, exposat el plantejament sobre el que em baso per afirmar que ocultar informació no és l’orientació a seguir per construir una societat més justa, m’agradaria donar les meves sinceres felicitacions a la organització wikileaks i tots els seus projectes derivats (openleaks, etc…) per intentar encaminar el futur en aquest sentit, i invitar a tot aquell que tingui oportunitat a difondre el projecte en la seva màxima cobertura. És evident que les filtracions de wikileaks i l’hipotètic futur que plantejo s’allunyen molt l’un de l’altre, però el simple fet de demostrar les conseqüències que pot tenir l’alliberament d’informació sensible per part dels qui controlen la societat, pot ser una llavor d’esperança que broti en les idees de molts futurs creadors, i ens acabi portant a aquest fabulós indret cap a on estic convençut que tants de nosaltres somiem arribar.

Per últim, m’agradaria destacar que donada la meva passió per la criptografia i el criptoanàlisis, estic totalment convençut que tornaré a parlar sobre el tema en reiterades vegades. I tampoc podria acabar sense recomanar un boníssim reportatge que vaig tenir privilegi de poder veure l’altre dia de mà de la cassa 30 minuts, Wikirebels, on s’explica (molt per sobre) alguns dels aspectes de l’organització wikileaks, i que a mode informatiu periodístic vaig trobar que és molt interessant.

Anuncis
  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Enfilant el camí

Visualitzant el present per construir el futur

El Noguer

Visualitzant el present per construir el futur

Visualitzant el present per construir el futur

%d bloggers like this: