Pàgina d'inici > Internet, Política > Sobre la llei Sinde

Sobre la llei Sinde

Com és impossible no fer-ho, avui m’agradaria parlar de la gran notícia present en totes les portades dels medis del país. La llei Sinde no s’ha aprobat al congrés !!

 

Tot i això jo no vull ser optimista, ja que com llegeixo de mans del experts en política és més que provable que en el seu pas per el senat el 18 de gener, el PSOE aconsegueixi pactar amb algun grup per tornar a incloure-la.

No és fàcil parlar sobre els processos legislatius espanyols, i com que jo tampoc en sóc un expert he estat buscant informació per aclarir una mica tota l’historia referent a la llei.

Tot va començar fa poc més d’un any, quant el senyor Zapatero anunciava la LES (llei d’economia sostenible), una llei orgànica que aconseguiria treure a Espanya de la crisi mitjançant un paquet de mesures que.. bla bla bla.. (suposo que no cal transcriure aquí tota la demagògia amb que la van justificar).

Aquesta va ser la gran oportunitat que va aprofitar la ministra Sinde per aconseguir proposar una llei anti-descàrregues a Internet, incorporant-la a la LES en forma de disposició addicional segona. I dic aquí “gran oportunitat” perquè una llei que inhabilita el poder judicial en alguna cosa tant transcendental com la llibertat d’expressió a la xarxa no s’aprova així sense més. Com ja suposàvem i posteriorment Wikileaks ha confirmat en el Cablegate, evidentment aquesta llei va ser el resultat de la pressió exercida pel govern dels Estats Units. Molts qualifiquen de totalment lícita aquesta pressió, tenint en compte que l’industria del entreteniment suposa més d’un 5% del PIB del “gringo”. Però el que indiscutiblement manifesten aquests aconteixaments és l’evidencia autoritària que el primer país del món exerceix sobre els seus suposats “aliats”. Se m’acut pensar, donada la condició d’exercici de poder que ens representen, potser en les pròximes eleccions yankis també hauria d’entrar Espanya en el cens electoral ?

El cas és que el PSOE va fabricar una llei que pretén censurar continguts de la xarxa sense ordre judicial, cosa que per alguns pot semblar una aberració del sistema (tornem a unificar el poder legislatiu amb el judicial, com a l’edat mitjana), però a mi no em sorprèn gens, ja que com històricament han demostrat, els governants sempre han estat al servei dels interessos de les grans corporacions (gràcies a les quals son finançats), i vestir l’exercici d’una falsa democràcia amb innocents maquillatges pot enganyar a alguns, però al final sempre podem comprovar com és el mateix sistema qui s’acaba delatant amb aquest tipus de contradiccions.

Però tornant al tema, el següent punt a tenir en compte sobre el desastre amb que s’ha promogut aquesta llei, ha estat la forma en que s’ha volgut tramitar. No soc coneixedor del complex funcionament de les vies de tramitació de les lleis en l’organisme legislatiu espanyol, però per el que he pogut esbrinar, el PSOE va voler aprovar la llei per la via ràpida, a través d’un procediment anomenat “competència legislativa plena” que permet portar el projecte de llei directament de la comissió (en aquest cas Hisenda i Cultura) cap al Senat, sense passar per el ple del congrés, saltant-se així tots els debats i esmenes. Semblava que ho havia d’aconseguir, però finalment ahir el congrés no ho va permetre (per realitzar el tràmit, cal comptar amb l’aprovació de més d’un 51%), de manera que ara la LES arribarà al senat, però sense la disposició addicional segona que amagava al polèmica llei Sinde.

Aquesta és la història. Ara la reflexió.

En la meva opinió, el problema té un transfons molt complex. En part, el que sembla que es discuteix és la legitimitat d’una gran industria a influenciar l’executiu espanyol per tal d’articular un braç polític que li permeti perpetuar un model de negoci que fins ara li ha permès obtenir uns beneficis astronòmics per mitjà del monopoli de l’ús de les tecnologies en el seu favor. És ridícul que la ministra de cultura, el propi president Zapatero o qualsevol expert pugui pensar i manifestar obertament que existeix alguna forma/eina/cosa que pugui destruir la cultura. La cultura és un íte intrínsec en la naturalesa humana, és impossible aniquilar-la. És més, ha estat precisament sempre la copia de continguts el motor amb que s’ha desenvolupat el patrimoni cultural. Excusar-se amb aquests arguments és un insult a intel·ligència de qui els escolta parlar. Ara bé, el problema crec que té un origen encara més profund. En la meva humil opinió penso que el veritable debat que la tecnologia del nostre temps està posant sobre la taula és el concepte de “propietat intel·lectual”.

M’agradaria reflexionar severament sobre aquest concepte. Encara no n’he escoltat/llegit una definició coherent. Puc entendre que a un objecte material se li pugui assignar un propietari a qui per processos autoritaris se li garanteixi el dret al seu ús (tot i que els comunistes segurament discreparant en aquesta opinió), però m’és totalment inconcebible pensar que “les idees pertanyen a algú”. On està la frontera que determina quin concepte abstracte és propietat d’algú ? El número 6 és propietat d’algú ? i per tant cada cop que l’utilitzem ho haurem de fer amb la seva autorització ? El plantejament rebasa l’absurd en la seva pròpia definició. I aquest no és un tema menor, doncs no només afecta als monstruosos beneficis de l’industria del entreteniment, sinó que cala profundament en tots els aspectes relacionats amb el tema de les patents (medicaments, transgènics, tractaments, avanços científics, …). Com he dit, el tema és complex.

En fi, no m’agradaria convertir el post en un debat de filosofia (espero tenir temps més endavant per extendre aquest tema). Només pretenia arribar al fons de la qüestió. Ara queda esperar a veure que acaba sortint d’aquesta LES, seguir les innumerables crítiques que constantment apareixen en relació, i fer les pertinents previsions de com tot això acabarà afectant a la nostre societat.

Com a última reflexió, de totes les barbaritats que he llegit al respecte, m’agradaria quedar-me amb la guanyadora en boca de la mateixa ministra de Cultura, Ángeles González Sinde :

la ministra ha criticado que sean “los trabajadores de la cultura quienes deban pagar la factura de las nuevas tecnologías”

… sense comentaris.

Advertisements
Categories:Internet, Política
  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. 26/01/2012 a les 12:06 am

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Enfilant el camí

Visualitzant el present per construir el futur

El Noguer

Visualitzant el present per construir el futur

Visualitzant el present per construir el futur

%d bloggers like this: