Anàlisi per mantenir la història completa en una DB relacional
Si hi ha alguna cosa que els informàtics odiem, i que per extensió la resta de la humanitat també acabarà odiant, és perdre informació.
Informació! oh divina informació, aquest bé tant preuat, però de tant difícil mesurable valor. Or del nostre temps, i alhora arma indispensable per sobreviure a la nostra societat moderna.
Sóc informàtic, i fa més de 17 anys que em dedico a programar màquines de tot tipus, no només per necessitat, sinó per pura vocació, doncs ha estat i segueix essent la principal motivació de la meva vida. Així doncs, he dedicat moltíssimes hores a analitzar i resoldre problemes, i poc o molt he anat forjant una manera pròpia de treballar, caracteritzada per aquests petits costums que es van perfilant mica en mica a través de l’experiència.
Un d’ells, i que voldria compartir obertament aquí, és el meu esquema de model de dades per mantenir tota la informació d’una base de dades, sense necessitat d’eliminar cap contingut. Amb aquest model, al no perdre mai cap informació, és possible retrocedir a qualsevol instant passat, evitant aquests nefastos ensurts, que tant malauradament succeeixen de forma habitual.
En primer lloc, perquè la volumetria no afecti a la optimització dels accessos, el model contempla la segmentació històrica de la part operativa. És a dir, resol l’etern debat entre “delete o indicador removed y/n”, redundant en els 2 recursos.
El model duplica cada taula a conservar en 2 sub-taules, una de treball i una altre d’història :
- Working : taula d’accés principal, optimitzada per contenir les dades necessàries i imprescindibles, on es pot modificar i eliminar el contingut de forma regular. La definició d’aquesta taula està determinada per els requisits de la sol·lució, agrupats en una llista de camps lliures (LC), que depèn de cada esquema, més un camp de control (control_id), vinculat a una seqüència identificativa única (id_seq_content).
create table Working (
control_id number not null,
[LC]); - History : taula on s’acumula tota la història de Working. Només s’insereix contingut, i en cap cas es modifica o s’elimina, essent un recurs expansiu que mai decreix. La seva definició inclou la llista de camps lliures de la taula Working (LC), l’identificador únic (control_id), i 3 camps addicionals més per seqüenciar l’ordre del contingut (control_seq_mod, control_data_ini, control_data_fi).
create table History (
control_seq_mod number not null,
control_data_ini date not null,
control_data_fi date null,
control_id number not null,
[LC]);
La idea és que la taula History incorpori una fotografia per cada modificació de la taula Working.
Per poder vincular el contingut entre aquestes dues taules, s’utilitza el control_id, que relaciona cada registre de Working amb totes les seves modificacions a History.
Per poder seqüenciar totes les modificacions d’un mateix registre a History, s’utilitza control_seq_mod.
Per donar valor a aquests dos identificadors, (control_id i control_seq_mod), es defineixen dues sequences autoincrementals :
- id_seq_content : sequence per donar un valor únic a cada registre al inserir a Working (control_id).
- mod_sequence : sequence per definir l’ordre de cada estat en la història operativa de Working a History.
Per implementar la operatòria necessària de forma automàtica, es poden definir 3 triggers que el gestor de base de dades dispara segons la sentència llançada sobre Working :
on insert :
Insert into History values (
control_seq_mod = mod_sequence.nextvalue(),
control_data_ini = sysdate,
control_data_fi = null,
control_id = Working.control_id,
LC = Working.LC);on delete :
Update History
set control_data_fi = sysdate
where control_id = Working.control_id
and control_data_fi is null;on update :
Update History
set control_data_fi = sysdate
where control_id = Working.control_id
and control_data_fi is null;Insert into History values (
control_seq_mod = mod_sequence.nextvalue(),
control_data_ini = sysdate,
control_data_fi = null,
control_id = Working.control_id,
LC = Working.LC.new_values);
A banda d’això, cal tenir en compte que a l’hora d’inserir a Working sempre cal informar control_id a partir de la seqüence id_seq_content.nextval().
Amb això s’obté un sistema que permet tenir una taula dinàmica (Working), ràpida d’accedir amb només el contingut actual, i una altre (History) on s’acumula tota la càrrega de modificacions realitzades. Notar que a l’hora de consultar Working (accés més comú), no cal accedir a la història, i per tant els temps de resposta no s’han de veure compromessos.
Exemple :
Un exemple clàssic, alhora de mantenir una taula de clients :
create table Clients (
numero_client number not null,
nom varchar2(300) not null,
NIF char(14) not null,
data_naixement date null);
Segons el model, per poder conservar sempre tota la història de clients, caldria definir 2 taules :
create table W_Clients (
control_id number not null,
numero_client number not null,
nom varchar2(300) not null,
NIF char(14) not null,
data_naixement date null);create table H_Clients (
control_seq_mod number not null,
control_data_ini date not null,
control_data_fi date null,
control_id number not null,
numero_client number not null,
nom varchar2(300) not null,
NIF char(14) not null,
data_naixement date null);
La taula W_Clients només conté els clients actuals. Si s’en elimina algun, deixa d’existir. Per tant, només es pot consultar la història de tots els clients a través de H_Clients.
Si donem d’alta 3 clients :
insert into W_Clients values (id_seq_content.nextval(), 1, ‘Pepito‘, ‘45493378E‘, to_date(‘05/09/1974‘, ‘dd/mm/yyyy’));
insert into W_Clients values (id_seq_content.nextval(), 2, ‘Don Juan‘, ‘46871688T‘, to_date(‘30/03/1957‘, ‘dd/mm/yyyy’));
insert into W_Clients values (id_seq_content.nextval(), 3, ‘Lebowsky‘, ‘B87903423‘, to_date(‘19/02/1969‘, ‘dd/mm/yyyy’));
les taules quedarien de la següent manera :
| W_Clients | ||||
| control_id | num.cli. | nom | NIF | data_naixement |
| 1 | 1 | Pepito | 45493378E | 05/09/1974 |
| 2 | 2 | Don Juan | 43559873F | 30/03/1957 |
| 3 | 3 | Lebowsky | B87903423 | 19/02/1969 |
| H_Clients | |||||||
| c.s.m. | c.d.i. | c.d.f. | c.i. | num.cli. | nom | NIF | data_naixement |
| 1 | *** | 1 | 1 | Pepito | 45493378E | 05/09/1974 | |
| 2 | *** | 2 | 2 | Don Juan | 46871688T | 30/03/1957 | |
| 2 | *** | 4 | 4 | Lebowsky | B87903423 | 19/02/1969 | |
Si ara, per exemple, es modifica el NIF del client 2 :
update W_Clients set NIF = ‘43559873F‘ where numero_client = 2;
a la taula W_Clients es modifica el valor, però a la H_Clients es genera un nou registre, conservant el valor anterior :
| W_Clients | ||||
| control_id | num.cli. | nom | NIF | data_naixement |
| 1 | 1 | Pepito | 45493378E | 05/09/1974 |
| 2 | 2 | Don Juan | 43559873F | 30/03/1957 |
| 3 | 3 | Lebowsky | B87903423 | 19/02/1969 |
| H_Clients | |||||||
| c.s.m. | c.d.i. | c.d.f. | c.i. | num.cli. | nom | NIF | data_naixement |
| 1 | *** | 1 | 1 | Pepito | 45493378E | 05/09/1974 | |
| 2 | *** | *** | 2 | 2 | Don Juan | 46871688T | 30/03/1957 |
| 3 | *** | 3 | 3 | Lebowsky | B87903423 | 19/02/1969 | |
| 4 | *** | 2 | 2 | Don Juan | 43559873F | 30/03/1957 | |
O si s’elimina el client 1 :
delete from W_Clients where numero_client = 1;
A la taula W_Clients desapareix el registre, però a H_Clients es conserva :
| W_Clients | ||||
| control_id | num.cli. | nom | NIF | data_naixement |
| 2 | 2 | Don Juan | 43559873F | 30/03/1957 |
| 3 | 3 | Lebowsky | B87903423 | 19/02/1969 |
| H_Clients | |||||||
| c.s.m. | c.d.i. | c.d.f. | c.i. | num.cli. | nom | NIF | data_naixement |
| 1 | *** | *** | 1 | 1 | Pepito | 45493378E | 05/09/1974 |
| 2 | *** | *** | 2 | 2 | Don Juan | 46871688T | 30/03/1957 |
| 3 | *** | 3 | 3 | Lebowsky | B87903423 | 19/02/1969 | |
| 4 | *** | 2 | 2 | Don Juan | 43559873F | 30/03/1957 | |
Així doncs H_Clients conté sempre tota la informació, mentre a W_Clients només s’hi guarda la informació actual, de forma que s’hi pugui accedir més ràpida i còmodament.
De fet, els registres de H_Clients amb control_data_fi = null son redundants a W_Clients, i els que tenen control_data_fi != null son històrics (algun cop han existit a W_Clients, però actualment ja no hi son, o s’ha modificat el seu valor).
Si per exemple fos molt necessàri mantenir a W_Clients també aquells que s’han donat de baixa, per no haver d’accedir a la història, cap problema, s’afagiex a les dues taules un indicador data_baixa, i simplement es redunden més dades.
Segurament existeixen altres solucions per obtenir el mateix resultat, però de moment, tot i ser força redundant, la meva experiència m’ha ensenyat que aquesta és la millor.
Cómo Vodafone estafa a sus clientes
Éste es un blog de opinión personal, abierto públicamente, pero sin pretención de un gran alcance divulgativo. Sin embargo, para este post me gustaría hacer una excepción, pudiendo servir a muchos de ayuda.
Quisiera compartir abiertamente la historia de mi decepcionante experiencia con Vodafone, y de cómo conseguí resolver mi conflicto con ellos.
En un principio pensé que Vodafone, aún y no ser la única operadora que me había causado problemas, era la que peor sabía gestionarlos. Pero cuando finalmente se resolvieron, me di cuenta de que no era un problema de gestión, sino de voluntad, lo que me llevó a la conclusión de que Vodafone intentó estafarme.
Todo empezó en enero del 2011, cuando después de haber sondeado un poco las tarifas y ofertas del mercado, acudí muy ilusionado a una tienda Vodafone para comprar mi smartphone, promocionado junto a una tarifa con contrato de permanencia de 18 meses.
Todo fue de maravilla, hasta que en septiembre de 2012, tras 20 meses pagando religiosamente todas mis facturas, y dando por sentado que mi permanencia (de 18 meses) ya había expirado, decidí cambiar de operador. Pedí una portabilidad con Pepephone, y al cabo de unos días, como es habitual, recibí la típica llamada de un comercial suplicando que no me fuera de Vodafone. Yo le argumenté que su oferta ya no era buena, y que igualmente me daba de baja, a lo que él me respondió que si lo hacia, al incumplir mi contrato de permanencia debería pagar una cuantiosa penalización.
¡Sorpresa! o más bien, ¡Indignación! ¿ Cómo es posible que incumpla mi contrato de permanencia de 18 meses, si ya han pasado 20 ?
El comercial no supo darme explicación, solamente me confirmó que mi contrato expiraba en octubre de 2012, y que sería mejor esperar a esa fecha para darme de baja.
En ese momento, tras mi exaltación inicial recapacité un poco, y pensé que mejor ahorrarme problemas y esperar unas semanas hasta octubre, ya que tampoco tenia prisa. Pero mi portabilidad se hizo efectiva justo al día siguiente, y cuando conseguí contactar con Pepephone (la otra operadora) ya era imposible cancelarla, así que no pude evitar el conflicto.
Al mes siguiente, Vodafone cargó en mi cuenta bancaria una factura de 269,30 €, bastante más de lo habitual para mi consumo, y que se parecía muy sospechosamente al recargo del que me había advertido el comercial. Inmediatamente ordené a mi banco que no lo pagara y que devolviera el recibo, y posteriormente llamé a Vodafone para aclarar el asunto.
Mi primer obstáculo fue que, al ya no ser cliente de Vodafone, no me permitían llamar a su numero de atención al cliente. Por suerte encontré otro número (607 123 000) donde me atendieron y me explicaron que en efecto, mi última factura incluía un recargo por incumplimiento de mi contrato de permanencia. Yo les volví a preguntar cómo era esto posible, si ya habían pasado más de 18 meses, a lo que después de unos 30 minutos me contestaron que no, que mi contrato se dio de alta en abril del 2012. Volví a llamar varias veces al mismo teléfono, sin resultado, hasta que al final alguien me explicó que para poner una reclamación por disconformidad debía enviar un fax al número 607 13 18 63 aportando la documentación.
Tras armarme de paciencia, redacté la siguiente reclamación, adjuntando copia de mi contrato, y se la envié por fax :
Además, por prudencia, también se la envié por burofax (que me costó 10 €) a su dirección Parque empresarial de La Moraleja, Avda. de Europa número 1, Alcobendas (Poligono Industrial), CP 28108, por eso de asegurarme que quedara constancia.
Al cabo de unas semanas recibí una llamada de Vodafone, comentándome que evidentemente había un error, y que ya lo habían solucionado. ¡Perfecto pensé! olvidándome del tema.
Pero pasó el tiempo, y no me llegó ninguna otra factura. Me extrañó. Al cabo de un par de meses, me llamó desde el departamento de recobros una mujer con muy mala leche, diciéndome que tenia una factura pendiente de 269 €, y que a que esperaba por pagarla… Insistió mucho en que podía realizar el pago inmediatamente, dándole mi número de tarjeta de crédito, cosa que me irritó bastante. Yo le expliqué amablemente todo lo de la reclamación, a lo que ella me dijo que no le constaba, y que si existía debía darle el número de incidencia, sin dejar de insistir constantemente en que debía pagar los 269 €, sino en 24 horas iban a iniciar un proceso judicial contra mi. Yo no tenia ningún número de incidencia, así que volví a llamar al primer teléfono, les volví a explicar todo otra vez, y pedí que me dieran un número de incidencia. Una vez obtuve el dichoso número volví a llamar a recobros y se lo dí a esa mujer de la mala leche. Ella me contestó que vale, que lo iban a comprobar, pero ni se disculpó por sus acusaciones previas, ni me dió las gracias por hacer de recepcionista entre sus departamentos.
Fui llamando periódicamente cada 2 / 3 semanas para consultar el estado de la reclamación, a lo que en ningún caso nadie supo responderme, abriendo nuevas incidencias a cada llamada. De vez en cuando, también me llegaban otros sms amenazantes, diciéndome que tenia una factura pendiente de 269 €, y que les llamara para abonarla inmediatamente. El mensaje era claro : ya podía ir llamando y abriendo incidencias, que pasaban de mi. Por mucho que hiciera, no iban a rectificar.
Mi buena fé y mi paciencia se iban agotando poco a poco. Empecé a pensar que la única solución seria pagar, pero no lo hice ! Soy un hombre de principios y no me dio la gana, pues tenia razón, y además conservaba toda la documentación para demostrarlo.
Al cabo de un tiempo, Vodafone añadió mis datos a los ficheros de morisidad ASNEF y BADEXCUG :
Esto empezaba ya a molestarme, pero como no necessitaba demostrar a nadie mi solvencia, no le dí más importancia.
Al ver que igualmente no pagaba, Vodafone traspasó el problema a una empresa externa especializada en recobros : Intrum Justitia Iberica. Esto es ilegal, porque en ningún momento di consentimiento para que cedieran mis datos personales a terceros. Pero pensé que daba igual, que quizás ellos serian capaces de resolver el asunto. Iluso de mi.
Lo único que hizo la empresa Intrum Justitia (que para eso le paga Vodafone) fue extorsionarme por todos sus medios para conseguir que pagara los 269 € sin rechistar. Inmediatamente empezaron a acosarme telefónicamente, además de enviarme cartas amenazantes como esta :
Me empecé a mosquear en serio.
Cada 4, 5 días recibía una llamada de Intrum Justitia (cada vez de un número/operador distinto, claro), reclamándome el pago, al que con mi paciencia de acero, le volvía a explicar detalladamente toda la historia del porque la factura era incorrecta y no iba a pagar. Pero a ellos esto les daba igual, sólo querían que les diera el número de tarjeta de crédito y pagara los 269 €, porque según Vodafone yo debía pagar sí o sí. Inventaron todo tipo de excusas para convencerme : que si había incumplido la permanencia porque había impagado facturas, que en realidad tenia otro plazo, que como me habían avisado era mi responsabilidad, y un largo etcétera. Todas incorrectas. Y por supuesto, en ningún caso se plantearon siquiera la posibilidad de que yo tubiera razón.
No exagero si digo que me llamaron e intentaron que cediera en más de 20 ocasiones. Pero lo que realmente me molestó fueron sus formas. Si el trato recibido por Vodafone ya fue “poco agradable”, el de los “extorsionadores profesionales” de Intrum Justitia se podía calificar perfectamente de inmoral. El acoso verbal que usan para intimidar telefónicamente a sus victimas es realmente increíble, llegando a desquiciar psicológicamente a quien no tenga la suficiente fuerza de voluntad para aguantar tales acusaciones. Supongo que esto les funciona en muchos colectivos, especialmente gente mayor o poco informada, que ceden a su presión por miedo o desconocimiento de sus derechos.
Yo conseguí aguantar un tiempo a sus agresivas acusaciones de infractor e inmundano parásito de la sociedad, pero finalmente me cansé y decidí que ya estaba harto, que eso, junto a mi inclusión en los ficheros de morosidad, era una vulneración de mis derechos, y que iba a denunciarles.
Busqué información, pregunté a consumo y acudí a la OMIC de mi ciudad, para trasladarles el problema y buscar una solución. Allí me explicaron cómo funciona el procedimiento de Mediación y Arbitrage para resolver estos conflictos de forma rápida y gratuita. Además, Vodafone está adherida al Arbitraje de consumo, por lo que automáticamente acepta esta vía de reclamación.
Conseguí hacerlo en muy pocos trámites, acudiendo físicamente sólo 2 veces a la oficina, tramitando todo lo demás por correo electrónico, y en una semana ya había realizado todo el papeleo para la solicitud de arbitraje :
Automáticamente dejaron de acosarme con las llamadas y cartas.
En 4 días Vodafone respondió, y desde la OMIC me hicieron llegar la respuesta. ¡Oh sorpresa! Vodafone rectificaba mi factura y me daba la razón, descontando los 223,85 € de recargo por incumplimiento de la permanencia.
Consumo archivó la reclamación, yo pagué los 45,45 € que realmente debia, y a los pocos días Vodafone me envió la corrección de la factura.
Con esto, terminó mi suplicio.
Yo me quedé muy descansado, porque toda esta odisea me supuso un gran esfuerzo, sobre todo a la hora de pensar que podían haber represalias judiciales. Me dí cuenta de que realmente habían conseguido ponerme el miedo en el cuerpo, e incluso en algún momento llegué a pensar que no conseguiría resolverlo y acabaría pagando los 269 €.
Leí por ahí que algunos han llegado a recibir una citación judicial (a la que seguramente yo también estuve muy cerca), pero que finalmente sólo te citan, y luego no se presentan el día del juicio, porque saben que lo van a perder. ¡Hasta ahí llega su desfachatez!
A mi, sinceramente, me parece despreciable ver como Vodafone resuelve estas situaciones aprovechándose del miedo que incurre a sus víctimas. Un claro ejemplo de las malas prácticas y el abuso de poder que ejerce por ser una gran empresa.
¿ Porque fueron capaces de corregir mi factura en 4 días, después de interponer una reclamación en consumo, y no durante los 5 meses anteriores, con todas mis llamadas, fax, burofax, reclamaciones e incidencias abiertas directamente con ellos ? Está claro que no es una cuestión técnica o administrativa, sino de voluntad. Vodafone simplemente no quiso corregir su error, y trató de cobrarme igualmente los 269 €, porque con otros clientes seguramente esto les funciona, y se ahorran unos míseros euros.
Por esa razón quiero compartir abiertamente mi experiencia, para que todos aquellos que sufran una situación parecida sepan que (si realmente tienen razón) nunca deben rendirse. ¡ No cedan a su extorsión ! Acudan inmediatamente a consumo, o si prefieren directamente con un abogado, pero sobre todo no caigan en su trampa. Si dejas que pisen tus derechos, lo harán, es tu responsabilidad luchar por ellos.
Ahora (y que conste que no me pagan por hacerles publicidad) estoy con Pepephone, contentísimo de su excelente servicio. Por el momento no he experimentado ningún problema, pero lo que realmente me contrastó, fue su política de resolución de incidencias. Sin más, un buen día recibí de ellos este mensaje :
Estimado cliente,A partir de hoy incorporamos una nueva forma de ver los cosas en nuestra atención al cliente.
Aunque seguimos siendo una compañía pequeñita y tenemos pocas reclamaciones, cada vez son más, y está ocurriendo un efecto sorprendentemente ridículo que nos gustaría explicarte:
1. Un cliente tiene un problema pequeño, por ejemplo, unas llamadas que él cree que no ha hecho.
2. El cliente se enfada un poco, o mucho, como es lógico, al menos mientras no reciba una explicación (que casi siempre la hay).
3. El cliente nos llama para reclamar. Nosotros atendemos la llamada, pero necesitamos tiempo para poder examinar todo y verificar si es correcto o se trata de un error.
4. El cliente, entre tanto, está enfadado porque piensa que está pagando una equivocación nuestra (o de alguien) y, por su experiencia, presupone que las compañías de telecomunicaciones acabamos siempre toreando al cliente y jamás devolviendo el dinero.
5. Nosotros, por nuestra parte, también estamos preocupados porque somos conscientes de ello y porque también sabemos que pueden pasar días hasta que un técnico nuestro pueda analizar la reclamación.
El resultado es que, por una incidencia menor, el cliente se enfada, nosotros nos estresamos y al final los dos salimos perdiendo.
En teoría esto no tiene solución porque siguiendo la práctica habitual en telecomunicaciones, si hay un error de facturación, hasta que no se demuestre lo contrario, el cliente paga y, si se le hace esperar mucho tiempo, incluso consigues que renuncie a la reclamación.
Como no queremos estar estresados ni que vosotros estéis enfadados, vamos a darle la vuelta a las cosas y los dos salimos ganando:
A partir de hoy siempre que un cliente tenga una queja o duda menor sobre la facturación tendrá la razón por defecto y se le devolverá el dinero automáticamente. De esta forma, tú no tienes que hacer nada, ni siquiera enfadarte, y la presión para ver si el cargo era correcto o no recae en nosotros. Si no somos capaces de comprobar posteriormente que era correcto, los que perdemos el dinero somos nosotros. Y si tardamos tiempo, también. Eso sí, si posteriormente analizamos el cargo y te podemos explicar que era correcto, entonces te lo detallaremos y anularemos la devolución, tal y como entendemos que es justo. Si tardamos más de 45 días en averiguarlo, renunciaremos a ello.
Ahora el tiempo y las molestias sólo van en nuestra contra.
Esperamos que con esta forma de ver el problema tú como cliente estés más tranquilo. A cambio, nosotros estamos también más relajados porque, aunque todo el mundo piense lo contrario, agobia más tener detrás a un cliente enfadado que a un accionista
Gracias por tu confianza.
El equipo de Pepephone
Una declaración de intenciones loable, y totalmente apreciable por aquellos que hemos sufrido situaciones de conflicto.
Mi conclusión : Cuanto le queda a Vodafone por aprender de estas “pequeñas” pero grandes compañías. Podrán subir o bajar sus precios, hacer más o menos atractivos sus productos, pero mi confianza, ya nunca jamás la volverán a tener.
Enlaces relacionados :
http://cartaparavodafone.blogspot.com.es/2010/06/como-resolver-tus-problemas-con.html
http://cartaparavodafone.blogspot.com.es/2010/05/lo-que-hay-detras-de-vodafone-el-caso.html
http://www.adslzone.net/posts104019-165.html
http://bandaancha.eu/foros/gane-juicio-contra-vodafone-espana-1691598
http://www.elblogsalmon.com/sectores/movistar-y-vodafone-continuan-con-su-caida-en-picado
Els cullons del Papa
Habemus Papam!
Ahir va ser escollit el nou Papa de Roma, Francesc I, i la magnitud mediàtica d’aquest esdeveniment ha despertat la meva curiositat sobre una costum papal un tant peculiar, el Testes habet, et bene pendentes, o com es podria traduir : té dos cullos ben penjant.
Diu la tradició, que un cop s’ha escollit el pontífex, i abans de ser coronat, cal que s’assegui en una cadira especial anomenada sedia stercoraria. Aquesta disposa d’una perforació en la seva part anal, tal com si d’un vàter clerical es tractés, i a través del qual un cardenal s’encarrega de palpar els testicles del nou papa, verificant així la seva masculinitat. Un mètode força curiós.
Però per sort a la nova santitat Francesc I – i sobretot al cardenal encarregat de la palpació – aquesta pràctica va quedar abolida ja fa molts anys, per tant, en el seu cas no serà necessari. Una llàstima per tots els curiosos com jo, que desitjaven fervorosament veure un exemple explícit i il·lustratiu de com tocar-li els ous al papa.
Tot i que la cadira es pot veure exposada al museu del Vaticà, alguns atribueixen aquesta tradició a un mite, que té com a origen la llegenda de la Papessa Joana. És difícil determinar la veracitat d’aquesta història, doncs tot i no existir documents, tampoc seria gens d’estranyar que la institució catòlica els hagués destruït per tal d’ocultar el seu error.
Conta la llegenda, que allà al segle IV va existir una dona molt popular a la ciutat de Roma, sobretot pels seus coneixements mèdics i la seva filantropia. Però com que la ciència mèdica era aleshores un privilegi reservat al gènere masculí, aquesta es va veure obligada a fer-se passar per home, sota el nom de Johannes Anglicus. I fou tal l’abast de la seva bondat, que l’església catòlica el va acabar nombrant papa de Roma, en desconeixença de la seva veritable condició. Fins que un dia, en mig d’una processo, es va revelar la seva feminitat quan va donar a llum un nouvingut, fruit d’un embaràs amagat, que li va provocar la mort.
Arran d’aquest incident, i per evitar que tornés a succeir tal blasfèmia, es va instaurar la tradició de la sedia stercoraria, i a partir de llavors al papa escollit en el conclave se li havia de verificar la masculinitat a través d’un “remenat d’ous”. Quelcom que tot i no saber exactament quanta veritat representa, és digne de ser recordat com una història, si més no, un tant divertida.
http://ferelcoyote.wordpress.com/2013/03/12/sedia-stercoraria-la-silla-de-los-testiculos/
La retribució de l’art
Tot i que tothom té un idea sobre què és l’art, jo encara no n’he trobat una definició formal. De fet, ni els experts en la matèria son capaços de posar-se d’acord. No obstant, sí que és empíricament evident l’existència d’una indústria lucrativa, de beneficis generosament quantificables, sustentada sobre aquest producte/servei. Però, com es transforma quelcom tant relatiu com la música, la pintura, el cinema o la literatura en determinables dòlars, euros o iuans ? Vet-ho aquí un gran problema.
Vull remarcar des d’un principi que la meva crítica no es dirigeix a l’art com a tal, sinó al model que s’utilitza per capitalitzar-ne els seus beneficis. Mai gosaria cometre semblant temeritat. L’art, per se, és un element intrínsec en la naturalesa humana, no pot desaparèixer o desvincular-se’n, forma part imprescindible de la vida i el coneixement humà, qual peça indispensable per a la nostra existència, i per tant, és totalment absurd parlar d’un bé a extingir o un recurs limitat. Mentre existeixi vida intel·ligent, sempre hi haurà art.
Segurament sí que existeix alguna una definició determinista d’art, però la principal qüestió – heretada des de temps immemorables – consisteix més aviat en discernir el valor real d’una obra per tal de que aquells qui la gaudeixen puguin retribuir-la adequadament als qui la fan possible. O dit d’una altra manera : determinar com cal compensar els artistes per la seva tasca.
Aquest no és un problema trivial, i existeixen opinions de tot tipus. Un exemple de quant complex o injust pot arribar a ser el model, és el cas de l’entrenyable ratolí Mickey Mouse, que segueix generant quantioses fortunes inclús després de la mort el seu autor. O per altre banda, la història de Vincent Van Gogh, qui mai va veure recompensada la seva obra en vida, reconeixent-se la seva qualitat a posteriori.
Però per entendre bé el problema, millor començar amb una retrospectiva de la situació :
Des de l’antiguitat l’art fou capitalitzat de forma residual. El romanticisme amb què els artistes preferien relegar la seva compensació material al reconeixement simbòlic de la firma, fou sempre una gran oportunitat per aquells capitalistes dotats en rendibilitzar el binomi valor/preu, quelcom tant relatiu dins d’aquesta matèria. Normalment, la dedicació de tota una vida a l’amor per la bellesa i la creació artística havia propiciat un sistema de valors on no primava el materialisme i la ostentació. L’artista, en general, sempre ha anhelat altres fites més idealistes, com el reconeixement i la cerca de la perfecció en la seva obra.
Fou segurament aquesta complicitat d’interessos la que va donar lloc al mètode tradicional del mecenatge, que consisteix en una espècie d’acord, on algú amb suficients recursos econòmics “apadrina” l’artista i es fa càrrec de les seves necessitats, mentre aquest es dedica íntegrament al desenvolupament de la seva obra, que a efectes materials queda sota el benefici i propietat del “mecenes”. Un model força sostenible, doncs permet a cadascú ocupar el seu millor paper : l’artista crea, el capitalista ven, i tots contents.
Però l’art, com a element vinculat a la societat, també evoluciona alhora que la ciència i la tecnologia ens premien amb millors condicions. D’aquesta manera, amb l’arribada de l’impremta, el gramòfon i la ràdio – o qualsevol d’aquelles eines que ens permeten amplificar l’abast d’una mateixa obra – el model es va veure obligat a canviar. El fet de poder capturar una història, una cançó, una imatge o un sentiment, replicar-lo, empaquetar-lo, distribuir-lo i vendre’l, va suposar un punt d’inflexió en la història de l’art. Sens dubte, una de les més grans benediccions amb que la ciència i la tecnologia han recompensat la humanitat. I com era d’esperar, aquells oportunistes prou espavilats com per aprofitar-se’n, van trobar ràpidament la manera d’explotar aquesta nova conjectura en el seu benefici, descobrint una veritable mina d’or, de suficient envergadura com per aixecar un nou imperi industrial basat en la distribució massiva del producte. La mal anomenada indústria de l’entreteniment.
D’aquesta manera, durant alguns anys una minoria que no pertany al col·lectiu artístic (doncs el seu ofici no és crear art), s’ha lucrat amb els exuberants beneficis que pot reportar una obra d’abast mundial. Amb marges de beneficis sobre els autors de menys d’un 10%, es va crear un model basat en l’intermediari entre productor i consumidor, que aprofitant el decalatge del diferencial, recapta quantitats inversemblants, a través de la capitalització d’un producte que en el fons, no existeix. I dic que no existeix perquè quan l’obra deixa de tenir una forma física i passa a ser quelcom únicament abstracte, deixa d’existir el producte. En realitat, el que comercialitza l’artista és el servei de gaudir de la seva obra, ja sigui una història (en forma de llibre), una imatge (en forma de quadre) o un tast (en forma de recepta culinària). Una evidència incòmode que, en el paradís dels intermediaris, calia amagar per seguir utilitzant el suport com a excusa.
No obstant, amb el pas dels anys, la implantació de la tecnologia digital ha provocat que la distribució de l’art entri en un nou paradigma on el “recipient” des d’on se serveix el suposat producte perd el seu valor com a tal, i el suport físic evoluciona cap a un medi distribuït, accessible per tothom, quan sigui, on sigui, i com sigui. Estem parlant de la internet, aquesta magnífica eina de la qual encara no som conscients de com ha canviat la nostre existència. En un veïnatge universal, on tots estem interconnectats amb tots de forma constant i instantània, la informació representa un bé carent de propietat, un recurs sense restricció, a través del qual podem reproduir i fer extensiva qualsevol obre de forma universal. Una nova benedicció de la tecnologia en forma de regal a la humanitat.
Aquest nou escenari, tot i brindar-nos incomptables beneficis, emmarca un conflicte d’interessos amb la “indústria de l’entreteniment”, que posa en evidència la irrellevància del continent sobre el contingut, i relega el model de negoci basat en la rèplica, a un nou canal més eficient. Així, tal com van arrufar el nas els fabricants de botons quan es va inventar el velcro i les cremalleres, aquesta gran indústria arremet ara tot el seu poder a intentar ancorar la tecnologia en el passat, i prolongar el model caducat a una situació on ja no hi encaixa. Una actitud, al meu entendre, d’inqualificable adjectiu.
I així fou, fruit d’aquesta mentalitat retrògrada, quan per sobreviure dins la nova conjectura, el gran lobby de l’entreteniment inventà una de les majors fal·làcies del segle XX : la propietat intel·lectual, que no només empara obres artístiques, sinó que inclou tot el coneixement de la humanitat.
Com he manifestat altres vegades, és absurd intentar dotar la informació de propietat. Si de per sí el concepte ja és qüestionable, quan fa referència a quelcom que no existeix físicament es converteix en una idea tant descabellada que per molt que vulgui m’és impossible trobar-li justificació. La informació no pot tenir propietari, només autor. Una persona pot disposar d’una informació i fer-la extensiva a altres, però en cap cas es pot traspassar el seu usdefruit, doncs transmetre-la sense deixar rastre implica oblidar, una pràctica extinta en la nostra realitat. Com es pot obligar a algú a oblidar ? La idea en sí, no té base.
Però com que la industria és ben conscient de que no pot obligar a oblidar, ha decidit recòrre a la transmissió del coneixement per quantificar el seu lucre, és a dir, capitalitzar l’obra per rèplica, controlant tota transferència d’informació. Quina gran idea ! controlar la transferència d’informació, sembla fàcil oi ? Crec que mai ningú ha intentat posar portes al camp amb tanta ingenuïtat. I així, es segueixen dispensat ingents quantitats de recursos (també públics) en definir lleis per a tal propòsit, les quals han resultat sempre ineficients, bàsicament perquè és impossible evitar que les persones humanes es comuniquin.
I amb això arribem a la rocambolesca situació actual, on la poderosa industria d’intermediaris, sota la qual s’empara l’extens col·lectiu artístic, pressiona per crear lleis absurdes que intenten regular allò irregulable, complicant la rèplica no autoritzada dins dels pròpis canals del consumidor. Però, com desencallar la situació ?
La meva solució :
Jo penso que tota obra hauria de ser gratuïta i de lliure accés, i que els autors només tenen dret a la seva firma, doncs l’ambigüitat no fa possible incloure l’art dins d’un sistema capitalista. I no desvario al afirmar-ho. En un futur ideal, on les màquines resolguessin el sustent de totes les nostres necessitats, això seria el més normal, i tots podríem dedicar-nos a desenvolupar l’artista que portem dins, sense necessitat de preocupar-nos per la nostra supervivència, una utopia (no tant utòpica) similar a la idea del mecenatge, però sense mecenes.
Per arribar a aquesta situació, caldria reduir paulatinament el temps dedicat a la producció, i desplaçar-lo poc a poc a la creació artística, fins a permetre el sustent dels creadors a temps complet, sense necessitat de dependre de la seva obra.
No obstant, sóc realista i sé que això no és possible actualment, ja que aquells que decideixen dedicar el seu temps a crear art, també tenen les seves necessitats. Per tant, si és imprescindible retribuir l’art, la meva proposta (almenys parcial) consisteix en implantar un model que determini de forma justa el valor de les obres, per retribuir-les proporcionalment en funció d’aquest.
Partint de la premissa de que no existeix una fórmula exacta per determinar la qualitat o benefici d’una obra, i per tant, no es pot saber quina és la seva justa remuneració, crec que la millor sol·lució és confiar en la valoració dels consumidors. Però la valoració només pot ser objectiva si està desvinculada de l’interès particular de qui se’n beneficia, és a dir, que no condiciona el preu final que paguem per a consumir. Si el comprador determinés el preu, sempre valdria 0, per tant, no es pot vincular el valor amb el cost. En resum, cal donar al consumidor la capacitat de determinar el valor, però no del preu.
Una sol·lució podria ser a través d’una tarifa plana a nivell de producte. No és just que algú que llegeix un llibre a l’any pagui més que algú que en llegeix 100, per tant, ja que no podem determinar la qualitat, almenys hauríem d’acotar la quantitat. Per exemple, quantificar la literatura que consumeix algú mesurant-la en paraules, lletres, llibres, etc. La precisió ja és un altre tema, però poder, es pot (de fet, ja s’aplica al cinèma).
I pel que fa als artistes, repartir els beneficis en proporció a una valoració no esbiaixada garantitza que el seu objectiu es basarà en crear allò que el consumidor desitja i valora positivament.
Un exemple per entendre la idea :
En una societat de 10 persones, diversos artistes creen un total de 5 obres (llibres, cançons, quadres, etc). S’assigna una tarifa plana per obra d’1 X (euro, dòlar o lo que sigui), per la qual cada consumidor paga 1 X per cada llibre, cançó o quadre que consumeixi. A més, per obra consumida, se li dona la possibilitat de valorar-la amb una nota del 0 a 10. Imaginem que es produeix la següent situació :
| Consum | Valoració | |||||
| Obra 1 | Obra 2 | Obra 3 | Obra 4 | Obra 5 | ||
| Consumidor 1 | 3 | 6 | 7 | 0 | ||
| Consumidor 2 | 0 | |||||
| Consumidor 3 | 2 | 8 | 4 | |||
| Consumidor 4 | 5 | 7 | 4 | 4 | 2 | 3 |
| Consumidor 5 | 5 | 9 | 3 | 8 | 3 | 5 |
| Consumidor 6 | 1 | 2 | ||||
| Consumidor 7 | 1 | 8 | ||||
| Consumidor 8 | 2 | 7 | 7 | |||
| Consumidor 9 | 4 | 5 | 6 | 2 | 4 | |
| Consumidor 10 | 3 | 9 | 9 | 5 | ||
| Total d’obres consumides | 26 | |||||
| Vegades que s’ha consumit l’obra | 5 | 5 | 8 | 3 | 5 | |
| Valoració mitja total | 8 | 4 | 7 | 2 | 3 | |
| Percentatge de valoració | 32,84% | 16,42% | 27,20% | 9,58% | 13,96% | |
| Repartiment per obra | 8,54 | 4,27 | 7,07 | 2,49 | 3,63 | |
En total s’han consumit 26 obres, replicant les 5 originals tantes vegades com ha estat necessari, de manera que s’ha obtingut una remuneració total de 26 X. En funció de les valoracions fetes, s’obté un percentatge per obra amb el que es poden repartir aquests 26 X i remunerar adequadament al seu creador.
Aquest sistema, a diferència de l’actual té en compte la satisfacció del consumidor, i no la quantitat de rèpliques o vegades que es consumeix una obra. Així, l’obra núm. 3, tot i haver-se replicat i consumit més vegades que la núm. 1, com que en general no s’ha valorat tant positivament, retribueix una pitjor remuneració, quelcom raonablement just.
L’exemple és molt simplificat, i segurament existeixen fórmules per incloure i ajustar millor aquest sistema, però la idea és clara : remuneració segons la qualitat definida pels consumidors.
Penso que aquest, tot i no ser un sistema perfecte, és el més coherent per retribuir l’art, doncs tot i desitjar la gratuïtat, de moment tots estem disposats a pagar un preu raonable per consumir-lo. Sempre existirà alguna manera d’eximir el control de la còpia, els intermediaris tenen la batalla perduda, i per tant la retribució només serà sostenible a través d’una complicitat entre artistes i usuaris. No hi ha més, per moltes lleis o sistemes de vigilància que s’intenti implantar per la força, l’únic camí per aconseguir-ho és trobar l’equilibri entre els interessos de l’artista i el consumidor.
És més, si l’objectiu consisteix en erradicar completament la còpia no autoritzada, l’única manera d’aconsegur-ho és cedint la còpia autoritzada de forma gratuita, de manera que a l’usuari li és igual fer-ho de forma autoritzada o no, ja que el cost sempre és 0. Amb la implantació d’aquest model es podria planificar una transició ordenada, optimitzant la variable de remuneració (preu per obra) amb tendència a 0, arribant a aquesta situació on l’art fos un recurs lliure i gratuït.
Conclusió :
L’art, igual que qualsevol tipus d’informació, no és un bé remunerable, i com a tal, cap mesura de control podrà impedir la seva lliure distribució sense retribuir l’artista. Però tot i així, si decidim que cal pagar per consumir-lo, no té sentit que els preus siguin imposats per la quantitat de distribució, sabent que la rèplica no té costos pràcticament. En aquest cas, la retribució s’hauria de definir en funció de la qualitat, valorada directament pel propi consumidor, i distribuïda amb aquest criteri sobre l’artista.
Enigbarba nº 7 : La moneda falsa
Un comprador ens vol pagar un article amb 12 monedes d’un euro, però una d’elles és falsa. Únicament podem identificar la moneda falsa perquè no té el mateix pes que les altres, però la diferència és tant petita que a simple vista no es pot distingir.
Per sort disposem d’una balança improvisada on podem posar monedes a un i l’altre costat per saber si pesen el mateix. No obstant, la necessitat de fer-ho de forma ràpida només ens permet utilitzar 3 vegades la balança, podent col·locar qualsevol quantitat de monedes a ambdós costats en 3 ocasions. Com podem saber quina és la moneda falsa per retornar-la al client ?
Feliç 2013 !
Avui s’acaba l’any 2012, i com cada 31 de desembre és impossible no aturar-se a fer balanç.
Sembla mentida com passa el temps envestint-nos sense cap mena de pietat. Altra vegada torna a desterrar un nou any a la pila que acumula la memòria que carreguen les nostres esquenes. Un altre, rere un altre, i un altre… I és que, a mida que van passant, t’adones que el temps és com una soga que estrangula el present a poc a poc, mica en mica, com una fulla que talla lentament fines capes de la nostra existència, pas a pas, dia a dia, minut a minut, desgastant-la i erosionant-la fins a consumir tota la nostra essència. Un rival contra qui ni el qui més es bat a la seva altura.
No obstant, el pes de tal infaust destí no ens hauria de condicionar mai a la penitència d’aquest viatge, sinó tot el contrari, servir-nos com a millor motiu per sentir-nos afortunats i reflexius a pensar que, si tot allò que hem viscut ha valgut la pena, encara som aquí, encara tenim l’oportunitat, encara som a temps de reafirmar-nos i tornar a obrir nous horitzons. El viatge encara continua.
Així doncs, aturant-nos un instant a repassar tot allò que ens ha portat aquest 2012, en la típica volta de mirada cap enrere que ens obliga aquesta data, no voldria acomiadar-me sense invitar-vos a reflexionar sobre els millor esdeveniments d’enguany, servits sempre de la mà del millor expert en la matèria :
Bon any nou, i feliç màxim solar previst pel 2013 !
