Pàgina d'inici > Educació > El súper bolígraf

El súper bolígraf

L’altre dia llegia sobre els bolígrafs intel·ligents que s’estan regalant aquest nadal. Ja fa un temps que vaig sentir-ne parlar, però la veritat és que la idea no em va semblar gens interessant i per tant no li vaig donar importància. No obstant, la meva enhorabona a la gent de Livescript per les filigranes que han aconseguit embedir en un simple bolígraf.

Com ja he dit, tot i que molta gent creu que la seva utilitat és rellevant, jo penso que no. És cert que qualsevol gadget que ens simplifiqui les tasques diàries és un avanç, però el que m’agradaria plantejar a mi en aquesta qüestió és com s’ha arribat a crear aquesta necessitat. En la meva humil opinió, sense dubte és un símptoma més de la decadència en l’educació moderna occidental.

La forma de transmetre el coneixement ha canviat, això és indubtable. Però realment ha millorat ? Hem après a crear persones més intel·ligents ? Qüestionaré l’assumpte centrant-me en la nostre universitat, ja que la principal responsabilitat ha recaigut sempre sobre aquesta institució. Tampoc em referiré a dades contrastables (invito als lectors a buscar-les pel seu compte, i discrepar en cas de que m’equivoqui), sinó a les experiències pròpies de la meva persona i totes les que he tingut coneixement en el seu pas per la universitat.

Avui la majoria d’universitaris acudeixen a la universitat per obtenir únicament una document acreditatiu que els permeti enquadernar un bon currículum. No és gaire difícil aconseguir escoltar de boca de molts aquesta humil confessió (entre la que orgullosament no m’hi incloc). Amb aquesta simple afirmació queda exposat clarament quin és l’objectiu del món universitari actual. Per transmetre coneixement no només cal que un mestre vulgui ensenyar, sinó també que un alumne vulgui aprendre, i trobar aquesta simbiosis en l’actualitat universitària és més que difícil. Els alumnes no acudeixen a les classes per absorbir els coneixements dels mestres, sinó simplement a intercanviar dades, i a més d’una manera que amb la tecnologia d’avui en dia queda clarament desfasada a l’absurd, l’anomenat acte de “prendre apunts”, que en el 90% dels casos consisteix en copiar explícitament el que dicta un mestre o simplement fotocopiar els apunts d’un altre alumne (que també resulten ser el que ha dit explícitament un mestre durant una classe). Això senyors, NO és transmetre coneixement. Encara que els alumnes posteriorment llegeixin i memoritzin aquesta informació, l’ús d’una interacció verbal mestre/alumne està pensada per poder plantejar obertament debats orientats al tema de docència amb exemples, preguntes i aclariments. Aquest és el fracàs de la nostre universitat. No cal finançar una institució que es dedica únicament a comprovar (de forma totalment imprecisa) si els seus clients han memoritzat correctament els blocs d’informació que se’ls ha proporcionat mitjançant proves escrites. Tot i que evidentment hi ha excepcions, la universitat ha degenerat en això.
I la prova més evident, és l’artilugi de que parlava inicialment. Un bolígraf que facilita a l’alumne el procés de copiar la informació que dona el professor. Molt útil sí, però no per aprendre. Segurament remetre’s al llibre sobre el qual el professor ha preparat la classe pot ser milers de vegades més útil que el bolígraf si el que es pretén és absorbir el coneixement de la matèria, però com és evident, aquest no és l’objectiu.
Així doncs, la pròxima vegada que llegiu sobre les estadístiques de formació de la nostra època, replantejau-vos si realment tota aquesta gent qualificada amb diplomatures, MBA’s, enginyeries, graus superiors, etc… són realment posseïdors del poder del coneixement que acrediten tenir.

Com a conclusió, dir que jo no sé si realment està ben encaminat el sistema actual, però si l’objectiu de les institucions educatives ha de ser únicament el de transmetre i validar dades, és evident que la tecnologia ofereix possibilitats molt més eficients (en tots els aspectes) que les actuals.

Per últim, us deixo un vídeo molt bonic on es pot veure clarament les virgueries que permeten els smartpens. Tot un luxe, felicitats Livescript !!

Advertisements
Categories:Educació
  1. Joan Galobart
    30/12/2010 a les 11:07 pm

    Durant el segle 19, tothom sabia l’hora que era tan sols mirant el sol. Varen apareixer els rellotges de pulsera i, aquesta capacitat animal innata, per manca d’exercici l’hem perdut, si mes no l’em deixat en stand-by. Soc un ferm defensor de la ciencia i de la ciencia aplicada (tecnologia), pero i han coses que no an canviat desde l’home de cromagnon, seguim sent una especie mes de mamifers. Com a tals em d’exercitar la curiositat, el dubte si vols, i tambe totes les demes caracteristiques i aptituts em les que neixem. Em nascut en captivitat. I com pasa en la majoria d’ocells nascuts en captivitat, encara q obris la porta de la gabia no volen sortir, tenen por, alla (a la gabia), sempre tenen menjar, an perdut la capacitat de buscarse la vida, TENEN POR. El “puto gran hermano de l’orwell”, ja s’en en cuida de que tinguem de tot dins la gabia, val, val, que ens ha sembli que tenim de tot. Fa uns 30 anys, a la mili, vaig lleguir el llibre “el tercer ojo”. Al protagonista al porten al temple ja que era la enesima reencarnacio de buda, i tenia de rebre l’educacio necesaria per a ser lama. El van tenir a la porta del temple, sensa menjar, sensa beure, amb un fred de collons (tibet) durant 3 o 4 dies, no recordo. Els mestres volien saber si ell, el protagonista, tenia realment ganes d’aprendre. Si l’alumne no mostra curiositat i ganes, per que el mestre ha de perdre el temps? poden-se dedicar a ampliar els seus propis coneixements. Stic d’acord amb el teu raonament sobre el tema universitari. Ojo, ojo, ojo, que dios me libre de los que me hacen la vida mas facil, joder como me la complican por dios.
    L’objectiu no es que l’alumne aprengui, stic d’acord i m’entristeix, es tenir mes ocells a la gabia, i que no facin gaire nosa. Ep, el mestre tambe necesita les preguntes, reflexions, dels alumnes. Formen un tandem, que suma, que obre camins, que fa anar mes enlla, molt mes enlla que no pas estar rodeijat de “monosabios”, per aixo no cal alumnes, tant sols soports amb informacio sensa cervell. Aqui es on la tecnologia realment te valor, protesis per els que no poden caminar, un rellotge que dispari un cor amb arritmia (no cal el relltge per saber quina hora es), per poder portar mogollon de informacio amb un llapis de memoria a la butxaca, etc, etc. Una bona xarxa transports publics q arrivin a tot arreu, no cal que ttinguem cotxes, tenim dos peus, i a mes no ens caldria anar al gimnas. Poder, per internet es clar, fer una operacio de cor obert, o de l’ull, estan el malal a indonesia i el metge a tegucigalpa. Ara a l’hora de menjar, seure tranquil, menjar sa, res de fast foot, menjar com deu mana. Intentar abastir-nos de forma local per a no contaminar em els transports. etc, etc. Ai, ai, ai, ja em surt la vena anti-sistema, r-evolucio. El mon esta malalt, te un virus molt destructiu. L’especie humana.

  2. 03/01/2011 a les 3:52 pm

    Joan, com bé saps comparteixo bona part de les teves opinions respecte la ignorància generalitzada de la societat moderna. El tema de l’educació, com sempre he dit, és molt delicat i normalment m’enfado molt quant algú m’intenta qüestionar que les coses s’estan fent bé. Crec que el coneixement és l’únic camí que segueix la direcció cap a una societat més justa, i els mestres son qui té la major responsabilitat en aquesta empresa. Així doncs, saber que el món educatiu s’ha convertit en una corporació espoliativa que classifica aquells que tenen diners per comprar un bon títol d’aquells que no, per justificar la seva posició dins del mercat laboral, fa que em caigui la cara de vergonya de pertanyer a aquesta societat. Crec que existeix gent molt capacitada per convertir-se en grans pensadors, però si el missatge social que els donem és el de que pensar no és bo (com ve expliques amb l’analogia de l’ocell a la gàbia) pocs d’ells seguiran el camí que amb tanta dificultat els nostres genis del passat han obert per portar-nos on som. Tota una llàstima.

    Per últim, a casa els meus pares de petit, sempre havia vist el llibre de Lobsang Rampa al prestatge (juntament amb tants altres) però mai l’havia arribat a llegir. Penso doncs, que ara que m’ho has recordat l’afagiré a la meva llista de llibres pendents de llegir. Gràcies Joan.

  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Enfilant el camí

Visualitzant el present per construir el futur

El Noguer

Visualitzant el present per construir el futur

Visualitzant el present per construir el futur

%d bloggers like this: