Arxius

Archive for gener de 2011

HTC Desire HD : Primer contacte

30/01/2011 1 comentari

Finalment, després de la meva àrdua disputa entre quin dels 2 millors terminals android adquirir, m’he decidit per el HTC Desire HD.

Haig de dir que des de que l’he tret de la caixa fins ara, tot el que he provat és excel·lent i n’estic més que content. Val a dir que tot just fa 1 dia que el tinc, per el que no he tingut gaire temps de trastejar-lo. A més, encara no se’m ha activat la portabilitat, així que de moment no he utilitzat el telèfon ni la connexió de dades, però sí que he estat configurant i provant les seves possibilitats connectat via wifi.

El primer que impressiona quant veus aquest terminal és la seva enorme pantalla. Per sorpresa d’un dels meus principals temors, realment no té cap problema ergonòmic, s’adapta perfectament a la mà i, com és evident, la comoditat de treballar amb una pantalla de 4,3″ és inqüestionable.

Pel que respecte a l’interface Sense, és prou intuïtiu perquè aquells que no estan familiaritzats amb la usabilitat dels menús digitals no tinguin gaires problemes, però per el meu gust (sempre sobre-exigent) penso que caldria afegir alguns detalls a configurar. Estic segur que d’alguna manera aconseguiré manipular fins a l’últim element d’aquest terminal, però de moment, havent navegat per tots els menús i aplicacions que incorpora de sèrie haig de dir que – en la meva tònica inconformista – els trobo totalment insuficients. Fet que en molt breu remediaré.

Així doncs, ara sí, em disposo a submergir-me definitivament al món Android, i sé que en els propers dies m’espera una inacabable recerca i anàlisis de nous conceptes, aplicacions, procediments i entorns de programació, però puc ben dir que hi he posat el primer peu amb moltíssima il·lusió i estic disposat a arribar-hi molt lluny. I amb aquestes paraules, em comprometo a compartir aquí un anàlisi detallat del terminal, juntament amb les demés peripècies interessants que vagi descobrint en el transcurs de la meva aventura.

Callar també té preu

Els nazis, primer van venir a buscar els comunistes,

i no vaig parlar, perquè jo no era comunista.

Quan van empresonar els socialdemòcrates,

vaig guardar silenci, perquè jo no era socialdemòcrata.

Quan van venir a buscar els sindicalistes,

no vaig protestar, perquè jo no era sindicalista.

Quan van venir a buscar els jueus,

No vaig dir res, perquè jo no era jueu.

I quan van venir a buscar-me a mi,

Ja no quedava ningú que pogués defensar-me.

Martin Niemöller, actiu militant pacificta que va estar presoner durant set anys en diversos camps de concentració durant la Segona Guerra Mundial.

Categories:Política

Evolució

Para que el mundo progrese, todo aquello que no funciona debe fracasar

@Microsiervos

Categories:Cites

Avui és el pitjor dia de l’any

Curiosa notícia la que he llegit avui – per casualitat – a la Vanguardia.

Segons l’investigador britànic doctor Cliff Arnalls, professor de la Universitat de Cardiff, avui 24 de gener és el pitjor dia de l’any en quant a estat d’ànims respecte. A més, aquest any cal sumar-li el fet de que cau en dilluns i fa molt fred.

És més, l’home ha dissenyat una fòrmula matemàtica per calcular el dia, tot un íte davant del qual únicament puc mostrar la meva perplexitat.

En fi, en part li dono la raó, avui segurament no serà un dia a recordar per la seva gran magnificiència, però sempre podria ser pitjor. Almenys no plou !! :D

Categories:Curiositats

HTC Desire HD vs. Samsung Galaxy S

22/01/2011 2 comentaris

Tinc un gran dilema. HTC Desire HD o Samsung Galaxy S ?

Ja fa unes setmanes que estic immers en un galimaties sense sol·lució intentant discernir quin d’aquests 2 terminals adquirir. Donat el punt d’inflexió que la tecnologia mòbil ha assolit en els darrers temps, penso que per una persona que pretén estar a la vanguarda del contingut 2.0, un terminal amb connexió a la xarxa d’aquestes característiques li és indispensable. I jo, no vull ser menys.

Però parlem amb propietat, perquè aquests artefactes creuen la frontera en la definició d’un telèfon mòbil. Literalment, són PC’s petits amb telèfon integrat.

He estat llegint milers de comparatives entre els 2 terminals, i tot i que objectivament (i en contra de la majoria d’opinions) penso que el HD és millor que el SGS, hi ha alguns matisos que a dia d’avui encara em fan dubtar.

Hardware :

HTC Desire HD Samsung Galaxy S
Processador 1 GHz Qualcomm Snapdragon QSD8250 1 Ghz ARM Cortex A8
RAM 768 MB 512 MB
Dimensions 123 x 68 x 11.8 mm 122.4 x 64.2 x 9.9 mm
Pes 164 g 118 g
Pantalla Super LCD (480 x 800 pixels, 4.3″) Super AMOLED (480 x 800 pixels, 4.0″)
Memòria 1.5 GB (ampliable a 32 GB) 8/16 GB (ampliable a 32GB)
Sistema Android 2.2 Froyo – Sense Android 2.2 Froyo – TouchWiz
Càmera 8 MPX (3264×2448) video 720p 25fps 5 MPX (2592×1944) video 720p 30fps

Si es compara el hardware, el HD guanya. Això és un fet indiscutible. Ho podem veure en aquesta pràctica taula de comparatives (o aquesta més resumida). El 2 porten un processador de 1 GHz que en la meva opinió és més que suficient, tot i que el Snapdragon del HTC he llegit que és més potent. En quant a memòria RAM, el HD també guanya amb 256 MB més que el SGS.

Pel que fa la pantalla – un punt molt important a comparar – el primer que destaca és l’enorme tamany del HD, amb una senyora pantalla de 4,3″, versus a la de 4″ (que tampoc és poc) del SGS. Aquí però, arriba el primer inconvenient del HD, i és que la seva pantalla és Super-LDC, en comptes de AMOLED com la del SGS (o les altres versions del Desire). A mi personalment m’agrada més la pantalla AMOLED, i de fet, aquest podria ser un motiu més que suficient per decidir-me per el SGS, però haig de dir que he tingut els 2 terminals a la mà (un al costat de l’altre) i la diferència tampoc és tant contrastable. En principi diuen que el S-LCD té més definició, però el que a primera vista es pot apreciar és que el AMOLED ofereix una qualitat de color superior. Com que tampoc vull utilitzar el telèfon per veure pel·lícules en alta definició, de moment això ho classificaré com un menor inconvenient. Un altre detall negatiu del HD sobre la pantalla és que s’embruta molt fàcilment… bé, això també ho classificaré com a “no gaire preocupant”.

Pel que fa a la càmera de fotos, és evident que la de 8 MPX del HD està per sobre de la 5 MPX del SGS. Cal destacar aquí també l’error bastant incomprensible de samsung, de no incorporar un flaix a la seva càmera.

Un dels punts negatius importants del HD en hardware, és la bateria. A més de tenir menys mAh, és evident que una pantalla més grossa gasta més, i per tant en quant a autonomia el HD queda per sota del SGS.

Software :

En quant a software, també penso que acaba guanyant el HD.

Els 2 terminals funcionen amb Android 2.2 “Froyo”. Aquesta era una condició indispensable per mi a l’hora d’escollir terminal. He de dir que he comprovat com l’adaptació del sistema Sense del HTC és més amigable que el TouchWiz del Samsung. Un company de feina em comentava que en la versió 2.1 que inicialment incorporava el seu SGS, algunes vegades la interfície es quedava encallada, però quan el va actualitzar al 2.2 la cosa va millorar molt notablement.

No obstant, es poden llegir comparatives que diuen que tot i disposar d’un hardware millor, alguns tests han donat millor resultat al SGS. Haig de pensar que en les darreres actualitzacions de software aquesta diferència quedarà equilibrada tal com la lògica de les especificacions marca.

Altres característiques :

El tamany sí que importa. I dic això perquè un terminal de 123×65 cm no es porta a la butxaca ni es manipula així com així. Tot i això val a dir que tampoc hi ha gaire diferència de tamany entre els 2, ja que tot i tenir una pantalla més gran, el HD té menys marges, i això els fa força similars. En el pes però, si que hi ha diferència. En el següent vídeo es pot apreciar molt bé això que dic (a més de moltes altres comparacions interessants) :

Tarifes :

Un dels principals motius que em feia decidir-me per el SGS, és el preu. Evidentment, el HD és més car que el SGS. Tot i que la majora de companys aficionats a quantificar minuciosament les tarifes que ofereix el mercat espanyol sempre m’han aconsellat que per estalviar val la pena comprar el terminal per lliure i després buscar un operador barat (com ara Yoigo o PepePhone), fent una comparativa amb les ofertes, he comprovat que per l’ús que jo li vull donar, la millor opció és recórrer a les tarifes de Vodafone.

Jo  no consumeixo molt telèfon (més aviat bastant poc), per el que no necessito una tarifa plana amb molts minuts. El que sí que considero indispensable per un mòbil com aquest és una tarifa de dades. D’aquesta manera, l’oferta de Vodafone amb la tarifa @S és la que resulta bastant més econòmica, i tot i que actualment el SGS de 16GB no el tenen disponible, els dos terminals surten per el mateix preu (99 €). Cal que recordi però que aquesta tarifa és amb portabilitat (en el meu cas ja se m’ha acabat la permanència), i tot i que sé que la meva companyia actual – Orange – em trucarà per fer-me una contraoferta, no tinc gaires esperances sobre el que em puguin dir desprès d’haver vist els preus que tenen ells per els mateixos terminals. En quant a Movistar, sé que han tingut una bona oferta per el SGS, però actualment no està disponible, i el HD no l’ofereixen.

Resultat :

Per l’ús que jo vull donar-li, el HTC Desire HD és millor que el Samsung Galaxy S. Els 2 tenen inconvenients que poden utilitzar-se per justificar el resultat d’una comparativa tan per l’un com per l’altre, però penso que el HD és superior. Val a dir però, que els 2 són uns terminals excel·lents, i disposar de qualsevol d’ells és un luxe a presumir davant de qualsevol persona que tingui uns mínims de coneixements sobre aquest món.

Els principals punts negatius del HD penso que són no tenir una pantalla AMOLED i l’autonomia de la bateria.

Els principals punts negatius del SGS penso que són la inferioritat en hardware, no tenir flaix a la càmera, i el TouchWiz.

I el iPhone 4 ?

Sé que molts fanboys d’apple pensaran que és inútil barallar-se entre 2 terminals com aquest, disposant de bones ofertes per un iPhone 4. Bé, haig de dir que em trec el barret davant del iPhone 4 (i sobretot la seva pantalla), però una de les característiques incondicionals que busco en un smartphone és que disposi del sistema Android. Diga’m fanàtic del software lliure, però els interminables disgustos que he patit durant tants anys amb les dependències a productes de grans corporacions m’han fet entendre que l’ús d’aquesta filosofia a la llarga sempre és molt més propensa per l’usuari.

I per el Nokia N8, podria dir gairebé el mateix (a no ser que fos un fanàtic de la fotografia).

I perquè no esperar al Samsung Galaxy S 2 ?

Tal com diuen els rumors, el 13 de febrer presentaran el Samsung Galaxy S 2 al Mobile World Congress Barcelona (és potser per això que actualment el SGS és tant econòmic). Haig de dir que si les característiques que he llegit són certes (Processador de 1 o 2GHz, 1GB de RAM, càmera 8MPX, pantalla AMOLED de 4,3″ i Android 2.3 Gingerbread), per descomptat es convertirà indubtablement en el millor terminal android del mercat per excel·lència. Val a dir que també corren rumors de noves joies HTC en aquesta presentació. Caldrà esperar però, ja que tot això són rumors, i  a més també caldrà veure el preu.

Conclusió :

La decisió no és gens fàcil. De fet, per a gustos no hi ha res escrit, i més si es fan especulacions sobre si val la pena esperar a les noves aparicions o no. Jo en el meu cas, desprès de llegir milers de comparatives, i a causa de la meva impaciència i tossudesa, he decidit adquirir el HTC Desire HD que ofereix Vodafone. Si un cas, d’aquí un temps ja notificaré si realment estic content amb aquesta decisió.

Per finalitzar us deixo uns quants enllaços interessants que he trobat en la meva odisseica recerca :

http://es.engadget.com/2010/12/10/samsung-galaxy-s-vs-htc-desire-hd-comparativa-multimedia/

http://www.xataka.com/analisis/htc-desire-hd-analisis-iii

http://www.xataka.com/analisis/samsung-galaxy-s-analisis-iii-camara-multimedia-y-conclusiones

http://www.elandroidelibre.com/2010/11/videoreview-del-htc-desire-hd.html

http://www.androidmeup.com/articles/htc-desire-hd-vs-samsung-galaxy-s-great-showdown

http://www.3g.co.uk/PR/Oct2010/htc-desire-hd-close-up.html

Felicitats Wikipedia : 10 anys i que en siguin molts més !

És impossible no fer ressó d’aquest event. Ahir 16 de gener la wikipedia va complir el seu 10é aniversari !

Mirar 10 anys enrrera i pensar com ha canviat la tecnologia que ens acompanya en el dia a dia de les nostres vides no és un exercici fàcil. Estic del tot convençut que la wikipedia és un dels events més importants de la nostra època, i això no és tant sols una opinió personal, sinó un fet recolzat per les innumerables dades que demostren l’increible expansió d’aquest projecte.

El 16 de gener de 2001, es va publicar el primer article de la wikipedia : http://en.wikipedia.org/wiki/Wikipedia:UuU. Es tractava d’una llista de 3 noms de paisos que comencen amb “U” (suposem que alguna prova), i de ben segur que els seus creadors no imaginaven la magnitud del que iniciaven en aquells moments. Actualment la wikipedia conté 3.531.823 articles en la seva versió anglesa, 1.176.911 en l’alemanya, i més de 700.000 en la castellana. Xifres que tenint en compte el tipus de projecte son veritablement astronòmiques. Però el més important és que tot i no tenir una garantia de veracitat, s’ha convertit en una referència obligada a l’hora d’informar-se sobre qualsevol concepte en les cerques per la xarxa.

Personalment crec que és un dels projectes més importants que la xarxa ens ha donat oportunitat de crear (per sobre d’altres com la biblioteca digital mundial). És cert que qualsevol persona pot modificar el contingut de la wikipedia, però això mai ha de ser una frontera, tot el contrari, jo ho entenc més com una capacitat de flexibilitat davant de possibles errors (inclús el més il·lustrat dels grans intel·lectuals comet errors), i més tenint en compte que els articles mai es perden, es guarda tota la història i es possible comparar les modificacions de forma molt senzilla.

Remarco la importància del projecte perquè penso que l’origen de la resolució de conflictes passa sempre per acordar una definició comuna, objectiu principal precisament de la wikipedia. Tots els problemes es poden reduir al mateix denominador comú : la definició de conceptes. Qualsevol discussió, si s’analitza amb profunditat, amaga en el seu orígen una interpretació distinta d’un mateix concepte. Aquest és el principal motiu de la ineficiència en el desenvolupament del progrés humà en tots els seus àmbits : la puta mania de ser incapaços de posar-nos d’acord. I en això la wikipedia ens ha ajudat i moltíssim.

Es per això, que invito a tothom a fer ús d’aquesta magnífica eina, i des del meu petit i humil racó de la xarxa envio una sincera felicitació a totes les persones que han fet possible que aquest projecte s’hagi convertit en el que és avui dia (tot i alguns peròs).

Alguns articles relacionats interessants :

http://www.microsiervos.com/archivo/internet/wikipedia-debates-digitales.html

http://www.amaliorey.com/2009/06/11/wikipedia-y-mosqueo-20-post-83/

http://www.elpais.com/articulo/internet/Wikipedia/tiene/vez/poder/manos/gente/elpeputec/20071107elpepunet_1/Tes

http://www.muycomputerpro.com/decimo-aniversario-para-wikipedia/

Categories:Ciència, Educació, Internet

El sistema financer Espanyol – Cui prodest scelus, is fecit

13/01/2011 2 comentaris

Com tots sabem, en major o menor profunditat, el sistema financer Espanyol travessa un període d’importants transformacions que determinrà la seva disposició en els propers anys. Donat que tinc un vincle professional immediat amb aquest sector, m’és impossible no parlar sobre aquests fets que en definitiva ens afecten – i no – poc a tots.

Després d’escoltar molts rumors durant els últims mesos sobre les possibles futures maniobres del sistema financer Espanyol, i donades les noticies que he llegit avui al respecte sobre el real decret que el govern vol aprovar aquest gener sobre les fusions de bancs i caixes, m’agradaria compartir aquí al blog un text que vaig llegir fa un temps des de la secció sindical de la meva feina, on explica de forma molt entenedora que és el que esta passant en el sector.

Cui prodest scelus, is fecit – “Aquell qui afavoreix el crim és qui l’ha comès”
Els mitjans de comunicació propietat dels bancs -cap Caixa d’Estalvis no té un mitjà rellevant de comunicació- han jugat un paper determinant en la reconversió de la indústria financera. La seva insistència pesada ha aconseguit que la gent corrent parli a l’autobús, als bars amb certa facilitat de stress test, solvència, liquiditat, Tier1 o core capital per arribar a una conclusió inevitable: les caixes d’estalvis primer han d’ajuntar-se -és igual el procediment-, i després ser comprades per bancs, que torni a fluir el manà del crèdit per a pimes i amb això posem fi a la crisi. Pobres il·lusos.

Aquest és l’escenari que els bankmedia han anat construint en aquests dos últims anys a base de posar en marxa a tots els seus juntalletres, sovint analfabets tècnics -un dels més llestos, Iñigo de Barrón de El País crida a la LORCA Llei Orgànica pel de la “O”, com seran els altres- que es limiten a repetir uns el que diuen d’altres, construint una realitat malintencionada, conjunturalment convenient per als interessos de qui els paguen -malament, a més-

Ja se sap que els polítics acaben fent realitat en el BOE el que és realitat al carrer per allò de l’electoralisme. I aquesta vegada no ha estat una excepció. També se sap que cada vegada que un partit polític governa en aquest país acaba “ajudant” a algun banquer afí -els amos dels bankmedia, precisament- a pujar en l’escalafó de banquers. Apel·lem a la memòria històrica dels més vells i a la curiositat dels més joves per dir-vos que a mitjan els anys 80 del passat segle nostres els dos banquers més prominents de l’actualitat, Botín i efegé, n’ocupaven un el sisè posat en aquest escalafó i l’altre estava casant ordres de compra-venda en la seva agència de valors.

Resulta evident que amb el seu esforç i dedicació no haurien accedit en tan breu espai de temps als primers llocs del món. Els primers bancs del país en l’època eren Central, Hispà, Banesto, Bilbao, Biscaia i Santander. Felipe li va vendre a bon preu el Banesto a Botín després d’haver-lo intervingut i sanejat amb fons públics i Aznar “va facilitar” extraordinàriament les coses perquè el BBV afegís la “A” al seu logotip -en realitat tota la banca pública espanyola-, moment que va coincidir, casualment, amb la cessació de les hostilitats contra el President del Govern d’un potent Grup mediàtic dependent del BBV -bankmedia, per tant-, el Grup Correu, avui Vocento. Aquell situava com a copresident del banc fusionat Francisco González -efegé en l’ambient financer-, fins i tot poc abans un total desconegut. Efegé, després d’un sorprenent descobriment d’uns comptes secrets per l’aparell de l’Estat, accediria a la Presidència del banc poc després. Aquests són els banquers que caminen ara presumint del bé que gestionen “sense ajuts públics”. Cal fotre’s!

Aquesta nova etapa presidencial no anava a ser una excepció en l’encara curta història democràtica del nostre país. El que passa és que ja gairebé no queden bancs. Entre els que van fer fallida, els expropiats, els fusionats i els regalats, el Govern s’havia quedat sense ofrenes per calmar les ires dels déus que s’asseuen a les peanyes del real power. Se sabia, no obstant això, que portaven molt temps darrere de les Caixes d’Estalvis, una espècie de bancs sense propietari, que any rere any els treien quota de mercat, a més de l’orgull local. Imaginar-vos el que ha de fastiguejar ser el primer del món i el segon de Cantàbria.

Ets, per exemple, en un sopar de la F1 i et pregunta ingènuament el comensal del costat:

– Ah sí, Santander, preciosa ciutat, clar allà arraseu no?.

– Bueno…sí..bastante, contesta amb veu tènue el de la corbata colore guinda, incapaç de reconèixer la veritat.

És com si Iniesta perdés un partidillo entre solters i casats a Fuentealbilla, el seu poble, però, a més, tots els anys.

Doncs ja està. En aquesta legislatura els regalem Caixes d’Estalvis. L’única pega era la seva maleïda naturalesa jurídica que impedia als bancs comprar Caixes d’Estalvis. Això havia de canviar, però els partits polítics no haurien pogut justificar tal canvi legal en època de bonança sense un escàndol d’órdago. Ja vindrien temps millors, és a dir, pitjors. I van arribar.

L’any 2008 va arribar la crisi de l’economia real de la mà de la crisi financera ultraliberal, protagonitzada per aquests gurus delinqüents que s’atipaven de repetir els seus slogans favorits -i que ara repeteixen com a lloros els juntalletres dels bankmedia- de “menys estat i més mercat” o “el que no són comptes, són contes” amb el resultat que tots coneixem, l’Estat liberal que tot el confia a la “mà invisible d’Adam Smith”, desatenent les seves funcions de supervisió, va acabar pagant els plats trencats dels banquers ultraliberals amb els impostos dels obrers. El més collonut del cas és que els banquers van seguir després del rescat estatal als seus despatxos amb les seves clàusules multimilionàries, que no poden perdre per allò de la seguretat jurídica dels contractes, això sí, mentre els obrers que havien pagat l’ànec es quedaven en l’atur.

Aquest era el moment adequat per a que els polítics de torn -notis que és l’únic acord al qual han arribat Govern i oposició en 7 anys- poguessin canviar la Llei i justificar amb mentides la traïció que estaven fent a unes entitats centenàries, a la seva clientela, als seus treballadors i a una forma de fer banca sense gestió capitalista, des de la gestió col·lectiva “d’aquells que tenen a la seva cura la comunitat”, que diria l’escolàstic.

Però hi havia un últim obstacle per salvar perquè no semblés un autèntic atracament estatal. Les caixes d’estalvis espanyoles, com a col·lectiu, havien sobreviscut a la crisi econòmica i financera millor que tots els bancs de països liberals, tan sols entelades per un boig que va voler tenir un aeroport privat a Ciudad Real i per un capellà cordovès i malgastador. La solució era posar en marxa la major campanya mediàtica i mentidera que es recorda per aquells que resultaran a la fi beneficiats. Cui prodest? A qui beneficia el delicte? Paradoxalment, als mateixos bancs que van generar la crisi.

Sé que el tema és complex, i tot i que em comprometo a escriure mes endavant un anàlisis profund sobre la qüestió (me’n sobren ganes però no temps), de moment comparteixo aquest petit fragment que penso és força interessant a tenir present per les properes notícies que en breu han d’arribar.

Categories:Economia
Enfilant el camí

Visualitzant el present per construir el futur

El Noguer

Visualitzant el present per construir el futur

Visualitzant el present per construir el futur